La crisi de la música clàssica es posa de moda

Malgrat estar en l'època de la globalització, entre nosaltres sembla com un designe gairebé fatu, com un posat teatral, aplegar a tot tard i mal. Adonar-nos que l'edifici s'ensorra quan només queden les runes i els demés estan al bastiment reparant-ho. Però més val tard que mai.

El tret de sortida l'ha donat Miguel Ángel Marín el desembre passat amb un article a la revista Brocar amb el títol tendencias y desafíos de la programación musical. Miguel Ángel és un musicòleg prestigiós i una persona intel·ligent. Ell s'ho mira des de la seua recent encetada tasca de programador a la Fundación Juan March. Però aquest article no passarà com un dels millors d'aquest musicòleg. La bibliografia que empra és bàsicament sobre temes històrics, i no concretament sobre els reptes actuals en la programació i en la captació de nous públics. En altres paraules, no versa sobre el tema tractat. No diem conservar el públic, per ser, com diu Greg Sandow, una qüestió biològica, o s'han mort de vells o estan ja tan majors que no poden anar als concerts. Per tant, la problemàtica es centra en captar nous públics. El text és, per dir-ho senzillament, una mena de reflexió amb algunes dades. Un punt de sortida, que suposem deu ser el mateix que gent com Greg Sandow es va plantejar l'any 97 -fa 17 anys!- als cursos que dóna des de llavors a la Julliard School of Music sobre el futur de la música clàssica. Aquest crític i compositor té publicat sobre aquest tema, a més d'articles i un bon munt de textos al seu blog, el llibre The Future of Classical Music, i la seua actualització Rebirth: The Future of Classical Music. Altra gent també ha escrit molt i bé. Per exemple DrewMcManus, aquest des de la perspectiva de la gerència. Al blog Field Notes es poden trobar un bon munt d'articles de gent ben prestigiosa escrivint sobre el tema. Per no parlar del clàssic Americanizing the American orchestra: report of the National Task Force for the American Orchestra, an initiative for change de la League of American Orchestras, del que s'han fet estudis posteriors per avaluar l'èxit o el fracàs de les mesures proposades des de la seua publicació allà el 1993. Per cert, doneu-li un colp d'ull a la portada del darrer número de la Symphony, revista de la League. Sobre els formats dels concerts, es pot consultar en pdf l'informe realitzat per als anys 2010-13   de l'orquestra New World Symphony.
Als EUA i a Anglaterra el debat ha sigut llarg i interessant. No tenir en compte tot allò que ja s'ha treballat al respecte és una pèrdua de temps, bona part del camí està fet, no cal començar-lo de bell antuvi.
El dimecres propassat apareixia a El Mundo aquest article amb un títol bastant desafortunat Música vieja, espectadores viejos. Coincidim amb Miguel Ángel quan afirma que uns dels problemes és el format, no la música.
A més, durant la setmana algun que altre comentari s'han pogut escoltar a Radio Clásica sobre el tema.
Des que vam començar aquest blog, el tema de la crisi de la música clàssica ha sigut recurrent, i a les xarxes socials hem anat penjant aquells enllaços d'articles, entrevistes, llibres, entrades de blogs que hem pensat interessants. Particularment hem posat en pràctica allò sobre el que discutíem, com per exemple el canvi de format, la interdisciplinarietat, anar a nous espais on tradicionalment la música clàssica no hi era, etc. Hem intentat estar sabedors d'allò que s'estava discutint-se, llegir allò que crèiem interessant, i posar en pràctica allò que pensàvem que podria funcionar i ens abellia fer. I sabeu què? no ens ha anat malament. Segons les expectatives que teníem, constatant com li ha anat a altra gent i sense gaudir ajut institucional, ho podem afirmar.
La pregunta és, i els grans programadors de les grans institucions, els que compten amb pressupostos "gal·làctics", què han fet durant aquests anys? Cal donar les gràcies a Miguel Ángel Marín d'haver fet públic una sèrie de reflexions en les que altres ja fa temps que estem capficats, i obrir el debat entre la "gent de pressupostos importants". Ara! demanem que intenten actualitzar-se un poquetet abans, que estiguen una temporada llegint allò que ja s'ha publicat, participen en els fòrums oberts als blogs, i que no es preocupen per inventar la "sopa d'alls", que ja està inventada.

Canvis, i l'adéu a "anar de bolo"

Fa uns dies el columnista il·licità Vicente Verdú escrivia un text ben provocatiu: El nacimiento de una nueva cultura. D'aquesta foguera que en parla a l'article, podem començar a apuntar alguns "usos i costums" que han fet fum o que deurien fer fum.

Per aquells que ens dediquem a la clàssica sense que darrere nostre hi haja una institució, els canvis han sigut ben profunds. Per als qui reben suport institucional, com ara no hi ha diners no hi ha torrons, i pràcticament han parat la seua activitat, llevat d'algun que altre concert espars, sempre dins d'un dels saraos organitzats per algun organisme oficial. 

Per a la resta, aquests darrers anys la cosa ha anat diferent. Molts grups a deixat d'existir. Algunes propostes interessants i innovadores no han tingut volada. Altres ens hem adaptat a les noves circumstàncies i hem intentat corregir errors i inèrcies anteriors, amb major o menor fortuna. Però el que sembla que va acabant-se, per sort, és allò que dèiem "anar de bolo". Un costum infame on algú aconseguia una actuació, i amb un o dos assajos, es preparava un concert amb un grup format ex profeso. Els resultats normalment eren, sent benevolents, mediocres. Allò que per alguns es veia com a professionalitat, era més bé tot el contrari. 

Una anècdota. En un concert, fa anys, a uns dels pobles de la Valldigna, un grup amb noms ben coneguts, va parar el concert al bell mig d'un obra, i un dels membres li va marmolar a un xiquet que hi havia a la primera fila perquè estava parlant i els molestava. Mentida. S'havien perdut.

El concert va ser mediocre, i a poc a poc van deixar de programar-se concerts per manca de públic, quan és indiscutible l'afició a la música que hi ha entre la població valldignenca. Quan de mal han fet dispersant un públic que potecialment era fidel?

Per fortuna, sembla que amb la crisi tot això vaja passant a la història. Però encara queden resialles. En un concert recent, una orquestra de cambra interpretava el típic repertori de valsos i altres músiques dels concerts de cap d'any. Ho feia en un teatre important. En un moment del concert, el director va parar durant la interpretació d'una de les peces, va dir al públic que s'havien perdut i que tornaven a començar. Inconcebible!

La música clàssica d'àmbit professional només té sortida si els professionals actuem com a tals. També si els responsables de contractar prenen nota.

Pròxima parada Dénia

Companys i amics de la Marina, el proper dia 31 de gener a les 19'00 estarem a Dénia, a l'auditori del Centre Social. És un plaer tornar a la Marina, on sempre estem com a casa.

Per aquest concert no interpretarem un dels nostres programes que mantenim en cartell. L'organització del concert ens suggerí la confecció d'un programa específic per aquest concert. Així que farem un programa amb obres del classicisme en la primera part, i composicions del segle XX a la segona. Creiem que queda ben diversa i interessant la proposta.

Com podeu veure, el nostre concert és un dels quatre del cicle programat. Dues qüestions voldríem comentar:

La primera cosa a tenir en compte és la programació mateixa del cicle. Acostumats estem a què els concerts siguen actes aïllats, sense cap mena de continuïtat o regularitat al llarg de la temporada. La manca d'una programació coherent i regular dificulta fidelitzar el públic, amb què és ben lloable la iniciativa que es porta a terme a Dénia, així com també en altres poblacions. I més quan la iniciativa surt d'una associació.

Un altre fet a aplaudir, és que els grups i solistes que formem part del programa som gent de la contrada. L'aposta per músics locals d'àmbit professional és molt d'agrair, perquè no sempre és així. Sabem, per altres actuacions a la Marina, que la major part del públic és estranger. Més encara, l'organització ve de mà de Konzert Freunde. No cal afegir res més.

Esperem que el públic assistent gaudeixi de la música tant ho fem nosaltres interpretant-la.

Els Concerts de Cap d'Any a la vienesa

Aquestos dies, arreu del territori trobem un munt de concerts a imitació del Concert de Cap d'Any de Viena. No som gens originals si afirmen que el concert vienés és una mena de sublimació d'elitisme aristocràtic, d'enyorança d'un temps imperial gloriós. Gloriós per alguns, com sempre, per als qui acatxaven el llom no ho era tant. Concert que, per cert, té els seus orígens en el Tercer Reich. 

Tot tan del segle XIX! el lloc, la música... quina melangia per aquells temps, on manava qui manava, les flors sempre abundaven al Musikverein, les dones vestien unes robes ben cares i lluentes i els homes levita. Més d'un s'ha preguntat, per què aquest afecte per aquell època? la resposta sembla ser relativament senzilla, i amb un grau bastant elevat de consens: l'antiga aristocràcia vienesa i els sectors més conservadors austríacs enyoren aquella etapa daurada per als seus. I com és habitual identifiquen el propi passat amb el passat del país.

Actualment bona part de l'aforament està ocupat per estrangers. Són aquells qui amb la seua assistència reafirmen la seua pertinença a les noves/velles oligarquies. Diguem-ho de forma fàcil, als poderosos no vienesos els acopla aquella societat "imperial" i van per deixar constància de que formen part de l'elit político-econòmica mundial actual.

Quins valencians s'han deixat caure per allí? enguany Juan Roig, el de Mercadona.  El podeu veure punxant aquest enllaç de Las Provincias. L'ex Molt Honorable Francisco Camps també va anar quan Harnoncourt, al 2003, va dirigir el concert. Assegura que es va pagar el viatge de la seua butxaca. Mayren Beneyto, presidenta del Palau de la Música, i Ramón Almazán, subdirector, anaren al 2007, any que dirigia Baremboin. Sembla, com ho comenta la premsa, que va ser el mateix director qui els va convidar, vaja, que com diuen els castellans amor se paga con amor. Un tal Conxa Gómez, ex-secretària autonòmica de cultura, sembla que també va anar convidada per algú, que és realment com es pot anar. En aquell cas invitada per Zubin Mehta, amor se paga con amor.

Si algú té curiositat per saber si és possible anar-hi, que intente aconseguir entrades pels canals habituals: taquilla, internet, etc. Cada entrada són 950€ i hi ha un nombre limitat d'entrades a la venta que entren en un sistema de sorteig.  És quasi com si et tocara la loteria de Nadal, però pagant.

Llavors, per què imitar aquest concert? per descomptat que hi ha melòmans que els agrada la música dels Strauss i van per escoltar-la. Però hi ha un cert grau de mimesi en els comportaments socials al voltant d'aquests concerts. Així com un públic no habitual a les sales de concerts que acudixen. Sembla, caldria estudiar-ho més a fons, que cert espectre social autòcton actua per imitació, identificant-se ideològica i socialment amb els assistents habituals del concert vienés.
Al marge dels aspectes sociològics, la sonoritat de l'orquestra continua sent espectacular, i enguany Daniel Baremboin magnífic en la direcció, quan no dirigix queda un poc histriònic.