Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dijous, 24 de maig de 2012

Llibres: Fuster i la música (I)

(Per l'interés del llibre farem més d'una entrada)
Fruit de les VIII Jornades Joan Fuster celebrades a Sueca en novembre del 2010 naix el llibre Fuster i la música, un recull de les aportacions presentades en aquell encontre. Com a músics i lectors empedreïts de l'obra de Fuster el llibre ens cau a les mans amb curiositat i certes expectatives. 
La nostra perspectiva alhora d'elaborar la ressenya és semblant a l'adoptada pel mateix Fuster quan escriu sobre música: ell ho fa des d'una confessada manca de coneixements tècnics respecte a la música; nosaltres, per contra, ho fem com neòfits des del punt de vista acadèmic de l'obra fusteriana, però admiradors i lectors recurrents d'aquesta.
El llibre inclou cinc textos d'autors diferents, els quals tracten les diverses vessants sobre les quals escrigué Fuster respecte la música. No podem afirmar que el llibre tracte amb profunditat i abastament el(s) tema(es) proposat(s). Més encara, alguns dels autors pràcticament no desenvolupen allò que es proposa, sinó que a partir de Fuster tracten un aspecte treballat per aquest. És a dir, no s'estudia el text fusterià sinó el tema. Tanmateix, per no cenyir-se algunes de les aportacions al propòsit del llibre, deixa de ser aquest interessant?
A la introducció se'ns diu que els autors en són especialistes. Essent així, i per ser un llibre publicat per la Universitat de València, hom espera uns textos acadèmics amb uns coneixements epistemològics que aprofundeixen en l'origen i el desenvolupament del pensament fusterià sobre la música. Així és, però no sempre.

El primer dels textos pertany a Josep Iborra, de record inesborrable. Farceix la seua aportació amb experiències pròpies amb Fuster. Aquelles que fan referència als primers contactes amb els mitjans de reproducció de música són realment interessants, no tant per l'anècdota particular, sinó pel seu interés microhistòric i la lectura que ens permet fer. Quan Iborra s'endinsa en l'anàlisi del pensament fusterià vers la música, és quan es fa palesa una certa manca de coneixements acadèmics estètics-musicals que limiten la profunditat i l'encert en les valoracions. Fuster pràcticament nega la capacitat del llenguatge de transmetre verbalment allò què és la música i nega la seua capacitat d'expressar sentiments, és a dir, accepta que la música és pura forma. Aquest posicionament permet entreveure que el pensament fusterià s'arrela, al nostre parer, en l'estètica tardo-romàntica d'Eduard Hanslick. Entre els seguidors del filòsof austríac destaca el compositor rus Igor Stravinsky, la música del qual era ben valorada i seguida per Fuster. Coneixia el suecà l'obra de l'esteta o rebé la seua influència via la lectura de la poetica musical de Stravinsky? Respecte a la diferenciació entre "música i música deliciosa", també es pot resseguir una sèrie d'influències de pensadors centreeuropeus. Just al final del text d'Iborra trobem un comentari de Fuster respecte la "tristesa" de la música de Mozart. Probablement és una mostra més de la gran intuïció, intel·ligència i sensibilitat vers les arts del suecà. O ho arreplega de la lectura dels estudis sobre Mozart de Norbert Elias?
La lectura d'Iborra és entretinguda, interessant, divulgativa,... però no podem considerar-ho un treball d'un especialista en la matèria, sí sobre Fuster -qui podria dubtar-ho!- però no en el camp de la música. Iborra intel·ligentment assenyala acuradament allò que sembla el més interessant del Fuster filharmònic, però sense rastrejar la gènesi, els préstecs, l'evolució del seu pensament estètic, marcat aquest, segons ens sembla, pel formalisme d'Eduard Hanslick, provinga des d'on provinga la influència.

La següent aportació ve signada pel periodista Xevi Planas. Qui s'endinsa en la relació entre Fuster i la Nova Cançò. Ho fa des d'una perspectiva sociològica. Ens semblen interessants les aportacions de Planas, però com sovint ocorre en aquestos temes -també amb Fuster- el que trobem a faltar és precisament la música. Òbviament l'ús del català i la temàtica dels versos de les cançons és el que sembla, a priori, definitori i transcendental en la Nova Cançò. I ho és. Però no ho és també el tipus de música, l'estil?  haguera sigut possible l'ampla acceptació social de la música de Raimon en un estil diferent? la potència i crudesa de la música del primer Raimon no són part de l'èxit? Fuster parla de les cançons del xativí com "clam agitador", "fúria contagiosa", "eficàcia de les seues cançons", "robusta", i ens diu Fuster: "Convé tenir-ho present". Desconeixem si amb els textos fusterians haguera sigut possible una recerca més centrada en la música i la seua relació interna amb els versos.
Planas mostra clara i acuradament com Fuster clama per una música "popular", melodies "facilíssimes" diu. El suecà veu amb les melodies de la Nova Cançó una eina de difusió mes que un plaer estètic personal propi, que el cenyeix a un cercle ben reduït d'autors, bàsicament Raimon i Ovidi Montllor. Queda patent en el text, que per a Fuster la Nova Cançó havia de ser com el que va dir l'intel·lectual xativí Josep Antoni Maravall sobre l'art barroc: una gran campanya de propaganda.
Josep Antoni Alberola
(Per ser alguns comentaris un tant controvertits, l'autor signa el text)