Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dimarts, 29 de maig del 2012

Cada setmana un poema: Pablo Neruda i Astor Piazzolla

Sense cap comentari, sobra dir res sobre Pablo Neruda i Astor Piazzolla.
Pengem dos vídeos de Pequeña canción para Matilde.






Las olas van
El viento esparce azul y olor
Yo con amor, te amo con amor
¿Adónde van las olas con nosotros
Al goce, al goce o al dolor?
No lo sabemos, ay
Yo con amor te amo con amor
Así se van los días
Así los devoramos en fruta y flor
Eres mía y te amo
Y con amor, te amo con amor
No temas a las olas
Aunque vayan rodando hacia el dolor
Todo se irá perdiendo
Tú y yo nos quedaremos
Porque amor mío te amo con amor
Tú y yo floreceremos
Hasta la última flor
Hasta la última hora
Y el último temblor
Porque tú y yo amor mío
Con amor nos amamos con amor
Porque tú y yo amor mío
Con amor nos amamos con amor

Le amo.

dijous, 24 de maig del 2012

Llibres: Fuster i la música (I)

(Per l'interés del llibre farem més d'una entrada)
Fruit de les VIII Jornades Joan Fuster celebrades a Sueca en novembre del 2010 naix el llibre Fuster i la música, un recull de les aportacions presentades en aquell encontre. Com a músics i lectors empedreïts de l'obra de Fuster el llibre ens cau a les mans amb curiositat i certes expectatives. 
La nostra perspectiva alhora d'elaborar la ressenya és semblant a l'adoptada pel mateix Fuster quan escriu sobre música: ell ho fa des d'una confessada manca de coneixements tècnics respecte a la música; nosaltres, per contra, ho fem com neòfits des del punt de vista acadèmic de l'obra fusteriana, però admiradors i lectors recurrents d'aquesta.
El llibre inclou cinc textos d'autors diferents, els quals tracten les diverses vessants sobre les quals escrigué Fuster respecte la música. No podem afirmar que el llibre tracte amb profunditat i abastament el(s) tema(es) proposat(s). Més encara, alguns dels autors pràcticament no desenvolupen allò que es proposa, sinó que a partir de Fuster tracten un aspecte treballat per aquest. És a dir, no s'estudia el text fusterià sinó el tema. Tanmateix, per no cenyir-se algunes de les aportacions al propòsit del llibre, deixa de ser aquest interessant?
A la introducció se'ns diu que els autors en són especialistes. Essent així, i per ser un llibre publicat per la Universitat de València, hom espera uns textos acadèmics amb uns coneixements epistemològics que aprofundeixen en l'origen i el desenvolupament del pensament fusterià sobre la música. Així és, però no sempre.

El primer dels textos pertany a Josep Iborra, de record inesborrable. Farceix la seua aportació amb experiències pròpies amb Fuster. Aquelles que fan referència als primers contactes amb els mitjans de reproducció de música són realment interessants, no tant per l'anècdota particular, sinó pel seu interés microhistòric i la lectura que ens permet fer. Quan Iborra s'endinsa en l'anàlisi del pensament fusterià vers la música, és quan es fa palesa una certa manca de coneixements acadèmics estètics-musicals que limiten la profunditat i l'encert en les valoracions. Fuster pràcticament nega la capacitat del llenguatge de transmetre verbalment allò què és la música i nega la seua capacitat d'expressar sentiments, és a dir, accepta que la música és pura forma. Aquest posicionament permet entreveure que el pensament fusterià s'arrela, al nostre parer, en l'estètica tardo-romàntica d'Eduard Hanslick. Entre els seguidors del filòsof austríac destaca el compositor rus Igor Stravinsky, la música del qual era ben valorada i seguida per Fuster. Coneixia el suecà l'obra de l'esteta o rebé la seua influència via la lectura de la poetica musical de Stravinsky? Respecte a la diferenciació entre "música i música deliciosa", també es pot resseguir una sèrie d'influències de pensadors centreeuropeus. Just al final del text d'Iborra trobem un comentari de Fuster respecte la "tristesa" de la música de Mozart. Probablement és una mostra més de la gran intuïció, intel·ligència i sensibilitat vers les arts del suecà. O ho arreplega de la lectura dels estudis sobre Mozart de Norbert Elias?
La lectura d'Iborra és entretinguda, interessant, divulgativa,... però no podem considerar-ho un treball d'un especialista en la matèria, sí sobre Fuster -qui podria dubtar-ho!- però no en el camp de la música. Iborra intel·ligentment assenyala acuradament allò que sembla el més interessant del Fuster filharmònic, però sense rastrejar la gènesi, els préstecs, l'evolució del seu pensament estètic, marcat aquest, segons ens sembla, pel formalisme d'Eduard Hanslick, provinga des d'on provinga la influència.

La següent aportació ve signada pel periodista Xevi Planas. Qui s'endinsa en la relació entre Fuster i la Nova Cançò. Ho fa des d'una perspectiva sociològica. Ens semblen interessants les aportacions de Planas, però com sovint ocorre en aquestos temes -també amb Fuster- el que trobem a faltar és precisament la música. Òbviament l'ús del català i la temàtica dels versos de les cançons és el que sembla, a priori, definitori i transcendental en la Nova Cançò. I ho és. Però no ho és també el tipus de música, l'estil?  haguera sigut possible l'ampla acceptació social de la música de Raimon en un estil diferent? la potència i crudesa de la música del primer Raimon no són part de l'èxit? Fuster parla de les cançons del xativí com "clam agitador", "fúria contagiosa", "eficàcia de les seues cançons", "robusta", i ens diu Fuster: "Convé tenir-ho present". Desconeixem si amb els textos fusterians haguera sigut possible una recerca més centrada en la música i la seua relació interna amb els versos.
Planas mostra clara i acuradament com Fuster clama per una música "popular", melodies "facilíssimes" diu. El suecà veu amb les melodies de la Nova Cançó una eina de difusió mes que un plaer estètic personal propi, que el cenyeix a un cercle ben reduït d'autors, bàsicament Raimon i Ovidi Montllor. Queda patent en el text, que per a Fuster la Nova Cançó havia de ser com el que va dir l'intel·lectual xativí Josep Antoni Maravall sobre l'art barroc: una gran campanya de propaganda.
Josep Antoni Alberola
(Per ser alguns comentaris un tant controvertits, l'autor signa el text)

dimarts, 22 de maig del 2012

cada setmana un poema: Ausiàs March i Joan Brudieu

Aquesta setmana un poema d'Ausiàs March musicat pel polifonista renaixentista Joan Brudieu 


Ma voluntat amb la rahó s'envolpa
e fan acord, la calitat seguint,
tals actes fent que·l cos és defallint
en poch de temps una gran part de polpa.
Lo poch dormir magreça al cos m'acosta,
dobla'm l'enginy per contemplar Amor;
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui·m leve l'amargor;
de tot menjar m'à pres a gran desabor,
 sinó d'aquell qui molt amor me costa.







dijous, 17 de maig del 2012

cabòries I: la música clàssica i les bandes

Intentarem en aquesta entrada i altres analitzar algunes de les circumstàncies on estem immersos els músics locals, concretament aquells que ens dediquem a la música clàssica.

Lluny estem de viure en un lloc amb una tradició musical "clàssica" semblant a la centreeuropea, llunys estan a Centre-Europa d'algunes de les nostres tradicions musicals. Però la que ens afecta a nosaltres és la primera.
Un bon aficionat, el coneixeu?
La proliferació d'agrupacions bandístiques amateurs, malgrat allò que hom de bones a primeres puga pensar, no té un lligam estret i directe amb una afició a la música de cambra o la música simfònica. No és una afirmació agosarada. Bona mostra la tenim als concerts que s'organitzen al nostre voltant, on els músics pertanyents a les bandes no solen ser entre el públic. Tampoc és patent la formació de grups de cambra dins les societats musical, i a més podem comprovar com l'èxit de les orquestres pertanyents a les societats és ben limitat. Una tradició bandística no pressuposa una afició a la música clàssica simfònica, especialment a la música de cambra. I menys encara el seu conreu. Que aquest comentari no s'entenga en valors absoluts, seria un greu error. Ni tampoc que s'entenga com una crítica. Són àmbits musicals molt relacionats però no són el mateix. Un aficionat a la música de banda segurament anirà ben desvanit a València a un concert de la Banda Municipal. Però segurament, aquesta mateixa persona, no anirà a un concert d'un quartet de corda al seu poble, a tres portes més enllà de sa casa. Quantes vegades hem escoltat a alcaldes o regidors dir "es que la gent de la banda no ve als concerts, no ho entenem".
Tot açò sembla una paradoxa, i més si comprovem que tots nosaltres provenim de les bandes, que han fet i fan una tasca social encomiable i no suficientment valorada.
Resumint, una tradició bandística amateur local no pressuposa un públic de música clàssica proporcional al nombre de socis i músics de la societat, ni molt menys.

diumenge, 13 de maig del 2012

Cada setmana un poema: de Miquel Martí i Pol L'AMOR

Després d'un parell de setmanes sense penjar cap poema tornem pel bon camí. Aquesta vegada un poema de Miquel Martí i Pol. Alguns dels poemes han sigut musicats per Lluís Llach.  
 
Però nosaltres hem triat aquests bells versos, els quals han sigut posats en música per Ariadna Savall, qui a més al següent vídeo canta i s'acompanya ella mateix amb l'arpa.








Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor?

És, doncs, sols per l' amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l' amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud: així donaràs vida.


dimarts, 8 de maig del 2012

Llibres: El triunfo de la música de Tim Blanning

BLANNING, Tim. El triunfo de la música. Los compositores, los intérpretes y el público desde 1700 hasta la actualidad. Barcelona: Acantilado, 2011.

Sens dubte un llibre interessant. Això que vaja de bestreta.
Dues consideracions prèvies. Una sobre el títol. L'original en anglés és aquest: The Triumph of Music in the Modern World.  L'edició en castellà compta amb un títol paral·lel, la finalitat del qual, al nostre parer, és delimitar el període històric tractat. No era més fàcil afegir al títol en la Edad Moderna? O és que l'editor no està massa convençut dels coneixements en terminologia històrica dels lectors castellanoparlants? No és un cas aïllat. Possiblement el cas més decebedor és el del llibre de Henry Kamen Cambio cultural en la sociedad del Siglo de Oro. Títol de flaire acadèmic que substitueix el més literari i eloqüent de The Phoenix and the Flame. Però bé...
Una segona consideració. L'autor assenyala clara i contundentment que el llibre no és un llibre de musicologia, que és un llibre d'història social, cultural i política, i que per a llegir-lo no calen coneixements de música. No estem d'acord. Els límits de la disciplina, no només el de la musicologia, també, i sobretot, els de la història és un tema, més que difícil, polèmic. Els departaments de les universitats, instituts d'investigació i recerca, associacions professionals mostren una gelosia ben fèrria al respecte. Aquest és un llibre de musicologia, de musicologia històrica, o si ho prefereixen d'història de la música, que per al cas és el mateix. La no inclusió de terminologia tècnica del que els musicòlegs anomenem musicologia filològica no exclou aquest treball de l'àmbit d'estudi, de la disciplina. Cal comprendre que Blanning forma part d'un departament determinat d'una universitat determinada amb un departament de música ben potent. 
El llibre fa un acostament a la història de la música diferent als llibres tradicionals. Com bé diu l'autor, és tracta bàsicament d'un treball d'història cultural. De tots els capítols és el darrer el més interessant i tractat amb més profunditat. Què suposa la música com a factor social i de mentalitat col·lectiva, i què paper desenvolupa en els canvis ocorreguts en els darrers tres-cents anys? Aquesta sembla la qüestió que desenvolupa el autor. 
Una frase pot exemplificar el propòsit del llibre: hay que situar su liberación [la de la música] dentro de un marco històrico más amplio. Res nou a la musicologia dels darrers vint anys, però sí per a un llibre divulgatiu editat en castellà. L'autor ens convida a comprendre la música i comprendre el passat de la nostra societat mitjançant l'art dels sons i els seus actors. Ens mostra com es construeix al llarg del segle XIX el motlle de les estructures musicals i dels músics encara existent hui en dia. Paradigmes actualment en una crisi severa. De Liszt i Paganini a Frank Sinatra o Lady Gaga hi ha un nexe, un camí que recorre el concepte de músic, de Déu de la Música. Prèviament Haydn vestia com un criat. Es passa de serv a heroi nacional. S'estudia l'auge de la burgesia i, lligat a aquest, el dels concerts públics i els seus santuaris, dignificats com a símbols de classe. Que exemple més eloqüent tenim els valencians amb El Palau de les Arts, encara que res a veure amb la burgesia, però sí amb la imatge de "classe". La música com a ferramenta política, com a creació d'identitat, de filiació. L'autor estudia amb deteniment el paper de la música en el desenvolupament dels nacionalismes, essent aquesta una de les parts més aconseguides del llibre. 
Hom palesa l'estat dels estudis d'aquests tipus a Espanya, al no poder constatar treballs, per exemple, sobre l'himne de Riego comparables als estudis realitzats sobre altres himnes a la resta d'Europa. Ens referim a estudis emmarcats dins el que anomenem història cultural. Llavors, no sorprén la manca d'informació de l'autor sobre allò que ha ocorregut ací. No ens ha d'estranyar, quina bibliografia de qualitat hi ha per al segle XIX i XX sobre la música a la Península Ibèrica? Per al segle XVIII la cosa és diferent, però d'ahí endavant... Llavors, entenem l'oblid. 
Resumint, un bon llibre amb un enfocament novell per als llibres divulgatius sobre història de la música editats en castellà. 

dissabte, 5 de maig del 2012

Mencions Liebster blog

Com no podia ser d'altra forma, anem a donar-li continuïtat a la cadena dels Liebster blog.

Les raons per haver fet la següent tria són ben diverses. De fet, hom podria haver suposat que els blogs de temàtica musical serien la majoria.  No és així.
Els nostres cinc nominats són

Hem seleccionat el blog del Centre Excursionista, no només pel blog, que ja en seria suficient, sinó també per ser una de les associacions valldignenques més importants i dinàmiques. Les activitats organitzades pel centre no és limiten únicament al muntanyisme, la cultura també és un àmbit en el qual s'han endinsat, amb la jovialitat que els caracteritza.

Un blog d'escriptors, de poetes, novel·listes, assagistes,... que voleu que us digam, és que són cosins germans. Música i literatura ... quina dèria!

Un blog sempre atent a les notícies, especialment les culturals, que es produeixen a la Valldigna.

Difícilment no ser sensible amb la feina desenvolupada per aquesta associació, que a més té la creativitat i l'art com a eina de treball, comunicació i expressió. Inquiets i creatius, dóna gust visitar el blog.

Aquest sí, un blog de música. Amb Isabel Villagar no sols ens uneix l'ofici, sinó també moltes de les inquietuds sobre l'estat actual de la nostra feina. Els músics professionals, concretament els valencians, no destaquem per dir oberta i públicament el que pensem sobre com funcionen les coses. Per tant, una menció per a Isabel.

dimecres, 2 de maig del 2012

Liebster blog

Des del blog "Quimeres" de l'amic Jesús Alonso -de lectura sempre entretenguda i compromesa- ens han distingit amb la menció Liebster blog, cosa que ens fa bona cosa d'il·lusió. Si hem de ser sincers, mai havíem sentit parlar fins ara d'aquestes distincions. Quan vam rebre el correu, la primera cosa que vam fer fou entrar a Internet i informar-nos de què era allò de Liebster blog, disculpeu la ignorància.
Li agraïm encaridament a Jesús la distinció, i com s'ha de celebrar com Déu mana, demà abans de l'assaig farem un bon esmorzar per celebrar-ho. Deixarem testimoni fotogràfic de la celebració.