ENCARNA SANT-CELONI, POETA

Encarna Sant-Celoni

Per a tots els que d'una forma o altra estem involucrats en el projecte de Solfes de la Mediterània, ens és realment emocionant treballar amb escriptors tan magnífics com Encarna. Som una terra de poetes, de poetes meravellosos! la Valldigna i la Safor tenim un privilegi, una sort, una mena de benedicció, i és tenir molts i molts bons poetes. No som conscients. Si ho fórem ho posaríem en valor, ens sentiríem orgullosos, faríem de la poesia, i la literatura en general, bandera.

El concurs de composició Solfes de la Mediterrània té vocació de futur, no ens preocupa la part literària. Sincerament. Com acabem de dir, en són tants i tan bons!

Encarna és una de les flors més reeixides del pom de poetes que tenim a casa. Estem ben orgullosos que en aquesta segona edició la protagonista, l'homenatjada de la part literària siga Encarna, qui practica una poesia reblida de musicalitat. Hom quan llig els poemes ja té a la ment unes melodies, uns ritmes.  

Per a qui no coneix la biografia, ací baix tenim el que es diu a la wikipedia sobre ella

és una escriptora i traductora valenciana. El 1983 va guanyar el premi Ciutat de Cullera, i el 1985 el premi Joanot Martorell de Gandia, amb la novel·la Siamangorina. És membre de l'AELC i ha traduït, entre d'altres, Els mil i un quarts d'hora, de Thomas-Simon Gueullette (editorial Moll, 2008), i cotraduït del danés l'antologia Digte-POEMES, de Tove Ditlevsen (Alfons el Magnànim, 1995), amb Anne Marie Dinesen, i de l'àrab, el recull Perles de la nit. Poetes andalusines, amb Margarida Castells (adesiara editorial, 2013).

L'any 2004 obtingué el premi Vila de Puçol i el 2008 va publicar l'antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes (Arola Editors). També és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (1992) i Accent greu (2000), i, a més de col·laborar en diverses revistes i publicacions, ha participat en molts homenatges i llibres col·lectius, sobretot de poesia.

En uns temps com els que vivim, poques coses paguen tan la pena com l'activisme literari com el que representa Encarna Sant-Celoni. 

SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA, UN RECORDATORI

Continuem rebent notícies de gent interessada en els concurs de composició SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA. Com en la primera edició, estem ben acomboiats i il·lusionats per començar a treballar les obres que ens envien els compositors. De ben segur que seran tan interessants i extraordinàries com les de la primera edició.

A més, tornem a tindre un textos meravellosos. Els poemes d'Encarna Sant-Celoni són d'aquells que un quan els llig ja escolta la música interna que contenen. Els qui ens estimem la música i la poesia no podem sostraure'ns d'imaginar melodies i harmonies a versos tan bells com aquestos:

 

hi era la mar

blanca ona

verda ona

invocant la dolça quietud de la sorra.

 

 Com tantes coses d'aquest País, endinsar-se en un projecte cultural on és la poesia i la música clàssica els protagonistes, no deixa de ser una bogeria. Però què seria aquest món sense bojos?

CRÒNICA DE QÜESTIÓ D'ACTITUD

Dijous vàrem estrenar junt amb la companyia de teatre Lalalà l'obra de "teatre-musical" Qüestió d'actitud, escrita i dirigida per Mariano Lloret.

Primer destacar que nosaltres ens ho vam passar pipa, i per les rialles i els comentaris posteriors, sembla que el públic també s'ho va passar ben bé. Al cap i a la fi aquest era l'objectiu, fer passar una bona estona amb el mirall de la vida que és el teatre. Veure'ns amb la rialla com a forma de coneixement de nosaltres mateix és cosa ben seriosa. Perquè la vida és qüestió d'actitud, i allò realment important i seriós sovint no podem atansar el seu significat real sinó és mitjançant la caricatura, la comicitat.

Particularment, per al Llevant Ensemble, és una experiència realment enriquidora, participar en una obra teatral ens ha ensenyat moltes coses d'allò que ocorre dalt i baix de l'escenari i que no es dóna en la música. Però això no és el més important. El que realment compta és haver treballat amb Joana, Pepa, Dolors i Mariano. I açò sí és important. Perquè al final, com amb totes les coses, el que realment queda, el solatge, és l'afecte personal, l'amistat i l'intercanvi d'experiències dels qui participem. I com ens enriquix personal i professionalment. 

Ah! i no penseu que açò és un post on contem el final de l'experiència. Ah no! el que fem és descriure el principi. Que açò anem a repetir-ho, i molt!