Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

divendres, 30 de març del 2012

L'espill: i si vàrem tornar a l'Antic Règim sense adonar-nos

Tim Blanning, al seu llibre El triunfo de la música, fa un comentari sobre Haydn i la seua relació amb els Esterházy que té una importància històrica que va molt més enllà del cas particular:

Al comienzo de su carrera, Haydn se hizo famoso por ser el Kapellmeister de los Esterházy; cuando murió, los Esterházy eran famosos porque Haydn había sido su Kapellmeister.  
  
El bisbe Hieronymus von Colloredo es conegut per haver manat acomiadar i tirar -literalment- a patades en el cul a Mozart i fer-lo sortir per la porta de la cuina, essent el lloc d'eixida part de l'ofensa.

Totes dues circumstàncies tenen en comú l'exercici del poder sobre la cultura i els seus representants. Mozart i Haydn eren per a Colloredo i per al Esterházy, respectivament, uns criats que els aportaven lluentor a la seua "cultura del poder" mitjançant el "poder de la cultura". Però no ho oblideu, eren uns criats que per ser no eren ni tant sols propietaris de les seues pròpies composicions. Mozart, en una carta a son pare ho explica clarament:


El que em dius sobre l'arquebisbe és, fins un cert punt, perfectament cert; vull dir, respecte a com he despertat la seua ambició. Però, quina utilitat té això per a mi, si ni tant sols en serveix per sobreviure?

Colloredo veia en la música i en Mozart un mitja per satisfer les seues ambicions personals.
Han transcorregut més de docents anys des de la mort d'aquests dos genials compositors. Després d'ells la cosa va canviar, i molt. De fet, el mateix Haydn ho va poder veure. El Romanticisme ho capgirà, i la sublimació del músic, que podem veure representada amb Beethoven, Wagner o Mahler impregnà la cultura europea.
Però sembla que hem fet un camí d'anada i tornada. Vivim el món de la cultura una edició actualitzada de l'Antic Règim?  A casa nostra podem comprovar com l'espill del passat ens dóna una imatge actual nostra. No hem canviat als ducs, comtes, capítols catedralícis, etc. per institucions públiques dirigides, en molts casos capriciosament i sense criteri, per polítics professionals? alguns d'aquestos, mireu bé els casos de Mozart i Haydn, no actuen de forma semblant a Colloredo i Esterházy? salvant les distàncies, clar està, i no tant per l'individu concret, sinó pel sistema. No hi ha concert on no quede clar que "això ho pague jo!", si no, per a què serveixen els segells de les institucions en els programes de mà? tenen la mateixa finalitat heràldica que la tocata que obri l'òpera Orfeu de Monteverdi: això ho pague jo!.
Però com la finalitat no és la música sinó la brillantor que puga donar aquesta, la imatge amb què convé associar-se canvia i per tant s'ha de pegar una puntada al cul d'algú i cridar uns nous serfs. Ven més una foto amb Julio Iglesias o un producte pop de marketing que veure's junt a Wynton Marsalis o Janine Jansen. I moltíssim més que organitzar un entorn musical, o cultural en general, estable. Una imatge a l'any amb una estrella pop, o amb un director d'orquestra famós, val més que prenyar tot una temporada de concerts, siga de l'estil que siga.
També poden acomiadar als músics, ja no hi han diners. A Viena a finals del segle XVIII els nobles es quedaren sense diners degut a les guerres en què es veieren immersos: les orquestres foren eliminades. En aquests moments les institucions s'han quedat sense diners: la cultura queda sense subvenció. Com a mínim s'assembla.
I el cas, no tingau dubte, que en el futur molts dels nostres governants seran recordats en el mateix sentit que els Esterházy i Colloredo. Però mentrestant en el present estem com estem. Possiblement la lliçó l'hem de dependre de Beethoven. Aquest, durant una estança al balneari de Bad Teplitz, anava passejant amb Goethe -qui poguera posar l'orella i escoltar de què parlaven!!- i de sobte es trobaren davant l'emperador Francesc I i la seua família. Immediatament Goethe feu una reverència, essent escridassat pel compositor "agafe'm del braç: són ells els que s'han d'apartar, no nosaltres!".


 

dimecres, 28 de març del 2012

Cada setmana un poema

Per començar pengem aquest poema de V. Andrés Estellés, que la majoria coneixereu per haver estat musicat per Ovidi Montllor. El poema s'inclou al Mural del País Valencià, concretament al llibre dedicat a Xàtiva.

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,


el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!



dilluns, 26 de març del 2012

més sobre el finançament de la cultura

Pengem ací l'editorial de El País sobre el finançament de la cultura

http://elpais.com/elpais/2012/03/23/opinion/1332530826_433827.html

També l'opinió de Jesús Alonso que publica al seu bloc, i la qual compartim

http://jesuseduard.blogspot.com.es/2012/03/el-pais-i-la-cultura-com-luxe.html?spref=fb

I unes reflexions pròpies.
Creiem que l'editorialista de El País s'equivoca al supeditar el futur de la cultura al seu finançament. El que està en joc és la cultura com activitat econòmica i professional, que no és poca cosa. Però "cultura" és quelcom més que transcendeix a allò que depèn dels diners. Si la cultura depengués dels diners, a hores d'ara quina seria l'activitat professional musical a terres valencianes? Els professionals de la música estem en aquest moments perdent diners per fer música, per sort, tenim altres activitats que ens asseguren el pa. Però per fer música? que alce el dit (açò no va amb les grans institucions públiques: Orquestra de València i Palau de les Arts) qui estiga guanyant-se el jornal fent música.
La cultura no és un luxe ni tampoc una necessitat. És senzillament "societat", sense cultura no hi ha societat tal i com s'entén, els valencians ens entenem com a tals per tenir unes coordenades culturals específiques. Com a europeus també. Si perdem tant les unes com les altres, en què quedem? la cultura popular és societat, l'"alta" cultura també, aquestes evolucionen, canvien, però si desapareixen o no es desenvolupen tenim el perill d'estancar-nos. Una societat valenciana d'illetrats i desculturalitzats no té futur.
Individualment la cultura és allò que ens posa en contacte amb l'experiència estètica compartida. L'art no deixa de ser comunicació. Només l'ésser humà és capaç de crear art en el sentit de techné i mousiké. I només l'ésser humà és capaç de gaudir-ne, quan més ens acostem i gaudim de l'art, de la bellesa, més humans, el contrari... l'art no és una "cosa", un "artefacte", l'art és un acte, bàsicament un acte de comunicació
Els governants tenen la responsabilitat de facilitar que la societat es desenvolupe, que siga cada cop més civilitzada, doncs, posant entrebancs a la cultura aconseguiran tot el contrari. I d'això depén, en bona part, el desenvolupament de l'economia. Amb una base social sense creativitat, identitat col·lectiva i capacitat d'anàlisi abstracte, on anem? La cultura com a tal no depén de l'economia, és més bé al contrari, el desenvolupament de l'economia en aquest moment necessita d'absorbir allò que proporciona el fet cultural.

diumenge, 25 de març del 2012

Octet de Schubert

Una altra de les obres mestre de música de cambra amb instruments de vent. En aquesta ocasió l'octet per a quintet de corda més clarinet, fagot i trompa.
El primer vídeo, que correspon al primer moviment, està interpretat amb instruments originals de l'època de l'autor, podreu comprovar-ho amb la sonoritat.


El següent vídeo correspon al cinquè moviment, el vídeo és d'un concert on entre altres músics hi participen la violinista Janine Jansen,el fagotista Sergio Azzolini i el trompista Radovan Vlatkovic


dijous, 22 de març del 2012

Articles al voltant del finançament de la cultura i una reflexió

Pengem tres articles, ben diferents els uns dels altres, que parlen sobre el problema del finançament de la cultura.
El més interessant és aquell que parla sobre l'autogestió. Els altres dos no diuen res nou, un fa un repàs del passat i ens diu el que els polítics del govern han promés que vindrà, però que ací estem esperant sense que aplegue. Això sí, la desaparició de la subvenció sí ha vingut, i sense perdre temps. I l'altre és una apologia del mecenatge privat.
Però bé, centre'm-nos. L'article sobre l'autogestió sembla ben interessant i és com un camí interessant per on caminar. Però si ho mirem bé... si l'autogestió és la solució, per què les sales independents no alcen el cap? això tan suggestiu de l'autogestió és el que han fet durant anys companyies de teatre amb sala pròpia, però en aquest moment ho estant passant mal, algunes d'elles tancant. Per a funcionar l'autogestió cal més que empenta d'artistes entusiastes. La cultura també necessita de la creació d'unes estructures socials, urbanístiques, educatives i econòmiques que les facen viables. O a les grans superfícies comercials no se'ls faciliten terrenys amb condicions avantatjoses, se'ls construeixen accessos,... al turismes no se'ls afavoreix el seu desenvolupament adequant les platges, els passejos marítims, promocions amb diners públics en fires... el comerç... la indústria... per què a la cultura no? 
Només recordar una cosa: els països europeus que millor estan gestionant la crisi, i els de nivell de vida més alt i amb un millor i estable estat de benestar, mireu per on, són els que més cultura consumeixen. I des de fa temps el raonament no és que és així per estar econòmicament millor, sinó que possiblement ho estan, entre altres factors, pels valors que l'art han tramés a amples capes d'aquelles societats afavorint el desenvolupament social.



dimarts, 20 de març del 2012

Ai! Manolo si fores futbolista!

Tornem al tema de: ai! si fóra futbolista. El nostre amic i company Manolo Godoy, de Bunyol però que fa un cabàs d'anys que viu a Gandia i treballa al IES Gregori Maians d'Oliva, ha guanyat un prestigiós premi de direcció que es celebra a París. Ai! si fóra futbolista! A la comarca, i en general a tot el territori valencià no ens manca talent, tampoc ens falta preparació ni ganes de treballar. Què ens falta? que els responsables d'haver creat amb els diners de tots unes estructures on desenvolupar professionalment la música, i l'art en general, hagueren tingut talent, preparació i ganes de treballar. O almenys que ho hagueren facilitat.
Possiblement aquest èxit de Manolo no ho trobeu a la premsa, no ho sabem, però per si no apareix, des d'ací intentarem que a la Safor es sàpiga d'aquest gran èxit.
Ai! Manolo que si fores futbolista obriries els telediaris!!!
Enhorabona

En aquest enllaç Manolo ens conta al seu blog l'experiència viscuda a París.