Tanca el Teatre del Raval

El tancament d'un teatre sempre és una cosa trista. Però si és un teatre on u ha actuat i ha notat la bonhomia de la seua gent, aquesta tristor deixa de ser un concepte intel·lectual de militància sociocultural i esdevé realment un sentiment, un afecte de pèrdua.

Tots els que ens seguiu sabeu de la nostra relació amb el Teatre del Raval i, òbviament, amb la gent de Pluja. Reiteradament, en altres post, després de Teatre del Raval, afegíem "allà on esdevenen els miracles". Perquè és així, el miracle de l'art efímer, la complicitat, el diàleg entre l'obra, els artistes i el públic. Aquells moments especials de comunió que difícilment es troben fora de l'activitat artística. Aquells que ens fan humans. Quant més art més humans, quan menys art més animals salvatges. Només l'Homo Sapiens és capaç de crear art, de crear bellesa intencionadament i gaudir-ne. Si tanquen teatres, i les altres expressions artístiques cada vegada són més esparses, a què ens acostem?

amb Ximo després de Els sons de les Meravelles

El record del primer contacte amb la gent de Pluja, en aquella ocasió amb Joan Muñoz, va ser de quedar-nos descol·locats. Els nostres interlocutors sempre havien estat representants d'alguna institució. En aquest cop era diferent. Que ningú se'ns enfade, però mai havíem sigut tractats i rebuts com llavors. En aquell moment entràrem en un procés d'aprenentatge on ens considerem deixebles. Per a què es tinga una imatge de la nostra admiració, des de llavors, al final de tots els concerts que allí hem fet, ens preguntàvem de camí a casa: xe, us imagineu que d'açò férem la nostra activitat professional principal i tinguérem un auditori propi? per als músics sona un acudit. Però collons, és que això és el que han fet durant dècades la gent de Pluja! és una utopia feta realitat!

Si el Llevant Ensemble ara és el que és des d'un punt de vista artístic és per la influència del Teatre del Raval, de tot el que hem pogut experimentar allí, del suport i consells que hem rebut de la seua gent. Memorable per a nosaltres va ser la declamació de Ximo Vidal dels versos d'Estellés en el programa Els sons de les meravelles. Mira que vam gaudir i dependre! Des del primer dia ens hem trobat allí com a casa, en un oasi acollidor, on realment l'art, l'afabilitat i la professionalitat de la gent de Pluja traspua en cada centímetre.
I no ens resignem al seu tancament, si hi ha alguna acció ciutadana per ajudar a què no siga així, allí estarem.

L'experiència del Pop al Carrer i els "pops concerts"

Dissabte participàrem al Festival Pop al Carrer. Un entorn i un context bastant diferent del que sol ser usual per a un grup de música clàssica. Per descomptat l'experiència va ser positiva, i agraïm a la gent de la Casa Calba la invitació. Entre les diferències que trobem amb un concert ordinari a un auditori, les més remarcables són els so amplificat i el soroll.

Ja havíem actuat abans amb so amplificat, però sempre és una excepció, com la major part dels que ens dediquem a la clàssica l'ús dels micros i altaveus és excepcional, és fa estrany. 

El soroll va ser el que més ens va sorprendre. Mentre esperàvem la nostra actuació, veiem com normal tot el que estava ocorrent al festival, res remarcable. Clar, com espectadors. Però al pujar a l'escenari ens adonàrem del soroll. Això sí era nou per a nosaltres. No estava ocorrent res diferent a les actuacions anteriors. Només que u dóna per descomptat silenci. Però clar, silenci en els contextos en què normalment actuem, però no en el que estàvem dissabte. Llavors, les reflexions s'adrecen vers la diferent actitud del públic i dels músics, els valors positius i negatius dels contextos de les sales de concerts i les d'un festival com el Pop al Carrer. 

El soroll no és sinònim de distància entre els músics i el públic, com seria el primer que pensaríem en una sala de concerts. El dissabte el públic assistent era un públic participatiu i entusiasta que gaudia de la música, sense els típics estereotips que envolten la música clàssica.

I en aquest punt, cal reflexionar per què no s'organitzen "pops concerts", tan populars als Estats Units. Què seria un "pop concert"? un concert de música clàssica al aire lliure, amb un programa de música clàssica "popular", o amb partitures i músics convidats d'altres estils. Aquests concerts no són esdeveniments esporàdics, de fet les orquestres tenen la "pop season", la temporada pop, que seria la temporada de concerts d'estiu. I no peseu que són les orquestres de segona fila les que participen, també les orquestres i solistes més afamats als EUA.

Què aporten els pop concerts? acostar la música clàssica a contextos i ambients diferents dels de les sales de concerts, cercar nous públics, trencar amb la rutinària litúrgia del concerts clàssics, etc.

La més antiga i afamada orquestra d'aquesta mena d'actuacions és la Boston Pop Orchestra, composta per membres de la Boston Symphony Orchestra. 

Per què no aquesta mena de temporades d'estiu ací? Festivals com el del Pop al Carrer però adreçats majorment a la música clàssica, però amb l'esperit i l'ambient "pop", i utilitzem aquesta abreviatura de "popular" en el sentit anglosaxó.

Deixem alguns enllaços d'unes de les "pop season" dels Estats Units i alguna d'Anglaterra:

Los Angeles Philarmonic 

Orquestra de Cincinnati

Orquestra de Dallas

Orquestra de Houston

Pop concerts a Hallé (Anglaterra)

Orquestra de San Diego

Long Beach

Un vídeo d'un pop concert a Anglaterra, i es nota on estan, i tant!

A la Valldigna no hi ha manera

Fa un any, concretament el 26 de juliol, escrivíem un post al voltant de l'acumulació en uns mateixos dies i en unes mateixes hores d'actuacions musicals. El títol de l'entrada era: A la Valldigna si ens ho proposem podem: YES WE CAN.

Doncs continuem igual. Allò que vàrem dir és el que diríem ara, un any després. El proper cap de setmana, a la platja de Tavernes es posarà en marxa el 9è festival Pop al Carrer. Amb un bon nombre d'actuacions de tota mena. També participem nosaltres. El festival està organitzat per la gent de La Casa Calba. El nombre d'edicions ja dóna a entendre la consolidació i l'èxit del festival.

Sobre l'edició d'enguany ja hem donat notícia en la recent entrada El Llevant Ensemble al 9è festival "Pop al Carrer".

Doncs per als mateixos dies, a Simat, es celebrarà el Juliol Musical al Monestir. Recordem que aquest festival en un principi era un festival de "tecla", però, per raons que desconeixem, ara abasta tot l'àmbit instrumental. Aquest any participa el Cor de la Generalitat, o Cor de València com tots el coneixem de tota la vida, i el guitarrista Rafael Serrallet. 

Tornem a dir el que dèiem fa un any: es precís disgregar el públic, haver de renunciar a un dels dos espectacles, ens ho podem permetre!? Tant costa seure en una taula els regidors o alcaldes dels tres pobles, o tots ensems, i un representant del la fundació Jaume II, amb un calendari i posar-se d'acord? Tenim una institució, la Mancomunitat de la Valldigna, que ben bé podria fer aquesta funció de coordinació. Suposem que els representats institucionals no tenen les mateixes inquietuds que nosaltres, però amb la situació en què es troba la música i les arts escèniques en aquest País, s'hauria d'anar amb molta més cura. Cura amb els diners públics que ens gastem i cura amb el què i com programem.

Que s'han de revisar les polítiques culturals i les programacions està ben clar. I ho està allà on hi han, a Benifairó, per exemple, no cal perquè ni existeixen política cultura ni programació.

Entre les coses que s'han de revisar, i es un tema recurrent no sols a la Valldigna, està la coordinació entre les institucions, entitats i associacions que porten a terme activitats, que sovint es superposen en detriment dels mateixos actes que veuen minvar l'assistència de públic. Des de les institucions ens demanen sacrificis (suïcidis) com el 21% d'IVA o la baixada de catxets. Però i nosaltres a ells? no els podem exigir com a mínim que treballen per una major coordinació i una programació coherent i atractiva que fomente el consum de cultura?

Josep Antoni Alberola

membre del Llevant Ensemble.

Cal una regulació del mercat de les art escèniques?

La resposta a la pregunta de si cal una regulació en el mercat de les arts escèniques no és complicada. Sí. Però el problema que no és gens senzill de resoldre és saber quina regulació cal i què s'ha de regular. També està la qüestió de qui representa cada sector. La gent del teatre i la gent de la dansa semblen estar bastant organitzats i representats en el seu conjunt. Els músics és un altre tema. Però també altres àmbits són important en el nostre sector professional, com per exemple les empreses de llum i so, o els representant i promotors. A Catalunya, per exemple, tenen la Patrosil, que representa a les empreses de lloguer de llum i so; o la ARC, per als promotors, agents i mànagers; i per descomptat la musicat, l'associació professional de músics. 

El dijous apareixia la següent notícia al periòdic El Punt: acord per regular el món de l'espectacle. Per descomptat, la iniciativa ens sembla interessantíssima. La pregunta immediata és: i això seria possible ací? No. Almenys en el context actual de disgregació i desconnexió del sector musical, especialment per a la clàssica. Possiblement sí seria factible per a la "música en valencià" i altres arts escèniques. Per als de la clàssica no. 

De la notícia de El Punt, encara que sembla ser una frase més, destaca la declaració d'Albert Ferré, qui comenta que "la Generalitat apliqui estrictament les normatives per a evitar l'intrusisme". Frank Zappa ja advertia a principi dels anys 70 del perill de què l'amateurisme invadira les activitat professionals de la música. Profètic. No és el mateix un periodista que un afeccionat al periodisme, tampoc un metge que un afeccionat a la medecina. I l'administració hauria de vetllar per evitar l'intrusisme i fer aplicar les normatives. Però clar, existeixen? són suficientment clares? són les correctes?

Com regular el sector? el tema es complicat, perquè si és mitjançant titulacions l'empastrada és important, car deixem fora a bona part dels músics. Els conservatoris estan adreçats a la clàssica, llavors, tot gènere i estil que no siga aquest quedaria al marge. Òbviament un desficaci. Sens dubte s'hauria de treballar per millorar aquesta situació, donant cabuda als conservatoris a tota mena músiques. No hi han cicles formatius d'activitats esportives, de sanitat, de llum i so, de comerç internacional, etc.? Per què no de música? Llavors, com regular-ho? per l'activitat remunerada duta a terme? hi ha amateurs amb una activitat trepidant, però que la seua preparació tècnica i l'actitud no deixa de ser amateur. Fer un examen d'aptitud? això és una ximpleria.

No és fàcil, i cal un diàleg intens entre les diferents branques del sector i l'administració. El que està clar és que no ho podem deixar com està ara. Perquè sinó sempre estarem com diu aquesta xapa que fa un temps es va fer famosa a Anglaterra (on pateixen del mateix mal): músic professional amb ingressos d'amateur.

 

El Llevant Ensemble al 9è festival "Pop al Carrer"

El Llevant Ensemble pariciparà en la novena edició del festival Pop al Carrer. Concretament el dia 20 a les 22'15h. Podria semblar un concert més, però no ho és per diverses raons. 

Per als qui no el coneixeu, Pop al carrer és un festival organitzat per la Casa Calba que es celebra des de fa nou anys a la platja de Tavernes de la Valldigna. 

Bàsicament, els participants solen ser grups de música popular (pop, rock, cantautors, etc.) Que els organitzadors hagen pensat en un grup de música clàssica, com som nosaltres, realment ens fa ben feliços. Ja fa temps que estem treballant per trencar aquesta barrera d'estereotips que tenim els que ens dediquem a la clàssica. La invitació rebuda per part de la gent de la Casa Calba, i que agraïm ben encaridament, sembla el fruit d'aquest treball que hem anat realitzant. I, per descomptat, de la mentalitat musicalment oberta dels organitzadors del festival. En altres llocs i contextos ni es plantegen que un grup de clàssica puga estar present en festivals d'aquesta mena. 

L'edició d'enguany està dedicada a la música per al cinema i el circ. Com no anava a quadrar en aquest festival la música de Nino Rota per a les pel·lícules de Fellini, començant per La Strada i acabant amb 8 i mig? Per a nosaltres, ja al marge del repertori, és tot un repte. Pel context, però també per qüestions més tècniques, com treballar amb so amplificat, per exemple. 

La programació del festival és ben interessant i diversa. Dels grups que hi participen ens ha cridat l'atenció justament el qui actuarà abans que nosaltres, el quintet belga Taxidi. Al següent vídeo els podeu escoltar.

Junt amb aquesta música, que els propi músics del grup defineixen com World Jazz Cinematic Music, podreu escoltar d'altres, de ben diverses, i entre aquestes les nostres, com per exemple les de la pel·lícula Amarcord.

Us esperem, recordeu: el 19 i el 20 de Juliol a la platja de Tavernes.