Programes en cartell

Dediquem aquesta entrada a donar a conèixer els programes que mantenim en cartell per aquesta temporada. Tot aquell agent cultural, regidor, responsable institucional que estiga interessat en qualsevol d'ells que no dubte posar-se en contacte amb nosaltres.

ELS SONS DE LES MERAVELLES

El Llevant Ensemble, com no podia ser d'altra forma, també celebra l'Any Estellés, Com diem a les notes al programa

Amb els seus versos s'enrama la música amb eixa màgia que tan difícil ens és d'explicar. Què és allò que marida la paraula i la música? La concreció amb l'abstracció? Quin lligam oculte uneix un poema dedicat al pare amb una música de Hans Krasa? Filòsofs pitagòrics, racionalistes, hermenèutics, postmoderns, romàntics, mil·lenaris o actuals han cercat la resposta. Importa el per què, però ens encaterina el fet, la màgia, el fluir en el vent del temps les paraules entremaliades amb harmonies.

El recital/concert conclou amb poema inèdit d'Estellés que porta per títol “País Valencià”

FUSTERIADA

-->

Xarrada/concert monogràfic dedicat a Joan Fuster i la seua relació amb la música. El format no pretén ser una conferència farcida de música. La nostra intenció és a partir de les paraules d'Isidre Crespo sobre el pensament musical, tant estètic com social, de Fuster, obrir un debat al voltant. Fer d'una xarrada sobre Fuster una FUSTERIADA, en el sentit que li donem a les vetllades musicals organitzades per Schubert a la Viena del segle XIX, interactuant amb el públic assistent a mena de debat.

 ZAPPA

Concert dedicat al polifacètic músic nord-americà Frak Zappa. El Llevant Ensemble li ret així homenatge en el vintè aniversari de la seua mort. S'interpreten arranjament de la seua música rock, així com també composicions de música "clàssica" feta per Zappa, inclòs l'original quintet de vent que va escriure. Un concert que tractant-se de Zappa ha de ser estricte en la seua interpretació, però alhora desvergonyit, irònic, provocatiu, vantguardista. 

NINO ROTA PER AL CINEMA

Programa dedicat al compositor milanès Nino Rota, autor de bandes sonores inoblidables.

-->

Destaquen El Padrí, La Strada, 8 i mig, Amarcord, Casanova o El Gatopardo. Sovint la música per al cinema es vista per certs sectors com un subgènere, dit així de forma negativa. De tot hi ha. Però no hi ha dubte que la música de Rota trenca absolutament qualsevol plantejament dogmàtic en aquest sentit. No sols és música de gran qualitat, sinó que fàcilment podem escoltar en ella la tradició bel cantista italiana, música d'avant-guarda, música de caire popular, tot conjuminat per a formar un corpus d'obres excel·lents que deleixen a tota mena de públic. 

ENTARTETE MUSIK

 

-->

Música Degenerada (Entartete Musik) va ser l'etiqueta que el govern de l'Alemanya Nazi va aplicar durant els anys 30 i 40 del segle XX a determinades formes de música que considerava pernicioses o decadents. El Govern del Tercer Reich va considerar "degenerats" determinats tipus de música per diferents motius, en general, perquè s'oposaven als fonaments del règim en virtut del seu contingut o la filiació política o racial dels seus compositors i intèrprets. Això inclou les obres de compositors jueus, les que incloïen personatges jueus o d'origen africà , o els treballs de compositors considerats simpatitzants del marxisme.

-->

Per aquest concert presentem composicions de Paul Hindemith, Erwin Schulhoff, Daniel Belinfante, Pavel Haas, Ilse Weber i Kurt Weil. Així com també poemes de Paul Hindemith, Ilse Weber, Jaroslav Seiferd, Bertold Brecht i Erik Fried. Tots ells tenen en comú el haver patit la persecució nazi, tant de la seua obra com d'ells mateix. Menys Paul Hindemith i Kurt Weill la resta foren assassinats a les infames càmeres de gas del camp d'extermini d'Auswitz. Precisament aquestos compositors han sofert un oblid injust. El nostre propòsit principal és retre'ls homenatge i mostrar al públic una música meravellosa oblidada de forma ignominiosa i per raons bastant concretes.

A LA CARTA

 Un programa on el públic tria "a la carta" allò que vol escoltar.

  

 

 

Fotos de la Fusteriada

Pengem unes fotos de la FUSTERIADA del darrer divendres. Ho passàrem bé. Vàrem gaudir de fer música, i vam dependre amb Isidre Crespo un poc més sobre l'homenot de Sueca, que per molt que passe el temps no deixa de sorprendre'ns.

En un proper post comentarem un poc les conclusions que hem extret d'aquest darrer concert/xarrada. 

Les fotos són d'una qualitat ben roïna, però que anem afer!

Abans del començar, tot preparat: faristols, papers i cadires. Aquesta vegada hem tocat asseguts. Els qui ens coneixeu, sabeu que normalment toquem drets, però el format del concert feia més adient seure. La foto li la hem furtada a l'amic Ferran Escrivà.

els tres primers en seure, repassant algun que altre passatge conflictiu.

Ja estem tots, Fermín amb un xandall amb molt de glamur.












Durant el concert Josep Antoni i Isidre comenten sobre Fuster i les obres que interpretàrem.














Durant la interpretació d'una de les peces

I després dels concerts que ocorre als camerinos? Doncs que l'excés d'adrenalina passa factura 

Això que enlluerna què és, la flauta o l'arracada?

Els trompistes també tenen smartphone

Fusteriada: l'amic Isidre Crespo

Als cartells, al blog i en altres llocs i formats ens haureu sentit parlar d'Isidre Crespo. Per a molts no cal que us expliquem qui és. Però per aquells que no el coneixeu ací teniu una breu ressenya biogràfica.

Isidre Crespo

Isidre Crespo és llicenciat en Ciències de l'Educació i en Filologia Catalana. És catedràtic de Valencià, Llengua i Literatura de Batxillerat.

Ha coordinat i produït llibres de text i impartit cursos de reciclatge per al professorat. És autor de propostes didàctiques i d'algunes introduccions per a llibres de lectura.

Al voltant de Joan Fuster, ha elaborat una "proposta didàctica: l'assaig, entre la literatura i la raó". I treballs d'investigació: "Els aforismes, un dels encunys francesos de Joan Fuster", "Fuster i el jo, un estudi dels seus articles de premsa", "Les minúcies autobiogràfiques de Joan Fuster", "Joan Fuster, un univers de literatures", "Joan Fuster, un escriptor de conversa" i "Joan Fuster, un amic de les arts". I en té publicats quatre llibres: Joan Fuster: Aforismes (2000); De Fuster a Pla, amb camí de tornada (2002) i un llibre d'entrevistes, Joan Fuster, de viva veu (2003).

Però a més, ha estudiat exhaustivament els escrits musicals d'en Fuster. Podem afirmar, sense por a errar, que Isidre és l'únic que ha estudiat pregonament aquesta vessant desconeguda de l'homenot de Sueca. I us sorprendreu. De ben segur. Fuster era un gran melòman, un gran entés sobre música i en va escriure molt. Isidre ens donarà llum. Com en tantes vessants de Fuster, opinions polèmiques no li mancaven, així que tot aquell que discrepe, que vulga puntualitzar, o senzillament obrir un debat sobre alguns dels aspectes tractats per l'assagista, està convidat a fer-ho. El format de la xarrada/concert és obert.

Joan Fuster: música i música deliciosa

Ací teniu la controvertida i curiosa divisió que en fa de la música Joan Fuster.

Joan Fuster

Segons he acabat per aclarir a compte de la meva experiència, hi ha dues classes de música, la música i la música deliciosa. Naturalment, em seria molt difícil d'exposar en paraules, i de manera satisfactòria, els límits i les característiques atribuïbles a cada una d'elles. Però, per garbellat, la idea no em sembla massa complicada. La música, com és lògic -i no caldria dir-ho!-, és Bach o Haendl, per exemple, Beethoven i Wagner i les respectives descendències, i els russos (potser sense excloure'n Stravinsky), i Schoenberg, i en general, la nòmina completa dels compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, en canvi, com que demana virtuts més subtils i menys genials -insòlites, per tant-, no pot oferir tanta producció. El catàleg que jo gosaria fer seria relativament curt, i encara condicionat: alguns italians del segle XVII i del XVIII, com Marcello, Gabrieli, Vivaldi o Galupi, els francesos de l'època dels Lluïsos, Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin en les estones poc tuberculoses i poc poloneses, prou de Debussy, Ravel ben sovint, una mica de Béla Bártok, certes coses de Britten i de Poulenc... Ja se m'entén que vull dir, dels deliciosos: si més no, aquests no confonen, com els altres, el seu art amb l'exercici de l'oratòria.

(Diari, 10 de febrer de 1956)

Per al dia 9, tenim de deliciosa i d'estupefactora! Ací una miqueta de música deliciosa de Maurice Ravel 

Aforisme musical de Joan Fuster

Puix que no es pot impedir que un ocell cante, resulta aconsellable d'ensenyar-li solfa

Així de senzill. Queda clar la necessitat de la societat, i sobretot en la joventut, d'expressar-se i crear "identitats col·lectives" mitjançant la música. No es pot impedir que un ocell cante. Però no és aquest fet antropològic el que li preocupa a Fuster. Allò que intentava transmetre en aquest aforisme dels Consells, proverbis i insolències, allà cap a l'any 1968, era la necessitat d'una educació musical per al jovent. Què actual!

Mirem arreu d'Europa i vegem com als conservatoris i altres institucions on s'ensenya de forma reglada música, hi han departaments de música "popular". Com en qualsevol tipus de música, siga clàssica, popular, folk, jazz, ... cal una preparació tècnica.

No anem a rebutjar a entrar en polèmica. Ací va la nostra afirmació: si la música en valencià -que sembla tindre en aquest moments una embranzida que celebrem- vol perdurar i arrelar-se ho ha de fer per qualitat. Qualitat dels textos, qualitat de la composició, qualitat de la interpretació, qualitat en la "representació a l'escenari", i qualitat en la difusió i comercialització. Altrament, serà flor d'un dia. Per a la situació actual del pop/rock valencià ens val al dita italiana: ... si són flors floriran...

Joan Fuster i Mozart

W. A. Mozart

Cadascú té les seues preferències musicals. Fuster també les tenia, clar està. De forma reiterada als seus escrits sobre música, i en altres textos, ens ho fa saber. I sembla que la seua voluntat no siga tantsols informar-nos, sinó de pregonar-ho. Que ho sàpiga tothom, que tots estigueren assabentats que és Mozart el seu predilecte. Com bé diu en un article del 1971, Mozart és inesgotable... en música ni tant sols trie: dic Mozart, i sempre es un recurs... Mai defrauda.

Fuster també va ser xiquet, tenim proves.

I ben mirat, què no és així?! la música de Mozart mai està de demés, mai. Sempre té allò que cerquem: la jovialitat, l'excentricitat, la dramatúrgia, la religiositat, la mort,... tot hi és.

Se l'estimava tant a Mozart, que en una carta a Raimon, expressa la voluntat de que durant les seues exèquies sonés la música del de Salzburg: al cementiri, uns músics (que pagareu a compte del meu patrimoni) rascaran els instruments sobre un partitura prèviament escollida: un quartet de Mozart, no recorde ara quin... Mentre el colgaran -en terra: a la terra anirem-, els violins tornaran a Mozart. ¿Què bonic no?

Des del punt de vista d'uns músics, la visió no és molt diferent. Pot cansar-se un d'interpretar a Mozart?! que un quan escolta i sobretot quan interpreta partitures, com l'obertura de Les Noces de Figaro, no li entren ganes de viure, no s'impregna de l'alegria vital que emana aquella música? Com no pot un caure encaterinat i estimar profundament aquest ofici nostre al interpretar a Mozart?

Queda clar que en la FUSTERIADA del Llevant Ensemble del proper dia 9 al Teatre del Raval no va ha faltar música de Mozart. Seria pecat mortal! 

Ací una mostra de la màgia de Wolfang. L'obertura de les Noces de Figaro interpretat amb instruments de l'època per the English Baroque Soloists

Les cites les hem aconseguides de AA.DD. Joan Fuster i la música. València: Universitat de València, 2012.

Fusteriada: una mirada musical a Joan Fuster

Joan Fuster

A partir d'aquesta setmana i fins el concert del dia 9 de novembre, anirem penjant una sèrie de posts dedicats a Joan Fuster i la seua relació amb la música. Avisats esteu! 

Per què hem decidit fer un programa sobre l'homenot de Sueca? és molt senzill, perquè va escriure molt i molt bé sobre la música, els músics, i en general sobre el fet musical! Com a lectors de l'obra fusteriana descobrir la seua vessant musical ens ha deixat perplexos. No cal anar amb hipocresies, ho desconeixíem. I creiem que podem ajudar a donar a conèixer aquesta vessant bastant desconeguda de l'assagista de Sueca. Per aconseguir aquest propòsit gaudirem de la col·laboració experta d'Isidre Crespo, gran coneixedor de l'obra i la persona de Fuster, i, sense dubte, qui més i millor coneix els escrits musicals. 

Fuster tenia unes preferències musicals ben concretes, i un gust refinat. Basant-nos en els seues escrits hem fet una selecció d'obres d'allò que entrava dins les seues preferències.

El títol del concert/xarrada -FUSTERIADA- fa referència a les famoses Shubertiades. Vetllades musicals on una sèrie d'amics i amants de la música i les arts es reunien al voltant de Schubert i al seua música, deixant anar la conversa, la música... Plantegem aquesta vetllada del proper 9 de novembre en aquestos termes, nosaltres fem música i Isidre ens parlarà del Fuster melòman, però no amb un format estàtic. Us convidem a participar, a comentar, a debatre, refutar els plantejaments de Fuster, els nostres... deixar anar la conversa. Segurament és com li haguera agradat a Fuster, tan aficionat ell a les tertúlies. Sabem que es difícil trencar el gel, però sentiu-vos lliures de participar, de dissentir.
Com sempre al Teatre del Raval de Gandia, on ocorren en miracles.

Per concloure. Fuster, en una carta a Raimon li deia que volia que el dia del seu traspàs, mentre el vetllaven i al funeral, sonara música de Mozart. Després d'escoltar aquesta música el comprenem perfectament.

Llibres: Fuster i la Música (II)

Continuem amb la ressenya del llibre Fuster i la música.

La tercera aportació correspon al sociòleg Rafa Xambó. El seu text analitza la relació entre Fuster i els cantautors. Comença amb la puntualització, que trufa gairebé tots apartats del llibre, de la manca de formació tècnica del de Sueca. És així, com ho és amb bona part de la nòmina dels crítics musicals dels principals rotatius i revistes especialitzades. Sabem que no és la intenció de Xambó, però expressament volem indicar que el no tenir coneixements tècnics musicals pregons no invalida a Fuster com a crític musical. Si fóra així, que fem amb la immensa majoria de crítics de música i dels crítics d'art?

L'autor l'encerta, al nostre parer, quan afirma que la clau fonamental per aproximar-nos a la contribució de Fuster en aquest camp és la seua condició de perspicaç analista de la cultura. És així, i a més s'ha d'afegir un gust refinat, educat, el qual li permet avaluar la qualitat musical i posicionar-se conseqüentment. I Fuster musicalment ho fa. Com destaca Xambó, Fuster gairebé no parla de la música, sinó que el que li interessa destacar és el fet d'utilitzar el català i l'element reivindicatiu. L'hàbil Fuster calla sobre la música.

Xambó analitza la relació entre l'assagista i alguns destacats cantautors, especialment amb Raimon. S'intercalen en el text cartes de Fuster al cantautor socarrat, amb què podem comprovar la familiaritat entre ambdós. Les cartes, no només a les adreçades a Raimon, són ben interessants, però trenquen la narració. Segurament haguera estat un poc més encertat incloure-les en un annex. Hagueren pogut gaudir igualment de la seua lectura, sense llevar fluïdesa al text 

Continua el llibre amb Vicent Torrent. Interessant per a tots aquells que desconeixen els principis i la terminologia bàsica de l'etnomusicologia. Saber exactament i diferenciar entre folklore, música popular, folklorista, etnomusicòleg, música tradicional, etc. ens sembla indispensable per no caure en els errors recurrents en què es sol caure, fins i tot en gent, en teoria, del món de la música. Una anàlisi interessant la de Vicent Torrent sobre el tema a terra nostra, del passat, del present i del que es pot fer en el futur. Però ben poc hem trobat sobre Fuster i la música. Però malgrat que la major part de la seua aportació no tracta sobre Fuster, no deixeu de llegir-ho, és ben instructiu.
El darrer article pertany al saforenc Joan Baptista Llinares. De tots els autors el qui més ens ha agradat. Llinares reconeix que no és un expert en Fuster ni té formació musical. Sense exagerar gens ni mica, podem afirmar que el del Real de Gandia és qui més i millor ha escrit i parlat sobre Wagner i l'estètica romàntica al País Valencià, sens dubte. Sobre Fuster, no podem deixar de reproduir aquests mots:  Pense que paga la pena que llegim aquests escrits fusterians [...] sobre certs fenòmens musicals de la nostra història en la mesura que som éssers humans, occidentals i europeus, i també, no ho oblidem, catalans i valencians. I a partir d'ací estudia els textos de Fuster. Ens ha cridat l'atenció com destaca les paraules del de Sueca respecte a la manca de formació musical de la població, d'una palesa incultura musical. Llinares s'endinsa en aspectes de sociologia i antropologia de la música ben sucosos que ens permet entendre part del nostre present.
A tall de conclusió. Un llibre interessant com a primera aproximació al tema, que ens permet acostar-nos un poc més a entendre la gran altura intel·lectual de Fuster.

Llibres: Fuster i la música (I)

(Per l'interés del llibre farem més d'una entrada)
Fruit de les VIII Jornades Joan Fuster celebrades a Sueca en novembre del 2010 naix el llibre Fuster i la música, un recull de les aportacions presentades en aquell encontre. Com a músics i lectors empedreïts de l'obra de Fuster el llibre ens cau a les mans amb curiositat i certes expectatives. 

La nostra perspectiva alhora d'elaborar la ressenya és semblant a l'adoptada pel mateix Fuster quan escriu sobre música: ell ho fa des d'una confessada manca de coneixements tècnics respecte a la música; nosaltres, per contra, ho fem com neòfits des del punt de vista acadèmic de l'obra fusteriana, però admiradors i lectors recurrents d'aquesta.

El llibre inclou cinc textos d'autors diferents, els quals tracten les diverses vessants sobre les quals escrigué Fuster respecte la música. No podem afirmar que el llibre tracte amb profunditat i abastament el(s) tema(es) proposat(s). Més encara, alguns dels autors pràcticament no desenvolupen allò que es proposa, sinó que a partir de Fuster tracten un aspecte treballat per aquest. És a dir, no s'estudia el text fusterià sinó el tema. Tanmateix, per no cenyir-se algunes de les aportacions al propòsit del llibre, deixa de ser aquest interessant?

A la introducció se'ns diu que els autors en són especialistes. Essent així, i per ser un llibre publicat per la Universitat de València, hom espera uns textos acadèmics amb uns coneixements epistemològics que aprofundeixen en l'origen i el desenvolupament del pensament fusterià sobre la música. Així és, però no sempre.

El primer dels textos pertany a Josep Iborra, de record inesborrable. Farceix la seua aportació amb experiències pròpies amb Fuster. Aquelles que fan referència als primers contactes amb els mitjans de reproducció de música són realment interessants, no tant per l'anècdota particular, sinó pel seu interés microhistòric i la lectura que ens permet fer. Quan Iborra s'endinsa en l'anàlisi del pensament fusterià vers la música, és quan es fa palesa una certa manca de coneixements acadèmics estètics-musicals que limiten la profunditat i l'encert en les valoracions. Fuster pràcticament nega la capacitat del llenguatge de transmetre verbalment allò què és la música i nega la seua capacitat d'expressar sentiments, és a dir, accepta que la música és pura forma. Aquest posicionament permet entreveure que el pensament fusterià s'arrela, al nostre parer, en l'estètica tardo-romàntica d'Eduard Hanslick. Entre els seguidors del filòsof austríac destaca el compositor rus Igor Stravinsky, la música del qual era ben valorada i seguida per Fuster. Coneixia el suecà l'obra de l'esteta o rebé la seua influència via la lectura de la poetica musical de Stravinsky? Respecte a la diferenciació entre "música i música deliciosa", també es pot resseguir una sèrie d'influències de pensadors centreeuropeus. Just al final del text d'Iborra trobem un comentari de Fuster respecte la "tristesa" de la música de Mozart. Probablement és una mostra més de la gran intuïció, intel·ligència i sensibilitat vers les arts del suecà. O ho arreplega de la lectura dels estudis sobre Mozart de Norbert Elias?

La lectura d'Iborra és entretinguda, interessant, divulgativa,... però no podem considerar-ho un treball d'un especialista en la matèria, sí sobre Fuster -qui podria dubtar-ho!- però no en el camp de la música. Iborra intel·ligentment assenyala acuradament allò que sembla el més interessant del Fuster filharmònic, però sense rastrejar la gènesi, els préstecs, l'evolució del seu pensament estètic, marcat aquest, segons ens sembla, pel formalisme d'Eduard Hanslick, provinga des d'on provinga la influència.

La següent aportació ve signada pel periodista Xevi Planas. Qui s'endinsa en la relació entre Fuster i la Nova Cançò. Ho fa des d'una perspectiva sociològica. Ens semblen interessants les aportacions de Planas, però com sovint ocorre en aquestos temes -també amb Fuster- el que trobem a faltar és precisament la música. Òbviament l'ús del català i la temàtica dels versos de les cançons és el que sembla, a priori, definitori i transcendental en la Nova Cançò. I ho és. Però no ho és també el tipus de música, l'estil?  haguera sigut possible l'ampla acceptació social de la música de Raimon en un estil diferent? la potència i crudesa de la música del primer Raimon no són part de l'èxit? Fuster parla de les cançons del xativí com "clam agitador", "fúria contagiosa", "eficàcia de les seues cançons", "robusta", i ens diu Fuster: "Convé tenir-ho present". Desconeixem si amb els textos fusterians haguera sigut possible una recerca més centrada en la música i la seua relació interna amb els versos.

Planas mostra clara i acuradament com Fuster clama per una música "popular", melodies "facilíssimes" diu. El suecà veu amb les melodies de la Nova Cançó una eina de difusió mes que un plaer estètic personal propi, que el cenyeix a un cercle ben reduït d'autors, bàsicament Raimon i Ovidi Montllor. Queda patent en el text, que per a Fuster la Nova Cançó havia de ser com el que va dir l'intel·lectual xativí Josep Antoni Maravall sobre l'art barroc: una gran campanya de propaganda.
Josep Antoni Alberola
(Per ser alguns comentaris un tant controvertits, l'autor signa el text)

Joan Fuster, la música, els músics

Un dia com hui fa 89 va nàixer Joan Fuster.
El 2012 es celebren dues dates al voltant de Joan Fuster, els 90 anys del seu naixement i el 50 aniversari de la publicació dels Nosaltres els Valencians. L'assagista suecà, malgrat confessar ser un amant de l'art dels sons, només escrigué sobre la música de forma tangencial. No anem a dir que les referències musicals de Fuster siguen rellevants, perquè realment no ho són. Però sí cal destacar que les referències que trobem als textos denoten un coneixement i una curiositat cap aquest art que no és limiten a un mer aficionat. El refinat paladar vers les arts també s'hi constata amb la música.

Amb la música popular, concretament en l'àmbit que anomenem "cantautors", la influència exercida ha sigut estudiada. Els lligams eren i són de sobra coneguts. Però aquestos, però, són molt menys evidents en la música clàssica, però és precisament en aquest àmbit on trobem  les referències musicals als seus llibres.
Paradoxalment són alguns fragments on no es fa referència a la música aquells que particularment més ens han impactat com a músics i amants de la música. Valga com a exemple aquest fragment del Diccionari per a Ociosos, amb la veu dedicada a la bellesa 

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d'impotent: de vell o d'impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la "concupiscència" que ens fa desitjar-lo, no setirem més aviat la ira de no sentir-la, o l'enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l'edat en què pugui veure'm condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència -diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.

Entre els músics i aficionats sovintegen en els comentaris jocosos fent analogies entre el sexe i la música, tema d'acudits fàcils. No és aquest els nostre objectiu. Les paraules de l'assagista serveixen per mostrar a aquells no iniciats en l'art de la interpretació i la creació musical que és allò que sent, que necessita un músics. La lectura del fragment porta immediatament a la ment del músic sensacions lligades a la necessitat de fer música. Com tothom gaudim de la contemplació de la bellesa. Però se'ns fan les dent llargues quan asseguts entre el públic en una sala de concert sentim la "concupiscència", el desig d'estar allí dalt fent música, l'enveja dels qui en aquell moment la creen. Davant d'una interpretació floreix el desig, ai mare! que donaria per estar allí dalt! Quin músic no ha pensat i dit això?!. Fer música, crear bellesa, és vida, carnalitat, és la necessita peremptòria d'art als molls dels ossos.
Com dèiem, aquest fragment de Joan Fuster, vist des d'aquest punt de vista, creiem pot ajudar als neòfits en la interpretació musical a entendre els músics i les seues "necessitats".