TREME: ELS MÚSICS DE NOVA ORLEANS DESPRÉS DE L'HURACÀ KATRINA

No fa molt publicàvem un post sobre la sèrie de televisió Mozart in the jungle, la qual tracta sobre la vida de grup de músics clàssics a Nova York. Dediquem aquesta entrada a una altra sèrie on la música i els músics són protagonistes: Treme. Una excel·lent producció de la cadena HBO.

La sèrie està ambientada a la ciutat de Nova Orleans, concretament al barri de Treme, un barri de cultura criolla i afroamericana, on la música brolla en cada cantó. Comença la història pocs mesos després de l'huracà Katrina. Aquests és una altre dels atractius, almenys en la primera temporada. Se'ns mostra la devastació que va suposar Katrina, i com barris sencers varen ser destruïts, arruïnant la vida, quan no llevant-la, de milers de persones.

La música no és que siga una part important, podem dir que la música ho és tot en aquesta sèrie. La música mateix, el jazz, en els seus diferents estils, llocs, àmbits, gent, etc. I els músics, perquè realment és una història de músics, de com es guanyen la música, de les aspiracions, dels problemes econòmics, familiars i socials que comporta la professió de músic de Jazz. De qui vol marxar a altres ciutats per promocionar en la seua carrera, o com aquell altre que davant la pregunta "què vols passar-te tota la vida a Nova Orleans tocant en aquests clubs i fent barbacoes?" contesta "doncs, no estaria mal". 
Seguir aquesta producció no és una bona manera d'introduir-se en la música de Jazz, i descobrir unes certes similituds amb algunes tradicions nostres. Al primer capítol, a les escenes de desfilades de carnestoltes, és difícil no recordar el paper de la música a les falles o als moros. Cal recordar també la influència hispànica a la ciutat. Una dada, el primer mestre de capella que va haver a la catedral de Nova Orleans va ser un valencià, un saforenc d'Oliva.  

Al següent vídeo, coses que passa amb els músics. Al rodatge d'uns dels capítols els músics en compte de parar s'engresquen i s'unixen a ells gent dels carrers on s'està rodant l'escena.

TORNEM AL TEATRE DEL RAVAL!!!!

Un 21 d'octubre del 2011 xafàvem per primera vegada l'escenari del Teatre del Raval de Gandia. En aquells mesos estàvem treballant en una espècie de quimera, la de canviar el format i l'estructura de les nostres actuacions. Volíem acabar amb el tradicional concert de música clàssica, on els músics saluden, toquen, reben aplaudiments, tornen a saludar i se'n van cap a casa. El programa que interpretàrem aquell dia va ser A la carta. Aquest suposava un avanç, però no una ruptura com la que teníem en ment i que perfilàvem per a programes successius.

Pocs mesos després, el 24 de febrer del 2012, tornàvem al Raval amb un programa que ens abellia molt portar als escenaris. Però pel tema estàvem convençuts que no anava a agradar. Era el primer programa que fèiem pensat interdisciplinarment. Poesia i música d'escriptors i músics perseguits pel nazisme, alguns d'ells morts a camps d'extermini. La música extraordinària, el poemes realment bells, però com respondria el públic? Aquella va ser una nit màgica. Les sensacions d'alt l'escenari, més allò que ens aplegava des del públic va fer que recordem aquella data com un punt d'inflexió en la carrera del grup. Hi ha un abans i un després d'aquell dia. Descobrírem que era possible despertar emocions que mai abans havíem aconseguit en els nostres concerts. La música, la poesia recitada magistralment per Ximo Vidal i el rerefons històric, havien aconseguit allò que no esperàvem. Vàrem constatar com a certa que la veritat històrica s'aprén prosaicament, però a la compassió, en el sentit estricte de la paraula, s'aplega pel contacte directe o mitjançant l'art. Havíem interpretat per primera vegada l'Entartete Musik. 

Des de llavors aquest ha sigut el programa que més hem posat dalt l'escenari i aquell que ens ha fet sentir emocions més fortes. Tenim un record molt especial també del concert que férem a La Casa Calba, a Tavernes. Pel lloc, pel públic i a saber per què les sensacions viscudes aquell dia foren bastant intenses.

Ara tornem al Teatre del Raval, i ho fem amb l'Entartete Musik. Moltes coses ens han passat i moltes coses li han passat al Raval. El fet d'anar amb aquest programa és una mena d'homenatge per tot el que hem aprés d'alt aquell escenari. Volem que torne a ser una vetlada màgica, que ens tornem a emocionar, que la música i la poesia ens facen més humans. Recordarem aquella gent que va patir el que no havia de patir.

Als amics La Casa Calba agrair-los la confiança que des de fa temps depositen amb nosaltres.

ja sabeu:

 

Ah! i recordeu que passem llista!

ENTREVISTA A TELE7SAFOR AMB VÍCTOR VALLÉS

Pengem ací l'entrevista que ens feren al Llevant Ensemble i a Víctor Vallés, guanyador de les Solfes de la Mediterrània, a Tele7Safor. Agraïm el recolzament que hem rebut per aquest projecte de Tele/Safor, i en general de tot els grup de Ràdio Gandia.

MOZART IN THE JUNGLE, LA SÈRIE.

Fa un temps us parlàvem d'un llibre que estava tenint un èxit inesperat als EUA, Mozart in the jungle, escrit per l'oboista Blair Tindall. També us anunciàvem que s'estava preparant una sèrie sobre aquest llibre. Doncs des d'aquest desembre ja es pot veure la primera temporada completa, compta amb deu capítols. De moment no està doblada al castellà, i, per desgràcia, menys encara al valencià. Tanmateix la podeu trobar subtitulada.

La sèrie no deixa de ser una telecomèdia-drama com altres que es poden veure. Però té el seu interés, no està mal. Entre la gent involucrada al projecte està Roman Coppola, fill del gran Francis Ford Coppola. Però per a nosaltres el que realment trobem interessant és el context en què es desenvolupa l'acció: la vida dels músics professionals. Especialment aquells aspectes secundaris que rodegen cada capítol: la preocupació per les canyes de l'oboè, Mahler, el divisme d'alguns directors, el glamour en què s'embolcalla la música i com contrasta sovint amb la inestabilitat i precarietat del músic com a treballador, les dificultats per aconseguir un treball, l'abús de betablokers o altres drogues "no legals", l'alcoholisme, l'estrés que suposa la feina de músic, etc.

En molts aspectes ens sentim identificats amb la protagonista, Hailey. Jove qui ha acabat els estudis fa poc, i a qui no li és fàcil guanyar-se la vida. Com diu en un dels capítols "em passe el temps pensat com aconseguir diners, és la meua preocupació diària". Espera l'oportunitat que tots hem esperat per aconseguir un bon lloc de treball, quan un és jove especialment en una orquestra. Després tot es complica, i, almenys ací, l'opció de la interpretació passa a un segon terme des del punt de vista salarial. Quan nosaltres teníem l'edat de Hailey, les preocupacions professionals que teníem no eren molt diferents a les d'ella.

Però no us confongueu, l'acció descriu l'ambient laboral i dels músics dels anys 90, no pas de l'actualitat. Ara la vida d'un jove músic és bastant més complicada, ací i als EUA. En compte d'haver anat avant hem anat enrere. 

Per cert, a Rodrigo, el director a la sèrie, hagueren pogut posar-li directament Gustavo Dudamel.