UNA ENTREVISTA QUE PAGA LA PENA LLEGIR, I MOLT!

Guillermo Dalia

A la columna setmanal que manté Sixto Ferrero a la Veu del País Valencià, es publica una entrevista amb Guillermo Dalia. L'entrevistat és un psicòleg ben conegut pel món musical, degut a què està especialitzat en l'activitat musical, els seus llibres són de sobra coneguts pels músics.

Dalia a l'enrevista diu coses tan valentes com

Els master que s'ofereixen en els conservatoris superiors són demencials... Han pensat més en ells mateixos, en repartir-se els crèdits, que en els alumnes.

I a València hem estat especialistes, de grans tocadors, ni tan sols músics..., i encara estem amb això. Amb instrumentistes-tocadors i pocs intel·lectuals-músics

Sixto Ferrero

No volem transcriure ací l'entrevista, només recomanar-vos la lectura. La nostra voluntat és crear continguts propis en cadascuna de les nostres entrades d'aquest blog. Però amb aquesta fem una excepció, per l'interés de la entrevista, i per facilitar des del nostre espai la seua lectura. Si voleu accedir a l'entrevista només heu de punxar en l'enllaç següent:

ENTREVISTA DE SIXTO FERRERO A GUILLERMO DALIA A LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ

els altres

A la premsa valenciana la notícia és que Zubin Mehta trenca els seus lligams amb el Palau de les Arts. Sens dubte una notícia important. Però desenganyeu-se, no van a haver protestes realment significatives, concentracions, ni cap tipus de pressió civil si al final el projecte operístic de qualitat a València se'n va a fer la mà. No està arrelat a la societat, dècades abans no s'ha treballat en crear un públic "popular" que fera seu el projecte. Més aïnes al contrari. L'imatge d'elitisme, d'allunyament de la societat és el que ha predominat. Fins i tot, el desengany i desafecte amb les classes dirigents, per identificació amb aquestes, s'ha traslladat al Palau de les Arts, on a més l'edifici mateix és motiu d'escàndols als periòdics. Tot junt un desastre, on la música i els músics són els més perjudicats, injustament, però així és.

Però ara l'altra vessant. La dels altres. Som molts els músics que durant anys, dècades diríem, en un País des d'on pràcticament l'única eixida professional era i és l'educació, hem intentat mantenir l'activitat interpretativa, i fer-ho amb un bon nivell. Els llocs de treball a les orquestres són molt limitats. Llavors, si volem seguir tenint activitat com intèrprets ho hem de fer amb projectes propis. Però l'absència de circuïts, festivals i cicles, la pràctica eliminació del sistema de subvencions, la pujada de l'IVA al 21% i la no aprovació de la llei de mecenatge on ens ha deixat? ningú es tira les mans al cap, no som notícia a la premsa. Tots aquells que fem "cultura de base", aquella que haguera donat suport social a projectes majors, com el de Les Arts, per exemple, estem a la intempèrie.

Mentre la música clàssica no forme part quotidiana de la cultura dels nostres pobles i els barris de les ciutats, projectes majors no acabaran d'arrelar. I no val a dir que estan les bandes, això seria caure en el parany.

Josep Antoni Alberola

Sóc músic (IV): fer música, fer art.

Previously Sóc Músic I, Sóc Músic II i Sóc Músic III 

 
Decididament és la destresa i la imaginació allò que em fa músic. Els músics al llarg dels anys adquirim unes habilitats alhora de fer sonar raonablement bé un instrument, cantar, dirigir o composar. Entre les habilitats destinades a la interpretació també s'inclou saber-se part d'un conjunt i actuar adequadament, una mena de socialització musical amb regles pròpies. Si el món fóra com un grup de música cambra us assegure que tot seria bastant diferent! Darrerament, empreses multinacionals estan contractant músics per “entrenar” als seus executius a treballar en comú, talment com ho fem els músics quan assagem o en un concert. La paradoxa està en què aquesta mena d'executius liberals són els que, instal·lats als governs, prenen mesures que enfonses les organitzacions musicals.

Fent música cadascú sap la seua tasca, i necessàriament s'ha d'aportar el millor de un mateix per un bé comú. En eixos precisos moments és quan la destresa, entesa com a tècnica de domini físic del so i destinada a ser un acte reflex, deixa pas a la imaginació. És el regne de les muses i la comunicació musicalment íntima amb els companys. Són aquests instants concrets els que ens fan sentir plenament músics. La tasca realitzada no es limita a fer sonar allò que hi és a la partitura, hi han elements retòrics, metafòrics, teatrals, i fins i tot biològics que fan d'aquest acte no una reproducció sinó una “interpretació”. Per un costat tenim la composició com a artefacte artístic, i per l'altre la interpretació d'aquesta, que podem també definir-la com artística ella mateix. Ambdós necessiten de l'altre. Sense interpretació no hi ha composició com a entitat viva, i sense composició no hi ha interpretació. Aquesta no entén la partitura com quelcom fixe. Com dèiem, si fos així no hi hauria interpretació, sinó, diem per cas, traducció. La música compta amb multitud d'aspectes no incloses a les partitures, les quals resten com úniques de cada intèrpret i cada concert. TheodorAdorno ja apuntava que cap partitura, per molt meticulosament anotada que fos, podia transmetre la seua interpretació exacta. És tasca de l'intèrpret. La interpretació vertadera d'una composició és un procés viu, obert a l'esdevenidor. L'obra musical és un ens històric únic en cadascuna de llurs interpretacions. Una opinió extrema seria negar la identitat d'obra a la partitura, aquesta no és l'obra, l'obra és text musical més la interpretació, essent la representació escrita només una imitació lingüística aproximada de la música. Certament hom podrà al·legar que és una visió postmoderna, en el sentit de conferir-li a cada agent participant pràcticament la mateixa importància. Però un també és producte del seu temps!

En aquest context de relacions entre compositor, obra i intèrpret, s'instal·la la comunicació amb el públic. I és quan aleshores Eiximeno es delecta i es commou, Shopenhauer creu atansar allò que de metafísic té el món, Debussy endevina com un procés propagador expressa forces disperses essent recollides per un sistema receptor, i Stravinsky i Hanslick atansen la bellesa de la forma. Supose que quan ens diguem músics, tant se val l'estil que conreem, solem fer referència a qualsevol de les activitats relacionades en aquest procés, bàsicament compositor i intèrpret.

Explicat així tot sembla molt idíl·lic. La realitat, per contra, compta amb una sèrie d'entrebancs que desdibuixen i dificulten la tasca artística a desenvolupar. Les sovint difícils relacions laborals, la tensió, la rutina, la desmotivació, les males condicions acústiques, l'entorn social, etc., són una sèrie de perills amb què el músic ha de bregar. També s'han de tenir en compte una sèrie de malalties professionals -que difícilment trobareu reconegudes com a tals- i que van des de tendinitis, problemes amb les cervicals, de tensió arterial, de caire psicològic, etc. Tanmateix, i malgrat les dificultats, som un dels col·lectius de treballadors més satisfets amb el treball. 
Músics fent música. Brahms, trio per a piano, clarinet i cello. Primer moviment.

 

 

Música, llibertat, D'Alembert

Sovint les paraules escrites fa segles semblen tan actuals! aquest passatge és del filòsof francés D'Alembert.

D'Alembert

Em meravella que en aquest segle en el que tant s'ha escrit sobre la llibertat del comerç, sobre la llibertat del matrimoni, sobre la llibertat de premsa, sobre la llibertat de la pintura, ningú haja pensat encara escriure sobre la llibertat de la música. Per usar l'expressió d'un filòsof, ser esclau de les nostres diversions seria una degeneració no sols de la llibertat sinó de la mateixa servitud. "tingueu una ment limitada" rebaten els nostres grans polítics, "totes les llibertats estan vinculades entre si i són igualment perilloses. La llibertat de la música pressuposa la de sentir, la llibertat de sentir comporta la de pensar, la llibertat de pensar, la d'actuar, i la llibertat d'actuar és la ruïna dels estats. Actuem, doncs, per a què l'òpera (la música en general) quede com està si volem conservar el nostre regne."

Ara no ho diuen, fa de mal veure, però com si ho digueren.

El control de la música, fer d'aquesta una eina d'alienació, de comerç estúpid, fer de les arts únicament una eina de diversió, de distracció, d'oci. Però també una eina d'adoctrinament i una marca de classe. Al segle XVII, tal i com apunta l'historiador James Amelang, els estaments superiors "parlaven" un bilingüisme cultural: l'alta cultura i la cultura popular. Per contra, els estaments inferiors eren monolingües, limitats a la cultura popular, molta d'aquesta controlada i orientada pels estaments superiors com a eina de control social. Res nou baix del cel, o qui es penseu que dominen les grans empreses discogràfiques, les agències, els grans locals, les televisions? La burgesia del dèneu aprofundí aquest trencament amb els refinaments amanerats d'una burgesia que amb el protocol, i unes formes ridícules, volien diferenciar-se dels demès. La música de saló, les dones joves cantant àries de versos fútils, mentre els pares i marits dominen l'economia i la política del País. I ara... els músics de frac -perquè ens volen així, victorians- "segell de classe" de les oligarquies urbanes locals que parlen de negocis, de regidories, conselleries, es relacionen, etc., mentre, amb aquestes vestimentes anacròniques d'un temps que volen perpetuar, interpretem Mozart, Beethoven, Haydn,... 

Com deia en un article G. Sandow: però quan arribarà el maig del 68 a la música?!
Una darrera frase de Confunci per fer-nos pensar:

On hi ha bona educació

no hi ha distinció de classe

Sóc músic III: ser músic (concretament intèrpret)

Com a les pel·lícules: prèviament Sóc músic I i Sóc músic II

joglar

Llavors, què és ser músic? Perquè ara, després dels posts anteriors en compte d'aclarir-nos possiblement ens hem estacat més encara en el bassal. Si li fem cas a Boeccio o a Casiodoro, sóc músic en tant que faig investigacions musicològiques, treballe en l'especulació. Per aquests dos teòrics, el meu ofici en realitat no seria el de músic, sinó el de cantor, joglar o ministrer, que vindrien a ser oficis diferents al de músic. Al dedicar-me a fer música amb un instrument de vent seria conegut primer com joglar i després, des del segle XVI fins la primera part del segle XIX, com ministrer. Ni mu sobre activitats pedagògiques. Encara que com a especulatiu i com a ministrer ve implícita la tasca docent, però no com una activitat separada i independent respecte de les altres, més bé tot el contrari. Per als il·lustrats vuit-centistes done plaer, expresse sentiments i commoc l'ànima. No està mal, tot s'ha de dir. És plaent veure's a un mateix omplint la vida pròpia i la dels demés de goig i felicitat. La vessant acadèmica queda al marge, tant amb Rameau com amb Eiximeno. És cosa separada de la música pràctica, és una disciplina específica. Al segle XVIII ser músic és treballar directament amb el so, però es mantenen les denominacions de ministrers i cantors. Cap comentari de la vessant educativa. 

Haydn

Sincerament, quan faig música, difícilment estic pendent o sóc conscient d'estar expressant allò que de metafísic hi ha en aquest món; ni tampoc del procés propagador que expressen forces disperses, que deia Debussy. No és cap comentari de menyspreu cap a l'estètica romàntica. L'estatus social que gaudim hui en dia la música i els músics és gràcies al lloc preeminent que en les arts atorgaren els pensadors del segle dènou a la música. Només per això cal venerar-los. Què seríem els músics i la música sense el segle xix! Socialment no trobem variacions realment notòries i generals en els músics al llarg de tota l'edat moderna. Des de la tardor de l'edat mitjana fins la primavera de l'edat contemporània pocs canvis havien ocorregut. Però en poques dècades tot canvià. L'homenatge que li feren a Haydn per a celebrar el seu setanta-sis aniversari ho exemplifica. Fou un acte multitudinari, on estava present un ja famós Beethoven i la noblesa més relluïda de Viena. Per a Tim Blanning la conclusió simbòlica d'aquell acte és que quan era jove Haydn, aquest era conegut per ser el mestre de capella del príncep Esterházy; mentre en aquell moment concret, la família Esterházy era famosa perquè Haydn havia sigut mestre de capella d'ells. El descendent del príncep Estehárzy al servei del qual havia estat l'homenatjat, manà fer una pintura de l'acte que després regalà al compositor. Tot semblava haver-se capgirat.

Decididament és la destresa i la imaginació allò que, personalment, em fa músic. Més sobre què és ser músic en el proper post

Sóc Músic (II): etimologia i altres cabòries

 

Continuació de Sóc Músic I
Anem a l'etimologia a què ens done un poc més de llum. El mot música prové del grec mousikê (μουσική), terme que, a més de muses, porta implícit el substantiu techné (τέχνη). Aristòtil entenia la techné com la capacitat de produir coses amb racionalitat, mentre Plató especificava que amb intel·ligència i mitjançant l'aprenentatge. Dominar unes habilitats i conèixer les regles era l'objectiu de l'artista. Sense el domini de les regles no podia existir cap tipus d'art, sense elles era impossible la producció artística. La mousikê, llavors, conjumina tècnica i muses. L'art de les muses vindria a significar. La suma de tècnica, entesa com destresa i domini de les regles; i les muses, enteses aquestes com imaginació, inspiració, il·luminació divina, etc. La Techné, i la seua traducció llatina, ars, mantingué aquesta accepció fins els començaments de l'època moderna.

Com a músic és en l'etimologia de la paraula i no tant en les definicions on més m'identifique. Destresa i imaginació. Realment la formació d'un músic es resumeix en l'adquisició de la tècnica necessària més el desenvolupament i canalització de la imaginació. Al context acadèmic, l'aspecte tècnic és abastament tractat i sublimat, metre el componen imaginatiu no cal que el cerqueu pels currículums oficials.

Vist d'aquesta forma, i connectat amb l'etimologia, estic més prop de la concepció que de la música tenia Stravinsky que la de les altres, sobretot de les definicions transcendents romàntiques. Però no em convenç del tot. Allò de deleitar los oíodos y conmover los ánimo que deia Eiximeno, conjuminat amb les paraules d'Igor, crec que és el que més pot cabre en la idea que jo tinc del terme “música”. Perquè, clar, qui no s'impregna d'alegria i energia vital escoltant l'obertura de les Noces de Figaro de Mozart o de la música de Nino Rota per a la pel·lícula 8^1/2 de Federico Fellini?

Kofi Agawu

Aplegats a aquest punt, la semiòtica i l'hermenèutica musical ens poden aportar la clau que obri alguns d'aquests aparentment misteris al voltant de la música. Aquestes dues disciplines, relativament noves en l'àmbit musical, han fet, probablement, les aportacions més importants a l'estètica de la música en les darreres dècades. Hem sentit i repetit fins la sacietat que a música és un art abstracte. Però no ho és tant com ho ens pensem, com han demostrat, entre altres, Kofi Agawu, Jean Jaques Nattiez o Eero Tarasti. És un art impregnat de tòpics, signes i narració, en definitiva, de significats. Però desenganyeu-se, no trobareu ni ara ni en el futur cap diccionari música-valencia/valencià-música. Els tirs van per un altre costat. El tema és complexe, i no es pot aprofundir sense endinsar-se en terrenys especialment costeruts de l'estètica. Com oients i membres d'una cultura determinada trobem una sèrie de significats consensuats que desxifrem fàcilment. Si escoltem música militar difícilment entendrem que aquella música és un lament per la pèrdua d'un ésser estimat. És música militar, i sabem què és i què representa, exactament com desxifrem els diferents tocs de campanes del campanar de la parròquia més propera. Rubén López Cano afirma que la música és asemàntica, però aquesta realitat no elimina la possibilitat d'incloure càrrega semiòtica. Trescant per aquest camí acabem abraçant-nos a la semiòtica musical cognitiva per a què ens aporte les respostes. Molt bé, ja estem, però hem aplegat a una disciplina exquisidament complexa i inaccessible, i sense que els entesos s'hagen preocupat per realitzar treballs divulgatius. La manipulació de símbols a partir de unes regles específiques, seria un punt de sortida clàssic per entendre els processos cognitius relacionats amb la música, més el treball de l'oient i de la cultura d'aquest. Succintament podríem dir que tracta sobre processos específics de significació i comprensió musical, on els símbols sovint tenen per referents fonts de significat externs i d'altres de construcció cultural més complexos. Desxifrar els símbols aporta a l'oient una càrrega semiòtica la qual es relaciona amb els afectes.

Llavors, què és ser músic? la resposta als propers posts...

Sóc músic (I)

(En les properes setmanes publicarem una sèrie de post que porten per títol "Sóc Músic". Per incloure algunes opinions controvertides, aquests aniran signats per l'autor. )

Per Josep Antoni Alberola 

Sóc músic. Sóc músic clàssic, per a més concreció. Com molts dels meus companys em guanye bé la vida. Si algú em pregunta i dic músic, he d'especificar que sóc funcionari, professor de secundària, per a més concreció. Perquè músic... així a seques, deixa als meus interlocutors sense saber d'on ix el meu jornal. Pitjor encara és si dic sóc trompista; si volem veure cares d'estupor sols he d'afegir que també em dedique a la investigació musicològica.

-Ah! eres professor!

Solen contestar amb aquell to de veu del qui ha resolt l'enigma.

-Sí, però això és part de la meua activitat com a músic. Torne a repetir que sóc músic.

Resposta que m'estalvie, mentre per la boca ix la diplomàtica:

-Sí, professor en un institut.

L'interlocutor satisfet i jo avant. També haguera pogut contestar, com ha sigut en diversos moments de la meua trajectòria:

-Sóc professor de conservatori

-Treballe donant classes en una escola de música.

o

-Sóc membre d'una orquestra

Queda clar que en dir músic no és prou. Però per a mi -per a nosaltres- concretar en professor, per exemple, no és suficient. Si en compte de músic dic metge, no cal especificar si treballe en un hospital, en una consulta privada o sóc professor a la facultat de medecina i, al marge de la docència, el que més m'interessa és la investigació. No. Un és metge. En tot cas pot especificar si és cardiòleg, dermatòleg, al·lergòleg, etc.

Definitivament, ací els músics tenim un problema terminològic alhora de definir-nos. De fet, el terme música mateix es bastant problemàtic. Perquè, què és música? Mare que pregunta! Al llarg de la història la filosofia s'ha explanat abastament cercant una resposta convincent. Trobem definicions ben dispars i per a tots els gustos. 

Boecio

Per a Severino Boecio musica est scientia bene modulandi. El problema d'aquesta definició no és sols ella mateix, sinó també les posteriors traduccions del terme modulandi, que el filòsof romà aplicà a la tercera de les divisions que feu de la música: la instrumental. Però cal tenir en compte que per a Boecio la vertadera música era l'especulació teòrica. De fet, seguint la tradició pitagòrica, entenia la música com una ciència de nombres. Scientia bene modulandi, la ciència de combinar adequadament les proporcions pitagòriques respecte la música, seria una interpretació vàlida de la definició. Més contundent és Casiodoro, aquest afirma que la música és la ciència o disciplina que tracta sobre els nombres. Però no d'uns nombres qualsevol, sinó d'aquells que es troben en els sons. 

Stravinsky, foto del 1944

Donem un salt fins el segle xviii. Rousseau afirmava que la música era l'art que expressava sentiments mitjançant sons plaents a l'oïda. El valencià Antoni Eiximeno, per la seua banda, deia que la música procede de aquellas modificaciones del lenguaje que le hacen eficaz para deleitar los oíodos y conmover los ánimo; de fet, l'esteta valencià afirmava que la música era un plaer preparat per la natura per a suavitzar les estones enutjoses de la vida. Per a Berlioz música era l'art de commoure als oients mitjançant sons combinats. Un romàntic amb una concepció estètica bastant barroca. El compositor francès, a més, especificava que aquests oients havien de ser persones intel·ligents, forma bastant educada de dir ximplets a tots aquells que no els agradava la seua música. Vaja amb Hèctor. Per a Schopenhauer música era allò que expressa el que hi ha de metafísic al món. Poca broma! Claude Debussy ens dóna una de ben recargolada: un total de forces disperses expressades en un procés propagador i un sistema receptor. Stravinsky, més auster en la prosa, diu que és l'acció conscient de l'home al organitzar sons; llavors, la composició, segons el geni rus, és merament un acte d'especulació, quelcom artesanal. L'autor de la Consagració de la Primavera es feia ressò de les paraules d'Eduard Hanslick, qui afirmava que la música era incapaç d'expressar cap sentiment. La música és bella per ella mateix, no pels suposats sentiments que desperta o expressa. Per a Hanslick, com per Stravinsky, la música és pura forma animada pels sons. El nostre Joan Fuster, agosarat ell, també en dóna una. La definició que aporta la pren de Pierre Schaffler: qualsevol soroll premeditat ja pot considerar-se que és música. Per cert, a Fuster li va mancar fer un llibre sobre sociologia de la música, coneixements i erudició no li faltaven.

(continuarem amb l'etimologia, a veure si esbrinem què és ser músic!)

Sobre unes cançons de Raimon, Mateu Fletxa i Joaquin Rodrigo

Raimon

No fa molt dedicàvem una sèrie d'entrades a uns poemes musicats per Raimon, Mateu Fletxa "el Vell" i a Joaquin Rodrigo. Els dos primers sobre el tema bella de vos i el tercer sobre un poema de Verdaguer.

"Las Ensaladas" 

Tant la música de Raimon com la de Fletxa són bastant conegudes, cadascuna en el seu àmbit. Queda clar que una cançó del renaixement valencià té un públic reduït, majorment per prejudicis, desconeixement i manca de difusió. Per contra, l'afamat compositor saguntí gaudeix d'una gran fama. Qui no coneix el Concierto de Aranjuez? aquesta composició gaudeix d'un nombre ingent de gravacions i versions diferents, com per exemple una de ben interessant de Miles Davis o una altra de Paco de Lucía.

Però que ocorre amb l'Harpa Sagrada? i què ocorre amb la bella de vos de Raimon i Fletxa? Doncs que aquests últims han comprés el poema i Rodrigo no.

Joaquim Rodrigo

Fixem-nos en la tornada de Bella de vos. Tant el socarrat com el de Prades reforcen clarament dues paraules: vos i mia. Amb què el missatge bàsic que transmet el text es veu reforçat i conduït per la música. En un segon terme d'importància apareixen relacionades dues paraules enamorós i sospira. Ambdós mots estan relacionats mitjançant un mateix disseny melòdic descendent, que transmet per analogia el "sospir" i el llanguir de l'enamorat, relacionant ambdues paraules. Per tant, al remarcar aquestes quatre paraules en grups de dos: vos/mia i enamorós/sospira, tant Raimón com Fletxa no només faciliten la comprensió del text, sinó que el potencien mitjançant la música, aconseguint la unió entre música i text mitjançant aquest recursos retòrics. A més, cal tenir en compte que la música dels dos mostra una acurada relació amb el ritme intern del poema.
Res d'açò podem veure en Rodrigo. De fet, la música sembla obstaculitzar la comprensió del text. Sembla com si el compositor necessitara un text per a fer una composició, però que perfectament és prescindible o intercanviable per un altre. Ací és on rau la diferència: la recerca de maridatge entre poesia i música.

Cabòries: les bandes de música ens salven la cara

S'ha publicat els darrers dies l'anuari de la SGAE per al 2011. Malgrat les dificultats tècniques per quantificar, l'estudi dóna una visió relativament acurada del panorama artístic de l'estat.

Resulta preocupant com els mitjanç de comunicació locals no tinguen una visió crítica un poc més desenvolupada. O els pot el chouvinisme. Al Levant-emv llegíem el següent titular: La C. Valenciana es la que organiza más conciertos de música clásica en España. Ala! ja podem traure pit. Doncs no. Què és mentida el titular? no, però tampoc és tot tan meravellós.

Com ja hem apuntat en altres llocs, les bandes de música ens salven la cara, així de clar. Som la comunitat autònoma amb més bandes i, per tant, la que més concert de banda organitza. El 28% dels concerts de l'estat es fan ací. La segona és Andalusia amb un 16%, dada que mostra la potència de l'associacionisme musical amateur valencià. Les xifres de públic encara marquen més distàncies, el 35% del públic que assisteix a concerts de banda és valencià, seguit novament per Andalusia amb un 13%. Queda clar, no?

Al Levant-emv han agafat el comput total, on amb un 16% som la comunitat autònoma amb més concerts. Tanmateix, si la mitjana té en compte la densitat de població, aleshores estem per baix d'aquesta, incloent-hi els concerts de les bandes. D'aquesta forma, Astúries i La Rioja, per exemple, compten amb un nombre major de concerts que nosaltres.

Però i si llevem l'àmbit amateur, les bandes, del comput de dades? Ah! ja fem aigües per tot arreu. Per a la música simfònica, Catalunya, Madrid i el País Basc, per aquest ordre, tenen més activitat musical. Els valencians ens situem, en tant per cent, al mateix lloc que Andalusia amb un 11%. Pel que fa a la música de cambra, Catalunya, Madrid i Andalusia es situen davant dels valencians. La SGAE no aporta dades relatives segons la població, però tinga'm en compte una altra dada. Segons aquest anuari, la recaptació per concerts de música de cambra fou del 2'8%, que contrasta fortament amb el 30'4% de Madrid, o el 36% de Catalunya. Ens situem per baix d'Andalusia, Aragó, Castella-Lleó o el País Basc.
Totes aquestes dades no mostren un paisatge apocalíptic en relació amb la resta de l'estat. Però tampoc és com per a mostrar-nos "compions del mundo mundial". Més bé són dades discretes per al que podria ser. L'apocalipsi vindrà amb l'anuari del 2012!

ban: es fa sabeeeeer

Es fa saber al veïnat

que ens han passat informació

que els músics aquests del Llevant

preparen noves emocions.

El paperet que ens han donat

l'hem llegit tots amb atenció

i com trellat no n'hem trobat

queda a la vostra discreció

DIUEN

estem preparant una temporada

fusterianament escèptica

fellinianament cinèfila

i

zappanianament rebelaisiana

música de temporada: divertissement d'Erwin Shulhoff

És aquesta una de les composicions que han format part del nostre repertori durant la darrera temporada. Hem de reconèixer que abans d'interessar-nos per aconseguir una composició de cambra d'Erwin Schulhoff desconeixíem aquesta trio. Tota una sorpresa! Una música divertida d'interpretar i divertida d'escoltar, com bona part de la música del malaguanyat compositor txec.
Donem per segur que és la primera vegada que aquesta composició s'interpretava a la Safor, concretament a Gandia, i no estem segurs, però és molt probable, que tampoc s'haja interpretat mai abans a terres valencianes.
Per cert, de totes les fotografies de compositors que hem pogut aconseguir i penjar en aquest bloc, aquesta de Schulhoff amb la seua filla és la més bella i commovedora, i més sabent la història com va transcórrer. Eixa mirada!
Gaudiu de la música!

Cabòries: on està la màgia?

El protagonista d'aquest post és el vídeo que l'acompanya. Correspon a un concert de l'Amsterdam Baroque Orchestra, capitanejada pel formidable Ton Koopman. Tingué lloc a la Waalse Kerk de la ciutat holandesa el proppassat dia 10 de juny.

Ton Koopman

Què té d'especial el vídeo, la música? sí. La interpretació? sí. Però només això? no. Hi ha alguna cosa més, quina? la màgia. I què és la màgia? compartir, no trobem altra paraula millor. Mireu als músics: el diàleg corporal, les mirades, els somriures, el fraseig de la música, el sentit d'aquesta, el gaudi de fer música! però és només això? no. 

Mireu el públic. Sobretot les espectadores que estan darrere mateix de Koopman. Somriuen, es mouen amb la música, cerquen amb la mirada. Altres semblen concentrats, quiets, amb la mirada gairebé perduda. Gaudeixen de la música!

La música, com tot art, és comunicació, compartir bellesa, precisament això que ens fa humans! Realment el que veiem és comunió entre intèrprets i públic. Tant els uns com els altres compateixen en eixe moment una experiència, i això és la màgia, més enllà de si un és intèrpret o forma part del públic. Uns segons després de la darrera nota, hi ha cap diferència entre les cares dels músics i la del públic? tots somriuen, semblen feliços, satisfets. Des del públic s'escolta algun crit d'aprovació, o com es costum per aquelles contrades algun que altre xiulet! 

Tot aquell professional, estudiant o amateur que es diu músic, el que cerca és aquest tipus d'experiència, però també l'aficionat! Sinó fóra així, per què no és el mateix una assaig que un concert? perquè al cap i a la fi, sense l'experiència de compartir pràcticament no paga la pena.

És això el que els músics oferim: compartir, res més. Al menys els que estimem la música. Els que s'estimem més la inflamació de l'ego juguen a una altra cosa, no?

A la Valldigna si ens ho proposem podem: YES WE CAN

Doncs, sí. Si ens ho proposem podem! No hem de poder nosaltres en fer deficitari allò que és o pot ser rentable?! bons som els de la Valldigna! i no fem referència únicament a la cosa econòmica, ni molt menys.

El cap de setmana passat, dissabte concretament, als pobles de la Valldigna, més o menys a la mateix hora, tenien tots ells programats activitats musicals. Festival de Juliol a Simat, concert rock a càrrec dels veterans Barricada a Benifairó i la Pop al Carrer a Tavernes. A la propera Alzira actuava també Limbotheque. Eixa és la millor eina, dispersar el públic.

El Festival de Juliol depén d'institucions públiques, i, mal que ens sàpiga dir-ho, no té cap arrelament social en l'entorn -la Valldigna. De fet, en algunes edicions han hagut punxades de públic importants, així com també un concert on només una persona va pagar el 18€ de l'entrada mentre els demés van entrar de bades! Aconseguir arrelar-se en l'entorn no és fàcil, però amb l'experiència acumulada d'anys creiem que un canvi d'estratègia no estaria de més. Per altra banda, i no parlem únicament per nosaltres, no es compta amb els músics locals. Per si hi ha dubtes, els músics valldignencs, a més de en totes, -sí, en totes!- les orquestres espanyoles també han estat i estan presents a la Filharmònica de Nova York, l'Orquestra de la Ràdio de Baviera, la Gewandhaus de Leipzig, La Mahler Chamber Orchestra, Jove Orquestra de la Comunitat Europea, entre altres, i com diuen "qui vulga més que pare el cabàs".

El concert de Barricada a Benifairó estava organitzat per una empresa privada, però amb una subvenció de 4.000€. L'acte era esporàdic i s'emmarca dins les activitats d'oci i festes que programa l'ajuntament.

La Valldigna segons el botànic Cabanilles (s. XVIII)

No anem a amagar la nostra simpatia per la gent de La Casa Calba i la seua iniciativa del Pop al Carrer. Aquestos sí fan solatge i estan tenint any rere any més repercussió a la Valldigna, així com en altres contrades i en els mitjans de comunicació generalistes i específics. Creiem que iniciatives creatives com aquesta són les més perjudicades per la descordinació.
Hi haurà qui al·legarà que cadascú té els seu públic. Doncs no. El públic és transversal, i de ben segur que bona part dels aficionats a la música medieval també els agrada escoltar a Thaïs Morell, per exemple
Els responsables d'institucions possiblement no capten el problema com nosaltres, però a la Valldigna, de forma recurrent, ens trobem amb aquestes situacions. Si l'elecció és disseminar el públic -per acció u omissió- en una competència destrellatada, aleshores podem cridar ben fort: YES WE CAN.
El cas és que la música, l'art i la cultura en general, tal i com està la situació actual, ni la Valldigna ni la Safor es poden permetre tal descoordinació.  

LLIBRES: poética musical d'Igor Stravinsky i també Groucho Marx

Edició de l'any 1947

edició d'Acantilado

En una de les entrades dedicades al llibre Fuster i la música, ens preguntàvem si el de Sueca coneixia el llibre Poètica Musical d'Igor Stravinsky. Arran aquell comentari, i coneixedors d'una nova edició castellana d'aquest llibre, es plantejàrem fer una ressenya. Més que una ressenya, donar notícia de la disponibilitat del llibre sense haver de rascar-se la butxaca ben rascada i haver-lo de trobat en una llibreria de vell. Qui us escriu va aconseguir fa uns quinze anys, després de múltiples peripècies i una bona quantitat de les antigues pessetes, una edició argentina de l'any 47, amb pròleg d'Adolfo Salazar. Pagà la pena, però...

La Editorial Acantilado, que darrerament està fent una col·lecció de textos sobre música ben interessant -fins i tot un Dahlhaus ben traduït!-, ha posat a l'abast de tothom una nova edició en castellà. Tot aquell interessat que ronde per la Safor el podrà trobar a Gandia a Ambra Llibres, per exemple. Com pot ser que un llibre cabdal per a comprendre la música del genial Stravinsky, i, en general, de la música del segle XX no tinguera en castellà o en català una edició recent i a l'abast de tothom?

El llibre s'adreça a tot aquell aficionat, curiós, estudiant o professional de la música o l'art en general. El text és comprensible per tothom, Stravinsky expressament renuncia a un llenguatge tècnic. Com la finalitat d'aquest post no és tant fer una ressenya pròpia, sinó donar-los a conèixer el llibre i convéncer-los que el llegisquen, deixarem que siga el mateix compositor qui us convença amb aquestes perles que hem extret:

Nuestra misión no es la de pensar, sino la de obrar

La fantasía implica la voluntad preconcebida de abandonarse al capricho.

Nos esforzamos para amar; pero amar supone conocer, y para conocer hay que esforzarse.

Mi libertad consiste, pues, en mis movimientos dentro del estrecho marco que yo mismo me he asignado para cada una de mis empresas.

Directores de orquesta que aspiran casi todos a la dictadura de la música. 

Nuestros sectores de vanguardia, dedicados a un puja perpetua, esperan y exigen de la música que satisfaga sus gustos por las absurdas cacofonías. [...] Cacofonía quiere decir mala sonoridad, mercancía ilegal, música incoordinada que no resiste a una crítica seria.


Toda música no és más que una serie de impulsos que convergen hacia un punto definido de reposo.


Lo único que sobrevive a todo cambio de régimen es la melodía.
 

Stravinsky

Groucho Marx

No trobeu que el sentit de l'humor, i fins i tot la imatge de Stravinsky, té alguna cosa... una aire... a Groucho Marx. Estarà aquest sentit del humor relacionat amb l'ascendència jueva dels dos?

Tanquem el post amb un vídeo de Stravinsky dirigint l'Ocell de Foc

Cada setmana un poema: l'harpa sagrada de Verdaguer amb música de Rodrígo

Novament música i poesia. Com a músics, i com un ensemble que té com a tret distintiu la interdisciplinarietat, ens interessa aprofundir en la relació entre aquestes dues arts, que fins pràcticament l'Edat Moderna s'entenien com una sola. Gaudim de la poesia, gaudim de la música, però delerem amb el seu maridatge. En aquesta ocasió un poema del català Jacint Verdaguer amb música del valencià Joaquim Rodrigo. L'Harpa Sagrada pertany al llibre Idil·lis i cants místics, de contingut religiós, Carles Riba deia que era un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica. De la música de Rodrigo podem afirmar que es deixa escoltar amb facilitat, és d'un neoclassicisme un tant innocent. Però després d'escoltar-ho la pregunta que ens fem és si aquesta música realment segueix el text, tant el contingut com la prosòdia. Abans fèiem referència al maridatge, doncs, sovint el matrimonis no funcionen, aneu a buscar raons i segurament en trobareu, doncs en aquest cas també. Recentment hem penjat dos post amb música de Mateu Fletxa "el Vell" i de Raimon sobre el tema literari de Bella de Vos, i el resultat és extraordinari. Per què en aquest cas Joaquim Rodrigo no l'encerta? en un proper post en parlarem i ho compararem amb la música de Fletxa i Raimón. Tanmateix gaudiu-ne del poema i de la música.

La interpretació no és precisament modèlica, però és l'única que hem trobat al youtube. 

Afegim aquest audio que hem pogut aconseguir de la inoblidable Victòria de los Ángeles cantant aquesta composició. Com podeu suposar la interpretació és molt superior al del vídeo anterior.

A l' Arbre diví
Penjada n'és l' Harpa
L' Harpa de David,
en Sion amada.

Son clavier és d'or,
ses cordes de plata,
Mes, com algun temps,
Ja l'amor no hi canta,
que hi fa set gemecs
de dol y enyorança.

S'obrien los cels,
l'infern se tancava,
I al cor de son Déu
La terra és lligada.

A l'ultim gemec
lo dia s'apaga,
I es trenquen los rocs
Topant l'un amb l'altre.

També es trenca el cor
d'una Verge Mare
que, escoltant los sons,
a l'ombra plovara:

- Angelets del cel,
despenjau-me l'Harpa,
que de tan amunt
no puc abastar-la;

Baixa-la si us plau,
mes de branca en branca,
no s'esfloren pas
ses cordes ni caixa.

Posau-la en mon pit,
que puga tocar-la;
si ha perdut lo so,
li tornaré encara:

Si no l'ha perdut,
moriré abraçant-la
le meva Harpa d'or
que el món alegrava!

cabòries: és la paraula "música" un problema?

El títol del post pot semblar estrany, àdhuc provocatiu, però amb una mínima d'anàlisi sobre què significa la paraula "música" hom ensopega amb la pregunta. No creieu que la resposta és fàcil i unidireccional. El plantejament s'acosta al problema de què és la música. Per a endinsar-se en la recercar de la resposta tenim un bon grapat de filòsofs de totes les èpoques. Però nosaltres preferim a Dahlhaus que ens il·lumina amb llur sapiència, encara que amb una prosa obtusa. Òbviament la pregunta de què és inclou la de què no és. Però açò són figues d'un altre paner. 

El que volem plantejar és si és possible la distinció entre allò que en música hauríem de considerar art i el que és senzillament llenguatge, comunicació. Tot art és comunicació i tota comunicació necessita un sistema de símbols, llavors la música, considerant-la art o no, és comunicació i empra un llenguatge determinat. La diferència amb altres sistemes de comunicació és la no concreció. 
Si fem una analogia s'entendrà millor allò que volem exposar en aquest post. Fixem-nos amb aquests exemples:

Coure les costelles i la cansalada unes dues hores a foc mig-suau i reservar el brou. Aparteu la carn, deixar escórrer i fregir amb oli, també fregir les creïlles tallades amb rodanxes. Seguidament fregirem les botifarres els xoricets i la "cabeça" d´alls, retirem i reservem. Amb aquest oli sofregim l´arròs amb tranquil·litat, ha de que quedar ben fet. Ja anem a treballar en la cassola de fang, afegim tots els ingredients amb un cert ordre i afegirem per ultim el brou que tindrem reservat. Sempre el doble de brou que d'arròs, 4 gots d'arròs=vuit gots d'aigua. Per últim afegim les creïlles i les tomaques crues a rodanxes, ficarem al forn a 200º uns 45' minuts.
Bon profit!!

Fantasiant,   Amor a mi descobre
los grans secrets   c·als pus suptils amaga,
e mon jorn clar   als hòmens és nit fosqua,
e visch de ço   que persones no tasten.
Tant en Amor   l'esperit meu contempla,
que par del tot   fora del cors s'aparte,
car mos desigs   no són trobats en home,
sinó en tal   que la carn punt no·l torbe.

El primer text és la recepta de l'arròs al forn, el segon un fragment d'un poema d'Ausiàs March. Supose que tots estarem d'acord què el segon exemple és allò que denominem literatura, és art! (i en aquest cas sublim). Mentre la recepta de l'arròs al forn o el que apareix escrit en l'etiqueta de la nostra camisa no ho considerem literatura, no és art. Sense dificultat ho podem constatar. Però i en la música? no tenim una paraula específica per a dir que allò és "literatura" diferenciant-ho així del mer acte de comunicació. Qualsevol concatenació de sons organitzats amb una lògica sintàctica ho podem considerar música, però tota organització de sons amb lògica sintàctica ho podem considerar art? Sovint no se'ns ven i estem pagant com a art l'etiqueta de la samarreta? 
La reflexió teòrica ha d'acompanyar-se necessàriament amb la difusió, amb pedagogia, sobretot amb aquells que tenen la tasca de programar (alcaldes, regidors, assessors, directors de centres culturals, etc.). Per què? perquè en temps de bonança fot, però en aquests temps convulsos toca els nassos que les instruccions del comandament de la tele es paguen com a art i l'art com si foren les instruccions.

El dia de la Valldigna i la música

Bona part dels membres del Llevant Ensemble som valldignencs. Voldríem fer uns breus comentaris respecte a la música programada per a la festivitat d'aquest cap de setmana. Però també del tractament de la música clàssica al llarg de l'any.

Com és usual per al dia de la Valldigna la música clàssica queda en mans d'agrupacions amateurs. Aquestes han d'ésser a la programació, i és just el tractament privilegiat que reben per part de les diferents administracions. Tot això queda clar. Els nostres comentaris no van per eixe camí, sinó sobre que la música clàssica feta per agrupacions professional des de fa temps ha quedat exclosa. Podem assenyalar que està descartada de les programacions culturals anuals, malgrat alguna actuació esporàdica, si és que hi és. Més encara, en alguna ocasió allò que rebem de l'administració és el silenci... reiteradament el silenci... ni tant sols mereixem atenció administrativa?

Vivim en un entorn on l'àmbit amateur és molt potent, on les associacions tenen un pes específic dins la societat. Ací s'assoleix un nivell artístic, dins l'àmbit amateur, gens menyspreable. N'estem ben orgullosos. Però no pot funcionar com a coartada. Formem part d'un col·lectiu professional altament qualificat -no anem anar amb falses modèsties ni tampoc amb arrogància- que no entén el desdeny amb què sovint som tractats directament per l'administració. Els responsables de la programació poden pensar que el que ofereix el Llevant Ensemble no els interessa. D'acord. Però que no els interessa res del ventall de l'oferta de música clàssica professional que hi ha al País Valencià... puff! ens costa de creure. Què el problema són els catxets? un concert de música clàssica, en aquests moments, és molt més barat que contractar una orquestra de ball per a una revetla.
És un tema on es combinen manca de cultura musical amb dosis de populisme, pocs recursos, desinformació, entre altres.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte per la nostra part, que a la Valldigna no existeix una programació de música professional (clàssica o d'altre gènere) al marge dels festivals d'estius (que per les característiques del model de festival és d'oferta limitada i dirigida a dinamitzar el turisme). I el que ens dol com a valldignencs és que sembla que açò no va a canviar.

Adjuntem un article relacionat de l'il·licità Vicente Verdú. Ens interessa principalment el primer paràgraf, malgrat que alguns dels comentaris són problemàtics ens sembla interessant.

http://www.elboomeran.com/blog-post/11/7848/vicente-verdu/el-triunfo-del-amateur/ 

La música és la clau

En aquests darrers dies hem tingut una grata sorpresa. Una sèrie de joves entre 14 i 17 anys ens han demanat informació i han reservat un abonament per a cadascun d'ells per a la sèrie de concerts que farem al Teatre del Raval. Alguns d'aquests adolescents assistiren al nostre darrer concert a Oliva, altres no, però tots formen part del mateix grup d'amics.  Són aquells que van assistir al concert qui han convençut als demés.

És la música allò que fa públic! Cal ser imaginatius, treballar en diverses direccions, etc. Però la primera premissa és oferir una bona actuació de bona música. Si es fa així es podrà fidelitzar a un sector del públic i que aquest convença a més gent d'anar als concerts. Però per això ser possible es necessita continuïtat, programacions regulars, sinó tot és flor d'un dia. (Estem preparant l'entrada Qui és qui IV: les institucions, on parlarem extensament sobre les programacions)

És realment emocionant veure a adolescents interessats pel nostre treball.

Amb aquesta música, per exemple, com no és possible emocionar-se?:

música i premsa

En altres entrades ja n'hem fet referència. Des de fa un temps anem realitzant un seguiment no exhaustiu de les referències a la música clàssica a la premsa. El fet que més ens està sorprenent, i que directament ens molesta, és la constatació de l'eliminació de referències a la música clàssica a la premsa que podríem denominar progressista. Així, a nivell estatal tenim a Público i a nivell valencià L'Informatiu. Oposadament tenim la premsa conservadora, La Razón o ABC, per exemple, on sí es fan referències més o menys regulars a la música clàssica. Un exemple, el dijous passat el barceloní Josep Soler rebia el premi Tomàs Lluís de Victoria, l'ABC donava la notícia Público no. 

És un perill per als músics que la inconsciència i el mal fer d'unes línies editorials, que cerquen amb els seus continguts, no amb el posicionament davant la notícia, abraçar-se i identificar-se amb certs estils musicals. No cal dir que açò es completament injust, i el missatge que transmet es recollit pels lectors que identifiquen estils i gèneres musicals en determinats posicionament ideològics. 

Òbviament la identificació de la música clàssica amb sectors conservadors de la societat no ens ajuda i no ens agrada gens, talment com si fos al contrari. Es que no ens agrada que s'identifique amb cap ideologia perquè això no té trellat! Nosaltres particularment combreguem amb unes idees, exactament com el mecànic del taller, el collidor de taronja, el venedor del mercat, el profe de l'institut, ...
Altra premsa, Levante, Las Provincias, El País, El Mundo,... continuen donant notícies de música, en bona part cada dia més rutinàries i esporàdiques. Com tenim el pati! 

Qui és qui II: els grups

Com fèiem en l'altra entrada, podem diferenciar entre:

1. Grups amateurs, incloses les bandes.
2. Grups d'estudiants
3. Grups professionals.

Ens centrem en els darrers. El primer que a un li crida l'atenció és com és possible que hi hagen un nombre de grups tan reduït si són tants els músics professionals a la comarca. Una resposta ràpida: perquè no és rentable. L'esforç que necessita el manteniment d'una agrupació professional de temps, recursos, estudi, assajos, i els beneficis que s'aconsegueixen -els monetaris no serien en aquest cas els únics, i si ens apuren podem afirmar que tampoc els més importants- no s'ho val. Hi han altres factors, com per exemple els que tenen a veure amb el funcionament dels estudis als conservatoris.

El desencís és general entre els músics, comentaris com "no val la pena intentar-ho" són normals. Açò és així des de fa temps, no li anem a tirar la culpa de tot a la crisi.
Què esperem d'un grup professional:

1. primer que res, que actue com a tal. Ens expliquem, que aporte interpretacions amb un alt grau de perfecció tècnica, més expressivitat i un concepte estilístic acurat. 
2. Treball. Ni més ni menys: treball. Hores d'assajos en grup i hores d'estudi individual dels seus membres.
3. Imaginació i creativitat no sols en les interpretacions, sinó en tot allò que envolta el concert, com per exemple el programa.

 Però com ocorria amb el "músic individual", tot això està molt bé, però, i ací? què més se'ns demana?

1. Catxets reduïts, fins i tot ridículs comparant-ho amb professionals amb estudis superiors que desenvolupen altres oficis.
2. Com no és possible viure de la interpretació: assajar en horaris intempestius: per la nit, un cop acaba la jornada als instituts i als conservatoris. Dissabtes i/o diumenges, festius... ben d'hora perquè els músics també tenim família i ens abelleix eixir a fer la passejada.
3. Quan més lluny més miracles. Supose que no cal que expliquem que volem dir.
4. Suportar una mal legislació.

En aspectes externs a la música cal reconèixer que ho hem fet mal, molt mal. Creure que aportar bones interpretacions de música excel·lent era suficient per crear un públic i una certa sensibilitat en les institucions vers la música era viure en una mentida. Era i és necessari i imprescindible, però no suficient. Ens ha mancat mentalitat comercial. Orgull, sí, orgull, certes coses no les haguérem degut acceptar mai. Publicitar el nostre treball, que transcendira a la ciutadania, el haver-nos quedat reclosos en les parets dels auditoris esperant que el públic vingués ens ha limitat.
Molts de vosaltres sou músics i sabem que podeu afegir molt més, açò només són  unes quantes cabòries que ens venen al cap.