ANEM A LA FESTA ESTELLES DE GANDIA!

Siga aquest post una crida a la participació en la Festa Estellés de Gandia. Serà el proper dissabte dia 1, Tots Sants, a les 12'00h. Com els anys anteriors la festa està organitzada per Saforíssims-societat literària, enguany amb la incorporació del col·lectiu de músics, els Saforíssims-música. Fem de la festa de Tots Sants un dia de poesia viva!

Per part dels Saforíssims-música participarem Eva Dénia, Mª Àngels Faus i nosaltres. Hi ha una cançó de Mirna que diu t'estimo perquè sí, perquè el cos m'ho demana, perquè em dóna la gana. Sovint aquesta és la millor de les respostes, no cal embolicar-se buscant raons. Quan ens pregunten per què participem en les Festes Estellés, la resposta primera ben bé podem dir que és perquè sí, perquè el cos ens ho demana i perquè ens dóna la gana.

Però per què els estranya a molts que un grup de música clàssica participe en aquesta mena d'esdeveniments? senzillament perquè normalment els músics clàssics no hi som. La música clàssica sovint apareix amenitzant actes oficials, com a preludi d'algun tipus d'esdeveniment, com a regal de festa d'aniversari per algun monarca, etc. Però difícilment en actes populars, ací és excepcional trobar-nos. Després ens queixem de l'allunyament del públic general de les nostres activitats, som nosaltres qui estem lluny! A més, tradicionalment al nostre País s'ha palesat una mena de desconnexió entre els música clàssica i la resta de les arts. Doncs sembla que bufen altres vents, i molts companys compartim la necessitat de seure amb els poetes, els pintors, els escultors, etc., i participar -perquè sí, perquè ens ho demana el cos, perquè ens dóna la gana- en actes on tradicionalment els músics clàssics no hi érem. Anem on sempre hauríem d'haver estat.

Per a la Festa Estellés de Gandia interpretarem part del nostre espectacle Els sons de les Meravelles, amb el mestre Ximo Vidal recitant a Estellés.

JA ESTÀ ACÍ L'AUTOBIOGRAFIA DE ZAPPA

Tots aquells que ens agrada la música de Frank Zappa patim un procés semblant. Passem de descobrir-lo a realment estar fascinats tant per la música com per ell mateix. La intel·ligència, el sentit de l'humor, l'anàlisi que en feia de la societat del seu temps, el seu pensament ideològic, i, per que no dir-ho, la seua imatge icònica amb aquell bigotot, atrauen l'atenció; però després, segons un aprofundeix en l'obra i en el seu pensament, passa a admirar a aquell home d'aspecte estrafolari.  

El professor Manuel de la Fuente i Vicente Forés presenten el proper dijous, dia 23, a les 19'00h la traducció que han fet de l'autobiografia de Zappa, que porta per títol La verdadera historia de Frank Zappa. La presentació es farà al FNAC de València, participarà el poeta Jenaro Talens, que si no ens equivoquem, va conèixer personalment al músic Baltimor.

Qui espere trobar en aquest llibre només un recorregut per la vida de Zappa, ho trobarà, si és això el que cerca. Però trobarà moltes més coses. L'obra és una anàlisi, una mirada aguda a la societat nord-americana en la que va viure Frank. Ben bé, el llibre té una lectura històrica, d'una gran agudesa d'anàlisi i amb un posat irònic. La importància rau, no només en afirmacions profètiques, sinó en fer d'espill d'un present nostre que Zappa prefigurava al fer l'anàlisi de la societat que li va tocar viure i que, activament, va intentar canviar. Llavors, indirectament el llibre cobra actualitat, per mostrar-nos cruament els fonaments d'aquesta societat nostra.

Pel que fa a la música: un pou sense fondo. És un llibre que tot músic deuria llegir atentament, tant se val si es dedica al rock, al jazz, al folk, a la clàssica, etc., és una lectura que enriquirà la seua forma de veure aquest art i aquest ofici nostre. 

Ja sabeu, el proper dijous teniu una cita amb Zappa.

Us enllacem un vídeo amb una cançó de la primera època amb els Mothers of Invention: troubles every day, composta elel 1965, però que és completament actual.  Aquestes són les dues primeres estrofes:

Estic posant-me mal veient la TV,

he estat atent a les notícies

fins quedar-me cec.

El que vull dir-vos és que cada dia

no deixa de ser un desastre més.

Quan va a canviar açò, amics?

ningú ho pot dir.

Així que estic mirant i esperant, 

desitjant el millor,

fins i tot he pensat en pregar

cada vegada que els escolte dir

que no hi ha forma de parar 

aquest problema que arriba cada dia

Un escolta la cançó i pensa, entre altres coses, amb aquelles pobres persones colpejades i humiliades a les tanques de Ceuta. Uns versos més:

ei!, gent, sabeu una cosa?

no sóc negre

però de vegades

desitjaria dir que no sóc blanc. 

70 ANIVERSARI D'UNS ASSASSINATS

darrer 9 d'Octubre. Foto: la Veu del País Valencià

Pavel Haas

El proper dissabte dia 17, farà setanta anys que assassinaren en una cambra de gas als compositors Pavel Haas, Hans Krassa i Victor Ullmann. Com tants altres milions de persones, aquests dos compositors foren víctimes d'aquesta barbàrie que s'escampà com una metàstasi fatal per Europa. No només geogràficament, també, ai!, en el temps. Si més no, mireu les fotografies dels feixistes/nazis passejant-se i insultant lliurement pels carrers de València el darrer 9 d'Octubre. Senzillament donen fàstic, ois, ells i els que els ho permeten.

Hans Krasa

Un imagina aquells músics, la seua família, els amics, els veïns, en una filera fantasmagòrica, i voldria arrancar-los d'allí, tornar-los l'alè, el somriure als llavis... i aquest energúmens pels carrers de València. Salvatges!

Viktor Ullman

Aquesta setmana recordem a Pavel, Hans i Viktor, més quan precisament estem atrafegats en la postproducció del CD que els dediquem. És emocionant veure com va prenent forma aquest projecte, ja a les acaballes. Sincerament, des que començàrem a planejar un programa basat en l'Entartete Musik sabíem, però no imaginàvem fins a quin punt, ens enriquiria humanament, al marge de qüestions purament musicals, que també.
Haguérem volgut tenir enllestit el CD per aquesta data, però és complicat complir els terminis en aquesta mena de projectes.  Tan mateix, aquesta setmana els tindrem ben presents! 



Per cert, des d'ací recomanem un llibre: Amb els ulls d'una nena de dotze anys, de Janina Hescheles. El llibre són unes memòries escrites per Janina el 1944, poc després d'ésser alliberada del camp de concentració de "Janowski". La traducció és de Guillem Calafora, qui, per cert, sap molt, i quan diem molt, volem dir exactament molt, sobre música.  

AMATEURISME MÉS ENLLÀ DE LES BANDES?

Tots hem escoltat fins la sacietat que el País Valencià és una terra de músics. No cal que nosaltres ens estenguem analitzant sobre què signifiquen les bandes per a la nostra societat, molt se'n parla i s'estudia per gent que en sap més. Però i els altres gèneres de música clàssica?

Pensem que a hores d'ara queda ben clar que el fet bandístic no té com a conseqüència una cultura musical "clàssica" als nostres pobles i barris. Òbviament té connexions i construeix ponts entre el públic de les bandes i cert repertori simfònic. Al marge de l'activitat de les bandes, creiem que el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, els organismes públics corresponents, etc., no han portat a terme cap programa suficientment important i coherent de difusió i formació per al públic general. Però tampoc ho hem fet els músics! i potser precisament això el més greu. La pregunta és, hi ha activitat musical amateur més enllà de les bandes i els cors? existeixen quartets de corda, quintets de vent, trios de corda amb piano, orquestres, etc? Us imagineu l'Orquestra Valenciana de Cardiologia, és a dir, una orquestra formada per cardiòlegs, pacients i infermers de cardiologia? Doncs una cosa així existeix a Holanda, la  Orkest der Nederlandse Cardiologie. Ací un vídeo promocional:

Òbviament aquesta orquestra és una de tantes. Al Regne Unit hi ha també un entramat d'orquestres d'aficionats, així com també de xicotets grups de cambra, on, com diu a un article del The Guardian del 2010, cada setmana milers d'aficionats es reuneixen per gaudir la seua passió per fer música. Orquestres de metges, d'advocats o la London Gay Symphony Orchestra, o aquesta amb l'irònic nom de la Really Terrible Orchestra. Compten amb una organització com la Making Music amb uns 200.000 membres. Tot això en un lloc on també hi ha una gran tradició de fanfares d'instruments de vent, majorment de metall, tal i com també ocorre als Països Baixos.
El New York Times publicava el divendres passat un article sobre grups de cambra amateur i la música contemporània. Compositors dediquen noves composicions a aquesta mena de grups, tenint en compte les limitacions tècniques i la dinàmica de funcionament, però sense renúncies estètiques.

L'amic Frederic Oriola i Amparo Bas publicaren el 2012 un llibre, El Mirall Pautat, on es recullen expressions i parèmies musicals en la parla popular valenciana. Al llibre no apareix cap referència al simfonisme ni a la música de cambra. Òbviament estem davant una manca de tradició. Les darreres dècades han sigut uns anys on s'ha avançat, però molt -tan!- tímidament. Tants recursos destinats a la música clàssica -si es comptabilitzaren ens quedaríem petrificats, segur!- no hagueren pogut, en part, estar destinats a programes de "cultura de base", i no deixar-ho tot en mans de les bandes (que per sort sempre hi estan!) i de l'educació reglada dels conservatoris?

Aquests amateurs dels que parlem d'Anglaterra, Holanda o dels EUA són la base del públic assistents a concerts. Ací ens hi manca.