Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música clásica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música clásica. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de desembre del 2011

La música clàssica com a professió

El 2008 Dawn Bennett va publicar Understanding Classical music Profession. Llibre d'èxit entre els músics i que ha sigut traduït a diversos idiomes, entre ells el castellà (Grao, 2010).
Què té d'especial aquest llibre per aconseguir aquest nivell d'èxit? En un principi res, el que diu ho sabem o ho intuïm tots. Però clar, no és el mateix que un s'ho pense o que ho comente amb els companys, que trobar-s'ho escrit en un estudi sistemàtic basat en l'experiència personal de l'autora més la inclusió d'estadístiques bastant àmplies d'un estudi sociològic seriós.
Un paràgraf que explica perfectament el per què de l'èxit:

La jerarquia contribuye a crear gran parte de la angustia experimentada por las persona que intentan dedicarse a la interpretación y que sufren un agónico sentido de fracaso cuando necesitan trabajar fuera de ella para ganarse la vida o atender a las responsabilidades de una familia. Esta sensación de fracaso contribuye al abandono de la profesión y contribuye enormemente a la lamentable percepción de los profesores de música como seres de categoria inferior. Se me ocurrió que la palabra músico se continúa utilizando con el significado de intérprete. Usada de esta forma ¿Dónde queda la mayoría de los músicos, cuya identidad profesional  es mucho más diversa y compleja?

Si tenim en compte que la immensa majoria dels músics tenim com a treball principal l'ensenyament, el paràgraf anterior suposa una sacsejada en molts de nosaltres. Però analitze-m'ho un poc. Si parlem de jerarquia, també podem parlar d'estructura de poder. I per dir allò que no es sol dir: de poder efectiu sobre les estructures administratives i polítiques d'un nucli reduït de gent.
Una de les conclusions que s'extrau de l'estudi estadístic es la diversificació d'activitats dels músics: un 82% es dediquen a l'ensenyament, un 70% a la interpretació i un 27% a la direcció de conjunts instrumentals. Tots sabem sumar i açò no suma cent! La raó? doncs que els músics tenen una mitjana de 2'2 treballs diferents relacionats amb la música, com ara l'ensenyament, la interpretació, la composició, la direcció, la representació, etc. Estadísticament es pot afirmar que malgrat la preparació rebuda i la mateixa consciència i esforços que dediquem els músics, la interpretació és la segona activitat en la major part de nosaltres, essent la primera normalment l'ensenyament. Però aquells que es dediquen a la interpretació com a primera feina, paradoxalment, mostren un alt grau d'insatisfacció en el seu règim laboral.

Una altra frase de Dawn Bennett que possiblement farà fortuna, o que deuria fer-ne. Per a nosaltres podem afirmar que s'ajusta perfectament:

Lejos de ganarse la vida con la creación musical, la mayoría de los músicos financian la creación musical ganándose la vida. 

Aquesta frase pot relacionar-se amb una afirmació nostra. Ací no hi ha una estructura planificada i organitzada sobre la qual desenvolupar el nostre ofici com intèrprets, amb la qual cosa tot carrega sobre les esquenes dels músics.
Segons l'autora -la qual creiem que toca raó- la defensa eficaç de les industries culturals requereix d'una veu unida. La disminució de la subvenció pública i, en el nostre cas, l'escassa efectivitat del mecenatge privat, ho fan necessari. La necessitat d'associar-se xoca frontalment amb allò que dèiem abans de les jerarquies i el poder preconcebuts. Associar-se amb situacions asimètriques no és viable. Una veu col·lectiva asseguraria una defensa activa dels interessos dels músics, ara bastant trepitjats en part pels propis músics.
Un llibre ben interessant de lectura bastant ràpida i entretenguda.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Qui és qui

Durant la lectura d'una entrada del blog Adaptistration de Drew McManus ens ha vingut la idea de dedicar unes entrades sobre qui és qui al voltant de la música professional. Intentarem concretar-ho al nostre context comarcal. Òbviament no estem fent referència a persones concretes, sinó als diferents grups professionals i/o institucionals que intervenen. Podem concretar-los en aquest llistat, que no pretén ser extens per no marejar-ho en una excessiva prolixitat que ho emboire.
  • Els músics (individualment)
  • Els grups de música
  • agencies
  • Institucions públiques
  • programadors
  • polítics
  • públic
  • Associacions sense ànim de lucre
(Estem preparant una entrada sobre la llei del mecenatge i la seua pràcticament nul·la implantació al nostre entorn)

divendres, 4 de novembre del 2011

No ens ho creiem

Greg Sandow, en un dels seus  darrers comentaris  deia que un dels problemes és que "no ens creiem que podem fer-ho". No ens hem de resignar a un auditori amb una mitjana d'edat elevada, amb un perfil social concret, amb una educació concreta,... A la gent li agrada la música, gaudeix de la música, escolta música, però no en els contextos de les sales de concerts. Al darrer concert a Oliva, vàrem aconseguir que un reduït nombre de joves que mai havia anat a un concert de música clàssica anara. Tenien una imatge distorsionada, ho relacionaven amb un sector de la societat que té poc a veure amb ells, i amb una actitud i  un ambient que no és "el seu". Efectivament així és. Però després del concert veiérem a aquests joves intercanviar opinions amb altres espectadors, aquestos podien ser ben bé els seus avis. I allí estaven enraonats. Havien tombat els murs.
Sabem que hem fet uns nous espectadors, res més plaent. La tasca és complicada, i sense l'ajut de les institucions, de les quals en aquests moments és difícil esperar gran cosa, encara més. Però persevarem, no ho dubteu.


dimecres, 2 de novembre del 2011

I Fotos del concert "A la carta" al teatre Olimpia d'Oliva

Pengem algunes fotos del concert "A la Carta" que varem fer a Oliva el passat dia 21. Les fotografies són del nostre bon amic Salvador Sanchis.













Novament l'article de Paloma O'Shea

Com ahir va aparéixer a La Razón l'article las orquestas no por favor de Paloma O'Shea, i ha provocat més rebombori que quan ho feu al diari local Hoy, tornem a penjar l'entrada que férem en aquella ocasió.
La muller de Emilio Botín, fem aquesta referència per ser consubstancial per entendre la present entrada, firma l'article las orquestas no por favor, el qual podríem subscriure sense més. Però se'ns plantegen vàries preguntes. 
No toquem les orquestres!, d'acord! tots a una! Però, i els recursos culturals que s'han de destinar als pobles, allí on no viu l'elit econòmica i política? Si es centra tant l'atenció per part de certs sectors socials i mitjans de comunicació en les orquestres és per què aquestes són part del seu "paisatge social" i exponents del seu prestigi. Els preocupa que el "tio Batiste, la tia Maria, Facund, Josep, Saoro, Voro, Pepa, Tere, Roseta, ..." i la resta de la gent de Bellús, de Forna, de Benifairó, de Barx, de Potries, de Barxeta... puga gaudir d'una programació musical de qualitat als seus pobles, o en llocs geogràficament propers? O ens limitem a preocupar-nos d'allò que ocorre en uns metres quadrats concrets de les grans ciutats on acudeixen un nombre limitat de població amb una configuració social concreta?
Com apunta el sociòleg britànic John Harry Goldthorpe (ho penge en castellà)

Mi trabajo sobre el consumo cultural estudia cómo las jerarquías del consumo cultural determinan jerarquías sociales. Por ejemplo, en el caso de las personas de clase alta, ver si es verdad que favorecen a una “cultura de élite” (música clásica y la literatura, la ópera, el teatro o el arte), o si las de menor posición favorecen la cultura popular (televisión, literatura popular, música pop o cine). Mi investigación sugiere que esta visión “consolidada” por sociólogos como Pierre Bourdieu está equivocada y es más compleja. Las élites consumen en todos los niveles, y las clases bajas sólo consumen en los niveles de cultura inferiores. No hay virtualmente una élite “sociocultural”, es decir, individuos que consumen sólo “cultura de elite”.

Com en el segle XVII, les elits practiquen una mena de bilingüisme cultural, mentre altres capes socials només són partícips de la cultura "popular". Llavors, la seua preocupació es centra en no perdre allò que els és específic, i que per cert paguem en bona part entre tots. El sociòleg ho diu bé, parla de consum no de gustos. Probablement si l'accés fóra més fàcil a diversos nivells, econòmics, geogràfics,... el consum s'ampliaria a altres àmbits socials, ahí tenim l'exemple de Venezuela i el "sistema", ara copiat a tot arreu.  Òbviament açò no és un tema de blanc o negre, és un tema llarg i complexe on l'educació està jugant un paper ben important en l'ampliació dels gustos en amples capes de la societat, ara caldrà facilitar-los el consum.
Ens agrada l'article de Paloma O'Shea, però...

Ressenya gravació de la Gran Partita del Consortium Clasicum

Amb aquesta entrada estrenem una nova sèrie d'entrades. Aquestes seran ressenyes de CDs de música per a ensembles de cambra publicats que, per una raó o altra, ens semble interessants.
Que millor que començar amb la Serenata nº 10 de Mozart, més coneguda com la Gran Partita. El vídeo correspon al primer adagio, música ben coneguda per estar inclosa en la pel·lícula Amadeus.
Els CDs (aquesta edició és de 2 CD) inclou les serenates 11 i 12, i els divertimentos K. 213, 240, 252, 270. Les Serenates foren compostes entre 1781 i 1784, i els divertiments entre 1775 i 1777. La distància temporal no és gran, però en un compositor d'una evolució tan extraordinària és un temps a tenir en compte, podem apreciar evolucions estilístiques entre les serenates i els divertiments.
La gravació és deu al grup alemany Consortium Clasicum. Interpretació correcta, sense estridències, solvent. Ens deixa gaudir de la música sense que aquesta siga una excusa per al lluïment personal dels intèrprets, centrant l'audició en la música i no en efectismes individuals. El grup sona compacte, "massís" en la millor tradició alemanya, sense deixar-se portar per sonoritats de produccions a la berlinesa, tradició sorgida en temps de Karajan, on el paper dels enginyers era més que patent . L'oient podrà copsar fàcilment la diferent actitud estètica cap a la serenata i el divertimento que realitza Mozart, motivat per la finalitat a la qual estava destinada cadascuna d'aquestes, composicions semblants però de caràcter diferent. Els músics del Consortium Clasicum ho transmeten perfectament.
Trobem a faltar en algun moment un poc d'atreviment, de risc. La correcció sovint comporta aquest excés. Però no és en cap moment una interpretació avorrida o sense interés.
Tot aquell qui vulga endinsar-se en la música de cambra escrita per Mozart per a instruments de vent, trobarà en aquesta edició un bona companyia per a fer aquest plaent viatge.  

MOZART, W.A.: Serenades / Divertiment. Consortium Clasicum. EMI. (nº catàleg  0724356939257)



(No us espanteu per la imatge del vídeo, només premeu play veure la caràtula del CD)

dijous, 27 d’octubre del 2011

Article de Paloma O'Shea

La muller de Emilio Botín, fem aquesta referència per ser consubstancial per entendre l'article, firma l'article las orquestas no por favor, el qual podríem subscriure sense més. Però se'ns plantegen vàries preguntes. 
No toquem les orquestres!, d'acord! tots a una! Però, i els recursos culturals que s'han de destinar als pobles, allí on no viu l'elit econòmica i política? Si es centra tant l'atenció per part de certs sectors socials i mitjans de comunicació en les orquestres és per què aquestes orquestres són part del seu "paisatge social" i exponents del seu prestigi. Els preocupa que el "tio Batiste, la tia Maria, Facund, Josep, Saoro, Voro, Pepa, Tere, Roseta, ..." i la resta de la gent de Bellús, de Forna, de Benifairó, de Barx, de Potries, de Barxeta... puga gaudir d'una programació musical de qualitat als seus pobles, o en llocs geogràficament propers? O ens limitem a preocupar-nos d'allò que ocorre uns metres quadrats concrets de les grans ciutats on acudeixen un nombre limitat de població amb una configuració social concreta?
Com apunta el sociòleg britànic John Harry Goldthorpe (ho penge en castellà)

Mi trabajo sobre el consumo cultural estudia cómo las jerarquías del consumo cultural determinan jerarquías sociales. Por ejemplo, en el caso de las personas de clase alta, ver si es verdad que favorecen a una “cultura de élite” (música clásica y la literatura, la ópera, el teatro o el arte), o si las de menor posición favorecen la cultura popular (televisión, literatura popular, música pop o cine). Mi investigación sugiere que esta visión “consolidada” por sociólogos como Pierre Bourdieu está equivocada y es más compleja. Las élites consumen en todos los niveles, y las clases bajas sólo consumen en los niveles de cultura inferiores. No hay virtualmente una élite “sociocultural”, es decir, individuos que consumen sólo “cultura de elite”.
Com en el segle XVII, les elits practiquen una mena de bilingüisme cultural, mentre altres capes socials només són partícips de la cultura "popular". Llavors, la seua preocupació es centra en no perdre allò que els és específic, i que per cert paguem en bona part entre tots. El sociòleg ho diu bé, parla de consum no de gustos. Probablement si l'accés fóra més fàcil a diversos nivells, econòmics, geogràfics,... el consum s'ampliaria a altres àmbits socials, ahí tenim l'exemple de Venezuela i el "sistema", ara copiat a tot arreu.  Òbviament açò no és un tema de blanc o negre, és un tema llarg i complexe on l'educació està jugant un paper ben important en l'ampliació dels gustos en amples capes de la societat, ara caldrà facilitar-los el consum.
Ens agrada l'article de Paloma O'Shea, però...

Ací teniu el link:
las orquestas no por favor

la contractció de teatre baixa un 50%

Al Levante de hui podem llegir que la contractació en arts escèniques ha baixat un 50%. De la música no tenim cap estadística, però deu ser major que la de teatre, segur. Però a la notícia s'inclou un comentari que encara no havíem vist escrit a la premsa, però que ja fa temps que es comenta i que ens deixa amb les cames tremolant: l'eliminació, en els pitjors dels casos, del SARC, o la seua reforma, que no cal ser molt llarg per a saber més o menys per quins camins anirà.
El SARC té moltes qüestions controvertides sobre el seu funcionament, però si desapareix "estem més nets que un cuc".
Com diu la notícia moltes companyies de teatre hauran de tancar, i junt amb aquestes molts grups de música clàssica, jazz o música popular.