AMATEURISME MÉS ENLLÀ DE LES BANDES?

Tots hem escoltat fins la sacietat que el País Valencià és una terra de músics. No cal que nosaltres ens estenguem analitzant sobre què signifiquen les bandes per a la nostra societat, molt se'n parla i s'estudia per gent que en sap més. Però i els altres gèneres de música clàssica?

Pensem que a hores d'ara queda ben clar que el fet bandístic no té com a conseqüència una cultura musical "clàssica" als nostres pobles i barris. Òbviament té connexions i construeix ponts entre el públic de les bandes i cert repertori simfònic. Al marge de l'activitat de les bandes, creiem que el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, els organismes públics corresponents, etc., no han portat a terme cap programa suficientment important i coherent de difusió i formació per al públic general. Però tampoc ho hem fet els músics! i potser precisament això el més greu. La pregunta és, hi ha activitat musical amateur més enllà de les bandes i els cors? existeixen quartets de corda, quintets de vent, trios de corda amb piano, orquestres, etc? Us imagineu l'Orquestra Valenciana de Cardiologia, és a dir, una orquestra formada per cardiòlegs, pacients i infermers de cardiologia? Doncs una cosa així existeix a Holanda, la  Orkest der Nederlandse Cardiologie. Ací un vídeo promocional:

Òbviament aquesta orquestra és una de tantes. Al Regne Unit hi ha també un entramat d'orquestres d'aficionats, així com també de xicotets grups de cambra, on, com diu a un article del The Guardian del 2010, cada setmana milers d'aficionats es reuneixen per gaudir la seua passió per fer música. Orquestres de metges, d'advocats o la London Gay Symphony Orchestra, o aquesta amb l'irònic nom de la Really Terrible Orchestra. Compten amb una organització com la Making Music amb uns 200.000 membres. Tot això en un lloc on també hi ha una gran tradició de fanfares d'instruments de vent, majorment de metall, tal i com també ocorre als Països Baixos.
El New York Times publicava el divendres passat un article sobre grups de cambra amateur i la música contemporània. Compositors dediquen noves composicions a aquesta mena de grups, tenint en compte les limitacions tècniques i la dinàmica de funcionament, però sense renúncies estètiques.

L'amic Frederic Oriola i Amparo Bas publicaren el 2012 un llibre, El Mirall Pautat, on es recullen expressions i parèmies musicals en la parla popular valenciana. Al llibre no apareix cap referència al simfonisme ni a la música de cambra. Òbviament estem davant una manca de tradició. Les darreres dècades han sigut uns anys on s'ha avançat, però molt -tan!- tímidament. Tants recursos destinats a la música clàssica -si es comptabilitzaren ens quedaríem petrificats, segur!- no hagueren pogut, en part, estar destinats a programes de "cultura de base", i no deixar-ho tot en mans de les bandes (que per sort sempre hi estan!) i de l'educació reglada dels conservatoris?

Aquests amateurs dels que parlem d'Anglaterra, Holanda o dels EUA són la base del públic assistents a concerts. Ací ens hi manca.

NO ÉS LA MÚSICA, ÉS L'ESTIL.

L'acostament a la música clàssica per part de públic no habituat a aquest estil musical, és en moltes ocasions dificultós. Entendre l'Ofrena Musical de Bach o Arcana de Varesse en un primer moment, i sense estar-hi habituat a aquestes músiques, pot ser dificultós i poc satisfactori. També amb la música rock o en qualsevol altre estil. 

Però és realment la música, les notes de la partitura, allò que ho dificulta? O hi han altres factors? com per exemple d'educació, socials, etc.

L'entorn social, l'edat, l'educació rebuda, tant a l'escola com, sobretot, a casa, condicionen els nostres gustos, i fins i tot fa identificar-nos amb uns estils musicals concrets. I sovint, no és la música, sinó el fet social i el "saber escoltar", estar habituat a un estil, allò que ens permet entendre i ens apropa a un fet musical concret.

Una de les nostres passions, Frank Zappa, ens ho mostra clarament en ell mateix i en la seua obra. Valga'ns com a exemple la següent composició: envelopes. Hem fet una mena de petit experiment amb joves de setze. L'activitat era senzilla, escoltar tres composicions i raonar per escrit que els sembla. Però realment no eren tres obres diferents, era un vídeo d'una orquestra clàssica, un d'un pianista i el darrer d'una banda de rock interpretant envelopes de Zappa.

Versió London Sinphony Orchestra.

 Versió amb piano

Interpretada Per Zappa amb la seua banda de rock

Els alumnes que estudien al conservatori remarquen que la versió orquestral no els agradava perquè la música contemporània no els fa, en canvi la versió amb piano deien que era una música que els agradava, i la versió rock no els feia gens, que era una música estranya. Els alumnes que no són músics, els dos primers vídeos no els fan, que això de les orquestres simfòniques o escoltar un piano sol no els agrada. La versió amb banda de rock senyalen que és una música estranya però que no els desagrada del tot. A molts d'aquests els ha cridat l'atenció la guitarra, deien que no els sonava com realment extraordinari el guitarrista. Aquest darrer comentari també és comú entre els alumnes músics. Hi ha un nombre reduït d'alumnes que no els agrada res, són precisament els que consumeixen bàsicament música "comercial", de "consum".
Llavors, deduïm que no és tant la música escrita en el paper, sinó la instrumentació i l'estil en què s'interpreta allò que condiciona per a què agrade o no una mateixa música.
Una de les conclusions d'aquest petit experiment, és que hi ha un factor social i educacional que declina els gustos cap a un estil o altre, essent la música la mateixa. Hem repetit l'experiment amb altres músiques i els resultats han sigut semblants.
Des d'una vessant pràctica, pensem que adequant el context, el format i el lloc dels concerts al públic, la música clàssica pot obrir-se a un ventall social ample, i no quedar reduïda a una elit. La música clàssica agrada, i molt!, però no la carcassa en què es presenta.

Ací dos vídeos en actuacions de música clàssica en contextos, llocs i formats diferents als tradicionals.

Cabòries: mitjans de comunicació (TV) i música clàssica

Una petita reflexió sobre la relació entre mitjans de comunicació i la música clàssica.

Quina és la causa, i diguem-ho clar, de la desconnexió de la música clàssica amb els mitjans de comunicació generalistes? Una resposta possiblement és la percepció d'elitisme que transpira. Un elitisme propiciat pels mateixos músics i la litúrgia freda i antiquada dels concerts. Però també, i en bona mesura, entre aquells estaments, molt relacionats amb el poder polític, que han triat la música clàssica com un segell de classe, adoptant un posat esnob. També manca de tradició. Però no caiguem en el parany de falta d'educació, la música fa dècades que hi és als currículums educatius. A més, les bandes tenen el seu públic, i als pobles hi ha un hàbit real d'assistir als concerts i implicar-se en les societats musicals. 

Però què ocorre amb la música simfònica i amb la música de cambra? però... realment l'hem donat a conèixer als llocs on hi és la gent?! com, per exemple, la televisió? L'hem donat a conèixer de forma adequada? La música clàssica, als canals de televisió, on hi és!, queda reclosa en les parts més marginals de la graella de la programació, amb cap tipus d'acostament dinàmic, sinó senzillament posem unes càmeres, uns micros i au! 

Un exemple del poder que té la televisió i la seua capacitat divulgativa. Lavinia Meijer, arpista holandesa, ha gravat un CD amb música de Phillp Glass. Arpa i música contemporània! i vostès diran, fracàs segur! sí, fins que apareix en un Talk Show en hores de màxima audiència, concretament al De Wereld Draait Door (el món segueix girant). Lavinia es presenta al programa, fa una explicació ben pedagògica de com es toca l'arpa, parla de Phillip Glass, de les obres del CD i interpreta uns fragments. Pocs dies després ja n'havia venut 10.000 còpies. Repetim: música contemporània interpretada amb arpa. 

Tanmateix, hem d'assenyalar ben explícitament que questa desconnexió entre mitjans de comunicació i música clàssica és un símptoma, no cap causa.

Nosaltres, pel que fa als mitjans de comunicació locals, i pel que fa a les televisions a TeleSafor, estem ben agraïts del suport i l'atenció que ens dediquen. I no ens cansem de reconèixer-ho.

Però en termes generals, i no locals, trobem a faltar un acostament sense elitismes. Confiança en la música, tranquils que l'audiència no va atropellar-se per casa per agafar el comandament i canviar el canal! Tot depèn de com es "venga". I els músics, nosaltres, haurem de posar els peus a terra, baixar del pedestal romàntic, i si volem aplegar al públic, senzillament anar a cercar-lo, no esperar que vinguen.

cabòries: el mercat

Un dels problemes amb què s'enfronta el músic clàssic autòcton és trobar-se enfront d'un mercat tancat. I no estem fent referència a la crisi i la seua famosa prima. 

Parlem per exemple de la relació entre els músics locals i els agents. Mentre en altres contrades aquesta relació és fructífera per ambdues parts, ací tenim vàries especificitats que ho desvirtuen. Primer: gairebé no existeixen a l'àmbit valencià. Segon: els que hi ha  solen ser de Barcelona o Madrid. Aquestos normalment representen artistes estrangers, bona mostra hem tingut enguany. Ací, el manager professional que crea un perfil professional d'un grup, aconsella, planifica, orienta i defèn els interessos dels seus representats és una figura que pertany al gènere de ciència ficció. Per tant, el músic s'ho ha de fer tot. I, per regla general, ni té la preparació, ni els contactes escaients, ni el temps suficient per desenvolupar exitosament aquesta tasca. Com a conseqüència hi trobem una mala planificació, un passejar pels pobles visitant ajuntaments per aconseguir concerts, mala definició del perfil artístic, etc. Però sobretot, un consum de temps i paciència valuós que haguera pogut reservar-se a hores d'assajos i preparació purament musical. En molts casos, després d'haver posat bona cosa d'il·lusió, el músic abandona davant les sovint nul·les possibilitats de deixondir-se en aquest mercat.

Però no podem donar la culpa de tot als agents, o millor dit a l'escassetat d'aquests. Si com dèiem en el post l'ecosistema en la música valenciana és vàlid allò de quan més lluny més miracles, òbviament el que fan els mànagers és oferir allò que se'ls demana o amb allò que poden fer millor negoci. I no se'ls pot recriminar res. 

I ara damunt la crisi.

Nosaltres ni som ni tenim vocació, però si algú en té, possiblement ser mànager de música clàssica al nostre entorn, àdhuc en aquest temps, si es fa de forma intel·ligent i amb la preparació escaient, deu ser una activitat comercial interessant.

I si algú es pregunta per què aquest tipus de post, que recorde el que deia Spinoza "ni riure ni plorar. Entendre!"

cabòries I: la música clàssica i les bandes

Intentarem en aquesta entrada i altres analitzar algunes de les circumstàncies on estem immersos els músics locals, concretament aquells que ens dediquem a la música clàssica.

Lluny estem de viure en un lloc amb una tradició musical "clàssica" semblant a la centreeuropea, llunys estan a Centre-Europa d'algunes de les nostres tradicions musicals. Però la que ens afecta a nosaltres és la primera.

Un bon aficionat, el coneixeu?

La proliferació d'agrupacions bandístiques amateurs, malgrat allò que hom de bones a primeres puga pensar, no té un lligam estret i directe amb una afició a la música de cambra o la música simfònica. No és una afirmació agosarada. Bona mostra la tenim als concerts que s'organitzen al nostre voltant, on els músics pertanyents a les bandes no solen ser entre el públic. Tampoc és patent la formació de grups de cambra dins les societats musical, i a més podem comprovar com l'èxit de les orquestres pertanyents a les societats és ben limitat. Una tradició bandística no pressuposa una afició a la música clàssica simfònica, especialment a la música de cambra. I menys encara el seu conreu. Que aquest comentari no s'entenga en valors absoluts, seria un greu error. Ni tampoc que s'entenga com una crítica. Són àmbits musicals molt relacionats però no són el mateix. Un aficionat a la música de banda segurament anirà ben desvanit a València a un concert de la Banda Municipal. Però segurament, aquesta mateixa persona, no anirà a un concert d'un quartet de corda al seu poble, a tres portes més enllà de sa casa. Quantes vegades hem escoltat a alcaldes o regidors dir "es que la gent de la banda no ve als concerts, no ho entenem".
Tot açò sembla una paradoxa, i més si comprovem que tots nosaltres provenim de les bandes, que han fet i fan una tasca social encomiable i no suficientment valorada.

Resumint, una tradició bandística amateur local no pressuposa un públic de música clàssica proporcional al nombre de socis i músics de la societat, ni molt menys.

No som els únics en dir-ho

En el darrer número de la revista 400 clàssica, a la seua editorial "humanisme davant la crisi" podem llegir:

I enmig d’aquest desgavell, Catalunya és el país que més paga als artistes internacionals —als autòctons no—, amb catxets de directors, orquestres i intèrprets sobredimensionats, fet que comporta que el preu de les localitats preferents d’alguns cicles de concerts arribin a xifres només a l’abast d’uns pocs i que no es paguen enlloc més d’Europa.

Mira per on, un comentari molt semblant ja el vàrem fer ací ja fa un temps. Estan les institucions públiques balafiant els diners pagant catxets sobredimensionats? no creieu que hauran de donar raó de per què ho fan?

Qui és qui

Durant la lectura d'una entrada del blog Adaptistration de Drew McManus ens ha vingut la idea de dedicar unes entrades sobre qui és qui al voltant de la música professional. Intentarem concretar-ho al nostre context comarcal. Òbviament no estem fent referència a persones concretes, sinó als diferents grups professionals i/o institucionals que intervenen. Podem concretar-los en aquest llistat, que no pretén ser extens per no marejar-ho en una excessiva prolixitat que ho emboire.

• Els músics (individualment)
• Els grups de música
• agencies
• Institucions públiques
• programadors
• polítics
• públic
• Associacions sense ànim de lucre

(Estem preparant una entrada sobre la llei del mecenatge i la seua pràcticament nul·la implantació al nostre entorn)

I Fotos del concert "A la carta" al teatre Olimpia d'Oliva

Pengem algunes fotos del concert "A la Carta" que varem fer a Oliva el passat dia 21. Les fotografies són del nostre bon amic Salvador Sanchis.

Article de Paloma O'Shea

La muller de Emilio Botín, fem aquesta referència per ser consubstancial per entendre l'article, firma l'article las orquestas no por favor, el qual podríem subscriure sense més. Però se'ns plantegen vàries preguntes. 

No toquem les orquestres!, d'acord! tots a una! Però, i els recursos culturals que s'han de destinar als pobles, allí on no viu l'elit econòmica i política? Si es centra tant l'atenció per part de certs sectors socials i mitjans de comunicació en les orquestres és per què aquestes orquestres són part del seu "paisatge social" i exponents del seu prestigi. Els preocupa que el "tio Batiste, la tia Maria, Facund, Josep, Saoro, Voro, Pepa, Tere, Roseta, ..." i la resta de la gent de Bellús, de Forna, de Benifairó, de Barx, de Potries, de Barxeta... puga gaudir d'una programació musical de qualitat als seus pobles, o en llocs geogràficament propers? O ens limitem a preocupar-nos d'allò que ocorre uns metres quadrats concrets de les grans ciutats on acudeixen un nombre limitat de població amb una configuració social concreta?

Com apunta el sociòleg britànic John Harry Goldthorpe (ho penge en castellà)

Mi trabajo sobre el consumo cultural estudia cómo las jerarquías del consumo cultural determinan jerarquías sociales. Por ejemplo, en el caso de las personas de clase alta, ver si es verdad que favorecen a una “cultura de élite” (música clásica y la literatura, la ópera, el teatro o el arte), o si las de menor posición favorecen la cultura popular (televisión, literatura popular, música pop o cine). Mi investigación sugiere que esta visión “consolidada” por sociólogos como Pierre Bourdieu está equivocada y es más compleja. Las élites consumen en todos los niveles, y las clases bajas sólo consumen en los niveles de cultura inferiores. No hay virtualmente una élite “sociocultural”, es decir, individuos que consumen sólo “cultura de elite”.
Com en el segle XVII, les elits practiquen una mena de bilingüisme cultural, mentre altres capes socials només són partícips de la cultura "popular". Llavors, la seua preocupació es centra en no perdre allò que els és específic, i que per cert paguem en bona part entre tots. El sociòleg ho diu bé, parla de consum no de gustos. Probablement si l'accés fóra més fàcil a diversos nivells, econòmics, geogràfics,... el consum s'ampliaria a altres àmbits socials, ahí tenim l'exemple de Venezuela i el "sistema", ara copiat a tot arreu.  Òbviament açò no és un tema de blanc o negre, és un tema llarg i complexe on l'educació està jugant un paper ben important en l'ampliació dels gustos en amples capes de la societat, ara caldrà facilitar-los el consum.
Ens agrada l'article de Paloma O'Shea, però...

Ací teniu el link:
las orquestas no por favor

la contractció de teatre baixa un 50%

Al Levante de hui podem llegir que la contractació en arts escèniques ha baixat un 50%. De la música no tenim cap estadística, però deu ser major que la de teatre, segur. Però a la notícia s'inclou un comentari que encara no havíem vist escrit a la premsa, però que ja fa temps que es comenta i que ens deixa amb les cames tremolant: l'eliminació, en els pitjors dels casos, del SARC, o la seua reforma, que no cal ser molt llarg per a saber més o menys per quins camins anirà.

El SARC té moltes qüestions controvertides sobre el seu funcionament, però si desapareix "estem més nets que un cuc".

Com diu la notícia moltes companyies de teatre hauran de tancar, i junt amb aquestes molts grups de música clàssica, jazz o música popular.