Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dijous, 29 de novembre del 2012

cada setmana un poema: Maria Mercè Marçal i Mirna: pasquins per a la revolta vegetal

Maria Mercè Marçal
Ja us vàrem dir que Mirna tornaria cantant altres poemes. En aquesta ocasió el poema Pasquins per a la revolta vegetal de Maria Mercè Marçal.
No us sembla que la flaire d'aquesta cançó, amb eixe caràcter d'himne popular, recorda a algunes de les cançons de Victor Jara



 


Dones, baixeu, veniu
a la dansa de l'herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l'arbre
de l'alliberament.

Sembrem-hi la llavor

i el verd de la tendresa,
el blat de l'enrenou
l'aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s'espigui l'arbre
de l'alliberament.

Vestides en saó

de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l'arbre
de l'alliberament.

Aviarem coloms

per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l'arbre
de l'alliberament 


dilluns, 26 de novembre del 2012

Sóc Músic (II): etimologia i altres cabòries

 
Continuació de Sóc Músic I
Anem a l'etimologia a què ens done un poc més de llum. El mot música prové del grec mousikê (μουσική), terme que, a més de muses, porta implícit el substantiu techné (τέχνη). Aristòtil entenia la techné com la capacitat de produir coses amb racionalitat, mentre Plató especificava que amb intel·ligència i mitjançant l'aprenentatge. Dominar unes habilitats i conèixer les regles era l'objectiu de l'artista. Sense el domini de les regles no podia existir cap tipus d'art, sense elles era impossible la producció artística. La mousikê, llavors, conjumina tècnica i muses. L'art de les muses vindria a significar. La suma de tècnica, entesa com destresa i domini de les regles; i les muses, enteses aquestes com imaginació, inspiració, il·luminació divina, etc. La Techné, i la seua traducció llatina, ars, mantingué aquesta accepció fins els començaments de l'època moderna.
Com a músic és en l'etimologia de la paraula i no tant en les definicions on més m'identifique. Destresa i imaginació. Realment la formació d'un músic es resumeix en l'adquisició de la tècnica necessària més el desenvolupament i canalització de la imaginació. Al context acadèmic, l'aspecte tècnic és abastament tractat i sublimat, metre el componen imaginatiu no cal que el cerqueu pels currículums oficials.
Vist d'aquesta forma, i connectat amb l'etimologia, estic més prop de la concepció que de la música tenia Stravinsky que la de les altres, sobretot de les definicions transcendents romàntiques. Però no em convenç del tot. Allò de deleitar los oíodos y conmover los ánimo que deia Eiximeno, conjuminat amb les paraules d'Igor, crec que és el que més pot cabre en la idea que jo tinc del terme “música”. Perquè, clar, qui no s'impregna d'alegria i energia vital escoltant l'obertura de les Noces de Figaro de Mozart o de la música de Nino Rota per a la pel·lícula 81/2 de Federico Fellini?
Kofi Agawu
Aplegats a aquest punt, la semiòtica i l'hermenèutica musical ens poden aportar la clau que obri alguns d'aquests aparentment misteris al voltant de la música. Aquestes dues disciplines, relativament noves en l'àmbit musical, han fet, probablement, les aportacions més importants a l'estètica de la música en les darreres dècades. Hem sentit i repetit fins la sacietat que a música és un art abstracte. Però no ho és tant com ho ens pensem, com han demostrat, entre altres, Kofi Agawu, Jean Jaques Nattiez o Eero Tarasti. És un art impregnat de tòpics, signes i narració, en definitiva, de significats. Però desenganyeu-se, no trobareu ni ara ni en el futur cap diccionari música-valencia/valencià-música. Els tirs van per un altre costat. El tema és complexe, i no es pot aprofundir sense endinsar-se en terrenys especialment costeruts de l'estètica. Com oients i membres d'una cultura determinada trobem una sèrie de significats consensuats que desxifrem fàcilment. Si escoltem música militar difícilment entendrem que aquella música és un lament per la pèrdua d'un ésser estimat. És música militar, i sabem què és i què representa, exactament com desxifrem els diferents tocs de campanes del campanar de la parròquia més propera. Rubén López Cano afirma que la música és asemàntica, però aquesta realitat no elimina la possibilitat d'incloure càrrega semiòtica. Trescant per aquest camí acabem abraçant-nos a la semiòtica musical cognitiva per a què ens aporte les respostes. Molt bé, ja estem, però hem aplegat a una disciplina exquisidament complexa i inaccessible, i sense que els entesos s'hagen preocupat per realitzar treballs divulgatius. La manipulació de símbols a partir de unes regles específiques, seria un punt de sortida clàssic per entendre els processos cognitius relacionats amb la música, més el treball de l'oient i de la cultura d'aquest. Succintament podríem dir que tracta sobre processos específics de significació i comprensió musical, on els símbols sovint tenen per referents fonts de significat externs i d'altres de construcció cultural més complexos. Desxifrar els símbols aporta a l'oient una càrrega semiòtica la qual es relaciona amb els afectes.
Llavors, què és ser músic? la resposta als propers posts...

dijous, 22 de novembre del 2012

Any Joan Cabanilles

Partitura musical de J. B. Cabanilles Villancico
manuscrit de Cabanilles
Aquest any commemorem el 300 aniversari de la mort de Joan Baptista Cabanilles. Entre els actes organitzats, destaca el congrés que va començar ahir, organitzat per l'Institut Valencià de la Música, la Universitat de València i el Ministeri de Cultura. Tres organitzacions ben potents. Al marge del fet estrictament científic, la impressió és trista, molt trista. La commemoració dels 300 anys de la mort del genial compositor valencià, de renom mundial, en l'acte més important de l'any Cabanilles -el congrés- va aplegar ahir a l'Aula Magna de la Universitat només vint-i-una persones. Tenint en compte que quatre dels qui allí érem participàvem a la taula, dos eren el comitè científic i un parell de treballadors del IVM... vostès mateix.
Publicitat se n'ha fet:
I els estudiants de musicologia? i els professors universitaris que d'alguna forma o altra estan relacionats amb la música -perquè la musicologia al País Valencià no té facultat-? I els professors de conservatori? i els intel·lectuals? i els crítics? ... On estan ara aquelles columnes que publicava Fuster sobre Cabanilles en el 250 aniversari?
Trist, molt trist i molta decepció. Les raons són múltiples, però això ho deixem per un altre dia.
Ara mirem la sorprenent repercussió que està tenint a la premsa i a la mateixa Universitat de València Santiago Auserón, de Ràdio Futura, amb El Ritmo Perdido, un llibre musicològicament tan dèbil, i que es deu no a la investigació, sinó a bibliografia publicada i a aspectes merament autobiogràfics. Mentre, la publicació del llibre d'Andrea Bombi Entre tradición y modernidad: el italianismo musical en Valencia (1685-1738), que va a convertir-se en una fita i referència obligatòria, passa desapercebut. Ai la Universitat!
Ara música de Cabanilles, que això mai decep.
Primer unes Folies



Una tocata



No podia faltar la Batalla Imperial, d'autoria dubtosa, o més que dubtosa.



I per a concloure Mortales que Amais. Si algú troba similituds amb el principi de la Passió Segons mateu de Bach, pot estar tranquil, així és, no és que s'haja tornat boig.



dilluns, 19 de novembre del 2012

Sóc músic (I)

(En les properes setmanes publicarem una sèrie de post que porten per títol "Sóc Músic". Per incloure algunes opinions controvertides, aquests aniran signats per l'autor. )
Per Josep Antoni Alberola 
Sóc músic. Sóc músic clàssic, per a més concreció. Com molts dels meus companys em guanye bé la vida. Si algú em pregunta i dic músic, he d'especificar que sóc funcionari, professor de secundària, per a més concreció. Perquè músic... així a seques, deixa als meus interlocutors sense saber d'on ix el meu jornal. Pitjor encara és si dic sóc trompista; si volem veure cares d'estupor sols he d'afegir que també em dedique a la investigació musicològica.
-Ah! eres professor!
Solen contestar amb aquell to de veu del qui ha resolt l'enigma.
-Sí, però això és part de la meua activitat com a músic. Torne a repetir que sóc músic.
Resposta que m'estalvie, mentre per la boca ix la diplomàtica:
-Sí, professor en un institut.
L'interlocutor satisfet i jo avant. També haguera pogut contestar, com ha sigut en diversos moments de la meua trajectòria:
-Sóc professor de conservatori
-Treballe donant classes en una escola de música.
o
-Sóc membre d'una orquestra
Queda clar que en dir músic no és prou. Però per a mi -per a nosaltres- concretar en professor, per exemple, no és suficient. Si en compte de músic dic metge, no cal especificar si treballe en un hospital, en una consulta privada o sóc professor a la facultat de medecina i, al marge de la docència, el que més m'interessa és la investigació. No. Un és metge. En tot cas pot especificar si és cardiòleg, dermatòleg, al·lergòleg, etc.
Definitivament, ací els músics tenim un problema terminològic alhora de definir-nos. De fet, el terme música mateix es bastant problemàtic. Perquè, què és música? Mare que pregunta! Al llarg de la història la filosofia s'ha explanat abastament cercant una resposta convincent. Trobem definicions ben dispars i per a tots els gustos. 

Boecio
Per a Severino Boecio musica est scientia bene modulandi. El problema d'aquesta definició no és sols ella mateix, sinó també les posteriors traduccions del terme modulandi, que el filòsof romà aplicà a la tercera de les divisions que feu de la música: la instrumental. Però cal tenir en compte que per a Boecio la vertadera música era l'especulació teòrica. De fet, seguint la tradició pitagòrica, entenia la música com una ciència de nombres. Scientia bene modulandi, la ciència de combinar adequadament les proporcions pitagòriques respecte la música, seria una interpretació vàlida de la definició. Més contundent és Casiodoro, aquest afirma que la música és la ciència o disciplina que tracta sobre els nombres. Però no d'uns nombres qualsevol, sinó d'aquells que es troben en els sons. 
Stravinsky, foto del 1944

Donem un salt fins el segle xviii. Rousseau afirmava que la música era l'art que expressava sentiments mitjançant sons plaents a l'oïda. El valencià Antoni Eiximeno, per la seua banda, deia que la música procede de aquellas modificaciones del lenguaje que le hacen eficaz para deleitar los oíodos y conmover los ánimo; de fet, l'esteta valencià afirmava que la música era un plaer preparat per la natura per a suavitzar les estones enutjoses de la vida. Per a Berlioz música era l'art de commoure als oients mitjançant sons combinats. Un romàntic amb una concepció estètica bastant barroca. El compositor francès, a més, especificava que aquests oients havien de ser persones intel·ligents, forma bastant educada de dir ximplets a tots aquells que no els agradava la seua música. Vaja amb Hèctor. Per a Schopenhauer música era allò que expressa el que hi ha de metafísic al món. Poca broma! Claude Debussy ens dóna una de ben recargolada: un total de forces disperses expressades en un procés propagador i un sistema receptor. Stravinsky, més auster en la prosa, diu que és l'acció conscient de l'home al organitzar sons; llavors, la composició, segons el geni rus, és merament un acte d'especulació, quelcom artesanal. L'autor de la Consagració de la Primavera es feia ressò de les paraules d'Eduard Hanslick, qui afirmava que la música era incapaç d'expressar cap sentiment. La música és bella per ella mateix, no pels suposats sentiments que desperta o expressa. Per a Hanslick, com per Stravinsky, la música és pura forma animada pels sons. El nostre Joan Fuster, agosarat ell, també en dóna una. La definició que aporta la pren de Pierre Schaffler: qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música. Per cert, a Fuster li va mancar fer un llibre sobre sociologia de la música, coneixements i erudició no li faltaven.
(continuarem amb l'etimologia, a veure si esbrinem què és ser músic!)

dimecres, 14 de novembre del 2012

Cabòries: mitjans de comunicació (TV) i música clàssica

Una petita reflexió sobre la relació entre mitjans de comunicació i la música clàssica.
Quina és la causa, i diguem-ho clar, de la desconnexió de la música clàssica amb els mitjans de comunicació generalistes? Una resposta possiblement és la percepció d'elitisme que transpira. Un elitisme propiciat pels mateixos músics i la litúrgia freda i antiquada dels concerts. Però també, i en bona mesura, entre aquells estaments, molt relacionats amb el poder polític, que han triat la música clàssica com un segell de classe, adoptant un posat esnob. També manca de tradició. Però no caiguem en el parany de falta d'educació, la música fa dècades que hi és als currículums educatius. A més, les bandes tenen el seu públic, i als pobles hi ha un hàbit real d'assistir als concerts i implicar-se en les societats musicals. 
Però què ocorre amb la música simfònica i amb la música de cambra? però... realment l'hem donat a conèixer als llocs on hi és la gent?! com, per exemple, la televisió? L'hem donat a conèixer de forma adequada? La música clàssica, als canals de televisió, on hi és!, queda reclosa en les parts més marginals de la graella de la programació, amb cap tipus d'acostament dinàmic, sinó senzillament posem unes càmeres, uns micros i au! 
Un exemple del poder que té la televisió i la seua capacitat divulgativa. Lavinia Meijer, arpista holandesa, ha gravat un CD amb música de Phillp Glass. Arpa i música contemporània! i vostès diran, fracàs segur! sí, fins que apareix en un Talk Show en hores de màxima audiència, concretament al De Wereld Draait Door (el món segueix girant). Lavinia es presenta al programa, fa una explicació ben pedagògica de com es toca l'arpa, parla de Phillip Glass, de les obres del CD i interpreta uns fragments. Pocs dies després ja n'havia venut 10.000 còpies. Repetim: música contemporània interpretada amb arpa. 




Tanmateix, hem d'assenyalar ben explícitament que questa desconnexió entre mitjans de comunicació i música clàssica és un símptoma, no cap causa.
Nosaltres, pel que fa als mitjans de comunicació locals, i pel que fa a les televisions a TeleSafor, estem ben agraïts del suport i l'atenció que ens dediquen. I no ens cansem de reconèixer-ho.
Però en termes generals, i no locals, trobem a faltar un acostament sense elitismes. Confiança en la música, tranquils que l'audiència no va atropellar-se per casa per agafar el comandament i canviar el canal! Tot depèn de com es "venga". I els músics, nosaltres, haurem de posar els peus a terra, baixar del pedestal romàntic, i si volem aplegar al públic, senzillament anar a cercar-lo, no esperar que vinguen.






dilluns, 12 de novembre del 2012

Fotos de la Fusteriada

Pengem unes fotos de la FUSTERIADA del darrer divendres. Ho passàrem bé. Vàrem gaudir de fer música, i vam dependre amb Isidre Crespo un poc més sobre l'homenot de Sueca, que per molt que passe el temps no deixa de sorprendre'ns.
En un proper post comentarem un poc les conclusions que hem extret d'aquest darrer concert/xarrada. 
Les fotos són d'una qualitat ben roïna, però que anem afer!


Abans del començar, tot preparat: faristols, papers i cadires. Aquesta vegada hem tocat asseguts. Els qui ens coneixeu, sabeu que normalment toquem drets, però el format del concert feia més adient seure. La foto li la hem furtada a l'amic Ferran Escrivà.

els tres primers en seure, repassant algun que altre passatge conflictiu.

Ja estem tots, Fermín amb un xandall amb molt de glamur.












Durant el concert Josep Antoni i Isidre comenten sobre Fuster i les obres que interpretàrem.














Durant la interpretació d'una de les peces









I després dels concerts que ocorre als camerinos? Doncs que l'excés d'adrenalina passa factura 










Això que enlluerna què és, la flauta o l'arracada?

















Els trompistes també tenen smartphone

dijous, 8 de novembre del 2012

Programa de la FUSTERIADA

Demà divendres dia 9, al Teatre del Raval presentem la FUSTERIADA. Ací teniu el programa de mà. Com podreu comprovar, tenim, a més de les sàvies paraules d'Isidre sobre Fuster, un ramellet de músiques delicioses i emfàtiques que diria el de Sueca. 
Recordeu que es un acte obert als comentaris i preguntes del públic, així que animeu-vos, que com deia Felip Pedrell "de música en sabem poc, i el poc que sabem ho sabem entre tots".
















dilluns, 5 de novembre del 2012

Cada setmana un poema: El Cant d'en Ramon (Llull) amb música de Celdoni Fonoll

Entre els poetes cantats per músics actuals no podia faltar Ramon Llull. L'inabastable autor medieval és l'autor d'aquest bell poema on fa balanç de la seua extensa i intensa existència. Entre les obres llullianes podem, per les esparses referències, ataüllar com era la música en els territoris de la Corona d'Aragó al segle XIII. Aquests textos, especialment el d'Evast i Blanquerna, són una font meravellosa per als estudiosos, talment com el Tirant.
Parlant de polifacètics... ací tenim a Celdoni Fonoll, poeta, recitador, cantant... i tantes altes coses.
Ara i ací ens interessa la seua vessant musical. A més de la dicció i de la ben focalitzada veu de Celdoni el que més sorprèn és la música mateix. Desconeixem si la melodia emprada és un préstec d'un melodia trobadoresca a la qual s'ha adaptat la lletra del poema de Llull, el que diríem una contrafacta. Si no ho és, la tipologia modal i els dissenys melòdics estan realment aconseguits per crear una imitació de la música dels trobadors. La textura i els timbres segueixen escrupolosament els paràmetres medievals, expecte en alguns moments molt puntuals.
Realment per aquests versos narratius aquesta música s'adiu meravellosament.




Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.
Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.
Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Entre la vinya e el fenollar
amor me pres, fe'm Déus amar,
entre sospirs e plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus espirat
de qui és santa Trinitat
tracté com fossen demonstrar.
Déus Fill, del cel és devallat,
de una Verge està nat,
Déu e home, Crist apel.lat.
Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors querre perdó.
Novell saber hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
sarraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat, 
per lo saber que Déus m'ha dat.
Pres hai la crots, tramet amors
a la Dona de pecadors
que d'ella m’aport gran socors.
Mon cor està casa d’amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.
Sóm hom vell, paubre, menyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emperat.
Gran res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.
Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Déu li gran senyor.
Qui meten lo món en error.
Prec Déus trameta misatgés,
devots, scients e verdaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotsmès
prec que en infern no sia mès.
Laus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d’ell reeba resplandor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador
e són de llibres trobador.
On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.
Santedat, vida, sanitat
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.
Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixents,
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

dijous, 1 de novembre del 2012

Fusteriada: l'amic Isidre Crespo

Als cartells, al blog i en altres llocs i formats ens haureu sentit parlar d'Isidre Crespo. Per a molts no cal que us expliquem qui és. Però per aquells que no el coneixeu ací teniu una breu ressenya biogràfica.
Isidre Crespo
Isidre Crespo és llicenciat en Ciències de l'Educació i en Filologia Catalana. És catedràtic de Valencià, Llengua i Literatura de Batxillerat.
Ha coordinat i produït llibres de text i impartit cursos de reciclatge per al professorat. És autor de propostes didàctiques i d'algunes introduccions per a llibres de lectura.
Al voltant de Joan Fuster, ha elaborat una "proposta didàctica: l'assaig, entre la literatura i la raó". I treballs d'investigació: "Els aforismes, un dels encunys francesos de Joan Fuster", "Fuster i el jo, un estudi dels seus articles de premsa", "Les minúcies autobiogràfiques de Joan Fuster", "Joan Fuster, un univers de literatures", "Joan Fuster, un escriptor de conversa" i "Joan Fuster, un amic de les arts". I en té publicats quatre llibres: Joan Fuster: Aforismes (2000); De Fuster a Pla, amb camí de tornada (2002) i un llibre d'entrevistes, Joan Fuster, de viva veu (2003).
Però a més, ha estudiat exhaustivament els escrits musicals d'en Fuster. Podem afirmar, sense por a errar, que Isidre és l'únic que ha estudiat pregonament aquesta vessant desconeguda de l'homenot de Sueca. I us sorprendreu. De ben segur. Fuster era un gran melòman, un gran entés sobre música i en va escriure molt. Isidre ens donarà llum. Com en tantes vessants de Fuster, opinions polèmiques no li mancaven, així que tot aquell que discrepe, que vulga puntualitzar, o senzillament obrir un debat sobre alguns dels aspectes tractats per l'assagista, està convidat a fer-ho. El format de la xarrada/concert és obert.