Al llarg del segle XX s'han compost una quantitat ingent de quintets de vent. Al contrari que amb el repertori per a altre tipus d'agrupacions, és el repertori del segle passat aquell que més s'interpreta en concert. Entre els "top" tenim el quintet de
Hindemith -que tant ens estimem nosaltres-, les 6 bagatelles de
Ligeti, el quintet d'
Ibert, els de
D. Milhaud,
C. Nielsen o
J. Françaix.
 |
| Arnold Schoenberg |
Alhora hi ha un repertori, que ningú dubta que és del millor que s'ha compost, però que difícilment el trobem als programes dels concerts. Potser cal una petita reflexió al voltant.
Orelles educades en el sistema tonal, on la construcció melòdica, l'arquitectura harmònica i l'esquema formal donen consistència, familiaritat i confiança en què allò és d'una determinada forma i no d'altra, amb la consegüent passivitat de l'oient que sap que allò li agradarà o no li agradarà, però no li suposarà cap esforç per "entendre-ho"; doncs, aquestes orelles, tant se val siguen oients com intèrprets, davant altres músiques es veuen incòmodes, interpel·lades a situar-se davant un altre paradigma. Les relacions jeràrquiques entre els tons de l'escala desapareixen -simbòlicament un procés socialment perillós per a qualsevol societat conservadora-, la línia melòdica perd la seua preeminència i es situa al mateix pla que la textura, la dinàmica, el ritme i el timbre
 |
| G. Ligeti |
Per a interpretar aquestes composicions tan important és ser acurat amb l'altura de les notes -tema sagrat per a músiques anteriors- com amb la dinàmica i fer palesa la textura. No val no fallar cap nota, però ser laxe amb les altres anotacions que apareixen a la partitura. No ser escrupolós amb aquestes desbarata una interpretació exactament igual que quan en una composició del classicisme ens equivoquem de nota.
 |
| György Kurtag |
Les hem d'escoltar de forma diferent a com ho fem amb les composicions emmarcades dins el sistema tonal. Ja no és la melodia i les seues transformacions, la seua relació amb altres, les metamorfosi que amb els motius melòdics i l'harmonia els compositors són capaços de fer dins d'un esquema formal allò que dóna coherència. Les músiques hereues de Shoenberg, en aquest aspecte, s'han d'escoltar de forma semblant a certes polifonies renaixentistes, on no és la melodia individual, sinó la sonoritat global que flueix allò que les fa interessants. Les relacions entre l'altura de les notes, la dinàmica,
la textura i el color, globalment i en relació de paritat, és allò amb què ens hem de deixar anar quan les escoltem.
Cal aprendre a escoltar aquestes músiques. Els músics ací tenim bastant responsabilitat, car no és res complex arribar a aquestes composicions, sols hem d'explicar-les bé, i sobretot interpretar-ho com Déu mana, perquè, com s'ha vist en alguna ocasió, no és que la música siga roín, és que s'ha interpretat de pena.
Dels tres compositors citats al títol, les 10 peces per a quintet de vent de György Ligeti, qui per cert parlava català, són aquelles que trobem més reeixides, fantàstiques.
Gyorgy Kurtag no és precisament un compositor que s'interprete als nostres auditoris, però suposem que açò canviarà amb el temps. Una mostra de la seua mestria és el seu quintet de vent:
I finalment el mestre. No cal dir més: el mestre
Arnold Schoenberg.
