coses que continuen passant

No cal repetir en aquest blog què ha suposat per a la cultura, i la música en concret, aquest període de crisi que sembla no tenir fi. La desfeta del sistema de subvencions públiques, augment de l'IVA al 21% i la renuncia a crear una llei de mecenatge decent ha fet del sector cultural pràcticament terra erma. Ai! aquella llei de mecenatge que anava a parir-se només guanyades les eleccions, però que es veu que no va ni passar d'un coitus interruptus d'un "polvo" a desgana i per compromís. 

Però centrem-nos. El cas és que som alguns grups els que anem tirant i capejant el temporal, gràcies sobretot a què les nostres fonts d'ingressos principals venen per altres costats, perquè si no... Però ací estem. Mentre, cal assenyalar-ho i dir-ho amb veu ben alta pel mèrit que tenen, alguns ajuntaments i associacions van fent com poden per mantenir les programacions. Perquè si no fóra per ells l'activitat seria pràcticament zero. 

Dieu-nos innocents per esperar trellat, però quan unes institucions no volen saber-se de res sobre la música clàssica i de sobte creen un "grup de música propi", podreu entendre que ens quedem a quadres. I de cop i volta hi han diners per a una programació, per a fer activitats educatives, per organitzar gires que a saber quants diners consten, reportatges a la premsa, etc. I els demés mirant-ho a un pam dels nassos. Són errors del passat que es repeteixen. Perquè no ho dubteu, són errors. És lícit que es porten al davant aquests projectes, per descomptat. I no sols lícit, necessari, però fent-se bé. Però és també lícit que hagen pràcticament desaparegut les ajudes per als grups que portem 10, 15, 20 o més anys de treball? ajudes que no eren directes als grups, sinó majorment als ajuntaments, per així portar endavant les programacions culturals. És lícit el 21% d'IVA? I el retard sine die de la llei de mecenatge? Llavors sí hi han diners? no es deia que no?

Programar i gestionar diners públics de forma coherent i efectiva no és feina fàcil, però tampoc tan difícil. Com sempre, demanem una política cultural/musical justa amb tothom, coherent i amb uns objectius clars a curt, mig i llarg termini.

La crisi de la música clàssica es posa de moda

Malgrat estar en l'època de la globalització, entre nosaltres sembla com un designe gairebé fatu, com un posat teatral, aplegar a tot tard i mal. Adonar-nos que l'edifici s'ensorra quan només queden les runes i els demés estan al bastiment reparant-ho. Però més val tard que mai.

El tret de sortida l'ha donat Miguel Ángel Marín el desembre passat amb un article a la revista Brocar amb el títol tendencias y desafíos de la programación musical. Miguel Ángel és un musicòleg prestigiós i una persona intel·ligent. Ell s'ho mira des de la seua recent encetada tasca de programador a la Fundación Juan March. Però aquest article no passarà com un dels millors d'aquest musicòleg. La bibliografia que empra és bàsicament sobre temes històrics, i no concretament sobre els reptes actuals en la programació i en la captació de nous públics. En altres paraules, no versa sobre el tema tractat. No diem conservar el públic, per ser, com diu Greg Sandow, una qüestió biològica, o s'han mort de vells o estan ja tan majors que no poden anar als concerts. Per tant, la problemàtica es centra en captar nous públics. El text és, per dir-ho senzillament, una mena de reflexió amb algunes dades. Un punt de sortida, que suposem deu ser el mateix que gent com Greg Sandow es va plantejar l'any 97 -fa 17 anys!- als cursos que dóna des de llavors a la Julliard School of Music sobre el futur de la música clàssica. Aquest crític i compositor té publicat sobre aquest tema, a més d'articles i un bon munt de textos al seu blog, el llibre The Future of Classical Music, i la seua actualització Rebirth: The Future of Classical Music. Altra gent també ha escrit molt i bé. Per exemple DrewMcManus, aquest des de la perspectiva de la gerència. Al blog Field Notes es poden trobar un bon munt d'articles de gent ben prestigiosa escrivint sobre el tema. Per no parlar del clàssic Americanizing the American orchestra: report of the National Task Force for the American Orchestra, an initiative for change de la League of American Orchestras, del que s'han fet estudis posteriors per avaluar l'èxit o el fracàs de les mesures proposades des de la seua publicació allà el 1993. Per cert, doneu-li un colp d'ull a la portada del darrer número de la Symphony, revista de la League. Sobre els formats dels concerts, es pot consultar en pdf l'informe realitzat per als anys 2010-13   de l'orquestra New World Symphony.
Als EUA i a Anglaterra el debat ha sigut llarg i interessant. No tenir en compte tot allò que ja s'ha treballat al respecte és una pèrdua de temps, bona part del camí està fet, no cal començar-lo de bell antuvi.
El dimecres propassat apareixia a El Mundo aquest article amb un títol bastant desafortunat Música vieja, espectadores viejos. Coincidim amb Miguel Ángel quan afirma que uns dels problemes és el format, no la música.
A més, durant la setmana algun que altre comentari s'han pogut escoltar a Radio Clásica sobre el tema.
Des que vam començar aquest blog, el tema de la crisi de la música clàssica ha sigut recurrent, i a les xarxes socials hem anat penjant aquells enllaços d'articles, entrevistes, llibres, entrades de blogs que hem pensat interessants. Particularment hem posat en pràctica allò sobre el que discutíem, com per exemple el canvi de format, la interdisciplinarietat, anar a nous espais on tradicionalment la música clàssica no hi era, etc. Hem intentat estar sabedors d'allò que s'estava discutint-se, llegir allò que crèiem interessant, i posar en pràctica allò que pensàvem que podria funcionar i ens abellia fer. I sabeu què? no ens ha anat malament. Segons les expectatives que teníem, constatant com li ha anat a altra gent i sense gaudir ajut institucional, ho podem afirmar.
La pregunta és, i els grans programadors de les grans institucions, els que compten amb pressupostos "gal·làctics", què han fet durant aquests anys? Cal donar les gràcies a Miguel Ángel Marín d'haver fet públic una sèrie de reflexions en les que altres ja fa temps que estem capficats, i obrir el debat entre la "gent de pressupostos importants". Ara! demanem que intenten actualitzar-se un poquetet abans, que estiguen una temporada llegint allò que ja s'ha publicat, participen en els fòrums oberts als blogs, i que no es preocupen per inventar la "sopa d'alls", que ja està inventada.

arromangar-nos o plorar, què triem?

Doncs això, què fem plorem o ens arromanguem? Cada dia que passa, el cor de plorons en què ens hem convertit els músics entona càntics epitalàmics pel nostre ofici. Quin cansament... Però tots no ploren pel mateix, ni estan tots junt plorant, ni s'espera que estiguen. Desenganyeu-se. 

Ploren sobretot els que més perden, els qui han copsat i acumulat la major part de les subvencions i altres recursos públics. Els qui han exercit el poder des de dalt de la piràmide del sistema jeràrquic que caracteritza la música valenciana. Actitud que, amb connivència dels responsables institucionals, han bloquejat -conscient o inconscientment- el creixement i desenvolupament d'una vertadera xarxa de grups professionals. Dit d'altre forma, no han deixat forma efectiva de desenvolupament d'una possible competència. Sense possibilitat efectiva d'accedir-hi al que altres gaudien, els intents de crear grups nous amb ofertes novedoses era en la major part dels casos inviable. I sovint, projectes interessants han sigut flor d'un dia. Com s'explica, si no, que amb la quantitat de músics d'alt nivell que hi ha a les nostres comarques, hi hagen tan pocs grups funcionant regularment? Ni tan poca música professional als nostres pobles?

A més, no s'han fet polítiques de creació de nous públics, de "democratització", de despullar-nos d'elitisme cultural i social. No s'ha fet de la música clàssica una demanda social, que aquesta arribe regularment a la major part dels nostres pobles, una descentralització efectiva. 

Per part nostra, sabem que no hem sabut veure molts dels problemes, i en moltes ocasions no hem sigut suficientment agosarats. Però per a molts de nosaltres, ara no és hora d'anar de ploramiques, sinó d'arromangar-nos. Què volem dir amb açò? no només treballar com ho hem fet, sinó assumir un canvi de sistema, "bramar" contra aquells que prenen mesures que enfonsen encara més -si és que es pot- el dèbil i reduït grup d'ensembles que practiquem la música de cambra. Assenyalar directament allò que no és lícit, i que curiosament es ven com a benefici nostres. No volem treballar per estar on estàvem, breguem per posar, en la mesura de les nostres capacitats, un poc de trellat. Però sobretot, per a què molts d'aquells joves que volen fer de la música el seu ofici, no tresquen pels camins que ja hem fet altres i que sabem on porten.

Post a corre-cuita sobre l'IVA i altres

Els que ens seguiu des de fa un temps sabeu que molt vam parlar sobre la desaparició de la subvenció pública per a cultura, sobretot a les organitzacions independent. També hem parlat abastament sobre una nova llei de mecenatge que no aplega, ni aplegarà en els termes exposats al programa electoral del PP. I ara s'augmenta l'IVA del 8% al 21%. Ni sistema de subvenció, ni llei de mecenatge i augment d'impostos. 

A El País parlen d'IVA-guillotina. Discrepem. El Sr. Guillotin va inventar el famós artilugi per eradicar els espectacles macabres que suposaven els suplicis que patien els condemnats a mort. Un invent amb una certa càrrega de misericòrdia. Però no, la metàfora no s'escau. La situació es sembla més a allò que volia evitar l'afamat diputat francés: esquarterar en viu lentament i amb suplici; un cavall tira d'una cama, l'altre de l'altra, les maromes ben tibades, ...  i fer de tot allò un gran espectacle públic a la plaça de la ciutat. La metàfora és fastigosa, però pensem que molt més acurada que la proposada a El País.

Bé, ara només cal preguntar-los, senyors, diguen vostès, què volen? què proposen? els agrairíem que la resposta fóra sense hipocresia, sincera, sense mentides ni mitges veritats. La veritat crua. Sinó tenen res previst, que ho diguen; si volen que queden només els grans artefactes que depenen d'ells, que ho diguen també. El que siga, però que ho diguen per a saber a què juguem.

més sobre el finançament de la cultura

Pengem ací l'editorial de El País sobre el finançament de la cultura

http://elpais.com/elpais/2012/03/23/opinion/1332530826_433827.html

També l'opinió de Jesús Alonso que publica al seu bloc, i la qual compartim

http://jesuseduard.blogspot.com.es/2012/03/el-pais-i-la-cultura-com-luxe.html?spref=fb

I unes reflexions pròpies.
Creiem que l'editorialista de El País s'equivoca al supeditar el futur de la cultura al seu finançament. El que està en joc és la cultura com activitat econòmica i professional, que no és poca cosa. Però "cultura" és quelcom més que transcendeix a allò que depèn dels diners. Si la cultura depengués dels diners, a hores d'ara quina seria l'activitat professional musical a terres valencianes? Els professionals de la música estem en aquest moments perdent diners per fer música, per sort, tenim altres activitats que ens asseguren el pa. Però per fer música? que alce el dit (açò no va amb les grans institucions públiques: Orquestra de València i Palau de les Arts) qui estiga guanyant-se el jornal fent música.

La cultura no és un luxe ni tampoc una necessitat. És senzillament "societat", sense cultura no hi ha societat tal i com s'entén, els valencians ens entenem com a tals per tenir unes coordenades culturals específiques. Com a europeus també. Si perdem tant les unes com les altres, en què quedem? la cultura popular és societat, l'"alta" cultura també, aquestes evolucionen, canvien, però si desapareixen o no es desenvolupen tenim el perill d'estancar-nos. Una societat valenciana d'illetrats i desculturalitzats no té futur.
Individualment la cultura és allò que ens posa en contacte amb l'experiència estètica compartida. L'art no deixa de ser comunicació. Només l'ésser humà és capaç de crear art en el sentit de techné i mousiké. I només l'ésser humà és capaç de gaudir-ne, quan més ens acostem i gaudim de l'art, de la bellesa, més humans, el contrari... l'art no és una "cosa", un "artefacte", l'art és un acte, bàsicament un acte de comunicació
Els governants tenen la responsabilitat de facilitar que la societat es desenvolupe, que siga cada cop més civilitzada, doncs, posant entrebancs a la cultura aconseguiran tot el contrari. I d'això depén, en bona part, el desenvolupament de l'economia. Amb una base social sense creativitat, identitat col·lectiva i capacitat d'anàlisi abstracte, on anem? La cultura com a tal no depén de l'economia, és més bé al contrari, el desenvolupament de l'economia en aquest moment necessita d'absorbir allò que proporciona el fet cultural.

Les tisores de luxe

Una article on es detallen els retalls que es fan amb les tisores de luxe, que per a tot hi han classes. A veure quan es fa un estudi/article sobre les retallades "reals" en música, les que ens afecten a tots i no només als treballadors i/o públic de les grans institucions.

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/03/13/actualidad/1331654278_851326.html

La bombolla musical

Per si no ho teníem clar, ací un article de El País sobre la bombolla musical. Per descomptat, parla dels grans edificis i estructures de les grans capitals. Però i les ciutats menudes i els pobles? el mateix que diu l'article però molt més exagerat. En compte de "crear xarxes de cultura" i demanda d'aquesta i ja després l'adequació dels contenidors, s'han fet grans obres i després... no hi ha diners per a cultura. Perquè és qüestió de diners, no ens enganyem. Els professionals de la música cobrem exactament com ho fa un notari, un metge, un llanterner o un cuiner.

Infraestructures, com per exemple, la Casa de Cultura de Tavernes, amb tot el que costa de mantindre, no deuria tindre una programació molt més abundant, rica, una major inserció en la societat? i què dir del Monestir de Simat...? És la cultura, cul-tu-ra, allò que importa i no tant tindre un edifici millor que el del veí. 

A la Valldigna (uns 20.000 habitants) tenim a Tavernes una magnífica Casa de la Cultura i el local de la banda (que és de la societat musical, cal recordar-ho); a Benifairó l'auditori, a Simat la Casa de Cultura més el monestir, amb diversos espais on organitzar actes: la nau de l'església, l'almàssera, la capella, llocs exteriors,... I la programació per a tant llocs? ridícula per a tal ventall de "contenidors" (vaja paraula lletja, per cert).
Una pregunta: es podria saber quin és el cost de manteniment, i closos salaris, de tots aquests edificis i les despeses en actuacions que es realitzen en ells al cap de l'any?

Ací teniu l'enllaç de l'article de El País, no deixeu de llegir els comentaris, alguns d'ells són ben interessants.

una sinfonia de recortes

i la pregunta és...

Llegíem l'altre dia en un blog realment curiós i interessant anomenat Freakomics, un replantejament de l'asseveració que les arts, amb la creativitat que aporten, ens facilitaran la sortida d'aquest atzucac econòmic en què ens veiem immersos. Afirmació que s'assola en multitud d'estudis. El plantejament exposat a Freakomics era la pregunta contraria, sense el lideratge de les arts és possible sortir-ne?

Per a nosaltres els valencians això està molt lluny, però molt! ací la qüestió no és el paper de les arts, ací el tema és si aquestes sobreviuran com un entramat social i no com quelcom residual, marginal, si és que alguna vegada ha deixat de ser-ho. Ací les arts no van a liderar res, algú por omplir-se-li la boca, però que done un colp d'ull a països com Alemanya, Dinamarca, Suècia, i si té vergonya callarà. Si obviem les dèries faraòniques que se'ns han xuclat el que hi havia a les butxaques, què ens queda? voluntarisme? romanticisme? estima? resistents abnegats a conrear l'art mentre veuen l'esquena i el silenci d'aquells que haurien d'estar treballant per la cultura d'aquest País? Doncs sí! no ho dubteu, sí! som uns utòpics somiatruites que ens hem passat els anys estudiant i treballant, i mira per on! malgrat tot ho continuarem fent, i quan estem fets un iaios sense dents i caient-nos les baves pensarem, mare! si he gaudit fent música! Per què ho sabem que serà així? perquè ara hi han iaios sense dents i caient-los les baves que han viscut i treballat en aquest País que pensen: mare! si he gaudit fent música!
No som la primera generació que ha somiat un canvi en les estructures culturals d'aquest País, i no anem a ser la darrera. (No confondre estructures amb edificis, que sembla que hi ha gent que ho pren com a sinònims.)

I no us enganyeu, és l'art allò que dóna la mesura d'una societat, una mesura que no és l'IPC ni el PIB ... però que ens fa plorar, riure, emocionar-nos... i mira per on, tindre un bon IPC o un bon PIB.

Com va deixar escrit Vicent Andrés Estellés:

Un país que amb la música signa

dóna el decret just de la seua estatura

Ho fem extensible a totes les art.

comencen els acomiadaments i retalls de salaris entre els músics holandesos

Com diuen els castellans "cuando las barbas de tu vecino veas cortar..." Aquest mes seran acomiadats 60 músics d'alt nivell del Musikcentrum de la Radio Holandesa. I en una altra orquestra els músics han acceptat un retall del 40%!!!!!! del salari, segons informa al seu blog Norman Lebrecht. Açò només és el principi d'un procés de dos anys. Una cosa que hem d'admirar és la planificació, tant per a bo com per a mal. Per aquestes contrades tots sabem que un dia d'aquests ens despertarem amb la notícia que tal orquestra tanca i envia a l'atur els músics, i que tal altra redueix la plantilla i retalla els salaris als supervivents, etc., tot així, de cop. El problema és on recol·locar tots aquests músics en un panorama de retallades generals, i, a més, tots sabem que la cosa anirà a pitjor. I com ací tot ho regeix el mercat: es redueixen els salaris i alhora es crea una gran bossa de treballadors qualificats aturats que faran baixar encara més els salaris i catxets dels "bolos".

Un darrer comentari: açò no va amb el star sistem, eixos a la seua...

L'ERE del Liceu? només del Liceu?

A la premsa podem anar llegint diferents notícies de la situació econòmica del Liceu de Barcelona. És un tema complexe, però encertada o no, la mesura que planteja la direcció del Liceu mostra una certa valentia. Per què? perquè altres institucions estan exactament en les mateixes i ho intenten amagar, amb mesures que possiblement l'única cosa que aconseguiran és allargar i fer més gros el problema. Disculpeu la brofegada, però com diuen a la Valldigna "la merda sempre flota". Tardarà, però, com en molts altres casos que estem vivim, al final si no s'adopten mesures esclatarà. Per tant, podem considerar-ho com una mesura valenta. Però és la més justa? No ho sabem nosaltres, però com a "treballadors", "obrers" i/o "artesans" de la música ens interessa la opinió dels nostres companys, i els donem un plus de veracitat. Al blog El Concertino ahir en parlaven sobre el tema. El més interessant ho trobem als comentaris.

Eduardo Vizuete diu:

Volvemos a lo de siempre. No me creo nada, lo siento mucho, pero esto no es un ataque contra la libertad artística del Gran Teatre del Liceu, nada tiene que ver con la programación ni nada de eso. Esto es un ataque frontal a los trabajadores, es un intento descarado por parte de la dirección para poner la opinión pública en contra de unos trabajadores que llevan años viendo cómo se merman sus derechos. No es más que una maniobra publicitaria para condicionar las negociaciones con los trabajadores y que estos no puedan decir ni mu. Pregunten la "idílica" situación del Teatro Real, esa que algún comentarista quiere copiar y no se sorprendan cuando les digan que el déficit que arrastra el teatro madrileño (aún con el aumento del patrocinio privado) es insostenible y hace que se viva bajo la amenaza de un ERE que afectaría al menos al 10% de la plantilla. Pero lo único que nos importa son los artistas de relumbrón. Las PERSONAS que llevan años dedicando sus vidas a que esos artistas puedan poner en pie todo lo que su caprichosa imaginación sueñe lo único que se merecen es un despido lo más barato posible y sin armar mucho ruido. Al final se arreglará la situación con nuevos recortes a la plantilla y nuevas condiciones abusivas y todo serán alabanzas para esa dirección que ha conseguido mantener la programación modernísima del Liceu y su lugar en el mundo operístico mundial del universo todo.

Witness diu:

El poder político, por otra parte, dispensador de las ayudas imprescindibles para el mantenimiento de tantas actividades culturales, tiene una aversión profunda por aquellos que pueden empequeñecer su papel preponderante, que pueden obligarle a ocupar un lugar menos central en la vida pública. Los actos culturales son,así, valorados en función de su capacidad para atraer el voto y, en último término, para redundar en la consolidación de un determinado grupo en el poder. En definitiva, a la inversión en cultura se le exige un rédito no en términos exclusivamente culturales sino fundamentalmente políticos.

Esta actitud tiene un nombre: filisteismo. Filisteo es quien mide el arte con parámetros utilitarios, quien ve la cultura con mirada exclusivamente materialista, quien sabe el precio de todo y el valor de nada. No voy a dar una definición del valor cultural porque resultaría presuntuoso por mi parte y en buena medida ocioso, pero sí a recordar que los productos culturales han de dar un algo más, un plus de realidad o de sentido que enriquezca nuestra percepción del mundo y nuestra vida interior. Medir esto sólo según la amplitud de la audiencia o el devengo de taquilla es camino seguro para terminar en la mediocridad y la atonía.


Comentaris interessants, el primer perquè posa de manifest com són els treballadors (músics d'orquestra, encarregats del vestuari, taquillers, etc.) els majors afectats, mentre la direcció i el star sistem s'aprofiten d'aquests retalls per reafirmar llur status. I el segon, perquè explica bona part de l'arrel del problema: l'ús de la cultura com a eina de propaganda política, o almenys, de la seua utilitat basada en paràmetres de rèdit polític.

2012 dia 3 i la notícia és que no hi ha notícia

No sabem si és que encara no els ha donat temps als reponsables o que la cosa pinta així. Hem recorregut les diferents pàgines web i ens hem informat i no hi ha notícies de programacions musicals professionals, siga del gènere que siga. Només, i de forma esparsa, alguna recialla del que queda de la temporada passada programat per al dia Reis. 

Estem possiblement entrant en la plenitud d'allò anunciàvem fa uns dies: les subvencions s'han acabat (al menys per a la majoria dels mortals) i la llei de mecenatge encara tardarà. Nus, ens hem quedat nus.

Tanca les portes l'òpera de Boston

L'òpera de Boston tanca les portes degut al dèficit acumulat. Aquesta important institució operística americana és una més de la nòmina d'institucions musicals que han caigut en els darrers temps als EUA.

Com ens afecta açò a nosaltres? Doncs, ben senzill, qui pense que canviant el sistema actual de finançament de l'art per un sistema de mecenatge privat a l'estil americà van a solucionar-se els problemes que tenim ací, creiem que estan en un error. La solució és com el problema, complexa i amb moltes vessants. Què farem? eixirem del foc per a caure a les brases?

http://articles.boston.com/2011-12-24/metro/30551607_1_second-largest-opera-mainstream-operas-board-members 

A Ritmo i Scherzo els queda un no res

Segons l'editorial del proper més de gener de la revista Ritmo, la retirada de les subvencions a les revistes culturals suposarà la desaparició d'aquestes en un parell de mesos, incloses Ritmo i Scherzo. Sens dubte una desfeta cultural, malgrat que no ens agradara la línia editorial d'algunes d'aquestes revistes.

Cal tenir en compte que algunes d'aquestes revistes tenen més de vuitanta anys, i que entre altres col·laboradors han comptat amb noms com Bartók.

Estem en un més dels episodis calamitosos d'aquesta crisi que està desbaratant i desmuntant en dèbil i desestructurat teixit cultural que teníem. Era responsabilitat pública (dels polítics, i, per tant, de la societat en el seu conjunt) haver bastit alguna cosa més sòlida, deixar-ho caure ara és, senzillament, una irresponsabilitat.

Qui és qui V: els programadors

Què són els programadors? Una possible definició podria ser: els responsables d'organitzar i planificat activitats culturals, d'acord amb les motivacions i característiques d'una població o col·lectivitat concreta.

Entre les tasques que realitzen els programadors podem apuntar les següents:

1. Analitzar les necessitats culturals del municipi, comarca, ...
2. Promocionar, dissenyar i implementar polítiques culturals a nivell territorial.
3. Planificar activitats culturals escaients.
4. Difusió d'art contemporani, artistes locals, artistes novells,...
5. Gestió administrativa de la proposta cultural.
6. Responsable de la valoració del grau de satisfacció entre el públic de les activitats
7. Responsable de les avaluacions d'allò programat

 Hauríem de distingir entre els programadors culturals professionals, i aquells que realitzen aquesta funció per ostentar un càrrec polític en un poble o institució on no hi ha un programador professional. Parlarem dels primers, dels segons ho farem en una propera entrada dedicada als polítics.

Ben difícil ho tenen. Per a què enganyar-nos. Programar bé sense diners és pràcticament missió impossible. Les partides dedicades a cultura han sigut les primeres en patir els retalls per part de les administracions, amb què els programadors s'han quedat sense recursos econòmics per poder configurar la "programació cultural". Què fer? doncs allò que és factible, que no deixa de ser allò que no suposa gairebé despesa econòmica. Una de les mesures és tirar mà d'espectacles d'associacions amateurs: teatre amateur, música amateur, ... Reduir les activitats, però no la qualitat, o ambdues. etc. Siga com siga, retallar, perdre bona part del treball realitzat durant anys, i en alguns casos de forma sagnant per l'èxit que algunes planificacions havien tingut.

I sobre la música?

Primer, les partides econòmiques destinades a activitats musicals els venen als programadors condicionades pels diners que han de destinar a les bandes. És a dir, els diners per a música els venen ja concretats. Error polític amb el qual han de carregar. La particularitat i importància de les bandes fa necessari que les partides econòmiques destinades a aquestes ho siguen de forma diferenciada i particularitzada, i que no hipotequen la programació de música. Dit d'altra forma, que la subvenció a les bandes no siga a costa de no poder programar música, com ocorre en molts dels nostres municipis. I no ens val la demagògia de preguntar: i què fem llevem diners a les bandes per a programar música?Doncs no, per descomptat.

Segon, cal ressenyar l'alta qualificació dels programadors en qüestions teatrals, i l'èxit que han aconseguit conjuntament amb el bon quefer de les companyies. Han creat un públic fidel, un públic que en sap de teatre i en demana. Per diverses causes no ho han pogut aconseguir amb la música, i entre les raons també estem els músics, no volem fugir de la nostra responsabilitat.

Ho repetim novament, ben difícil ho tenen en aquests moments, on veuen caure a terra part de la feina feta, i, a més, han de suportar crítiques que haurien d'anar a altres.

Wagner i el final de la crisi

G. García-Cárcel firma un article enginyós i curiós, però alhora preocupant. Esperem que cap cavalcada de cap Walkiria passe per sobre de nosaltres, i que en compte d'una òpera wagenriana, amb tot el tremendisme i fatalisme que comporta, aquesta crisi siga una òpera buffa de Mozart amb llibret de Daponte. Tot un embolic embolcallat amb hedonisme on tot camina cap el desastre, però al final tots s'enriuen de tots i els més fanfarrons es veuen ridiculitzats. Ens ve al cap Les Nozze. Quina alegria de viure transmet aquest òpera! segurament els metges la deurien de receptar.

Merkel i la caída de los dioses

Jesús Alonso: Reivindicació de la cultura

L'amic Jesús Alonso ha publicat a Las Provincias un article sobre la importància de la cultura en les nostres vides particulars, i en la societat en general, en aquests temps de crisi. Esperem que als lectors del periòdic les paraules de Jesús els facen pensar sobre allò que transmet, discutir-hi amb els amics, la parella, al treball, i que aquest tipus de visió de la cultura com una part essencial de la nostra vida, de la nostra felicitat, però també de l'economia local, de la nostra prosperitat, s'escampe i arrele entre nosaltres.

Podeu llegir l'article punxant en aquest enllaç:

Reivindicació de la cultura (en temps de crisi)

O anar directament al blog Quineres, que teniu en el llistat de blogs interessants.

Sin un duro de Gonzalo Alonso

Un article, o més bé uns comentaris, interessants de Gonzalo Alonso sobre la situació actual de la música.

Sin un duro

Editorial de Ritmo: nuevo gobierno; ajuste cultural

La revista Ritmo ja ha tret el número de desembre, l'editorial està dedicat a allò que sembla que ocorrerà però que encara no ho sabem perquè no ens ho han dit. Com passa normalment, malgrat semblar-nos interessant i encertat, trobem la mancança de pensar únicament en els grans "contenidors", els grans projectes, les grans orquestres de les grans ciutats, etc. Però i el que ocorre a la resta de l'estat? i a cadascun dels nostres pobles? que ocorre amb la programació cultural de Simat, de Benifairó, de Pinet, de Llutxent, de Benialí o de Gandia? (Si València a penes compta, imagineu-vos Gandia). Si diuen que estem entre les 5 potències culturals del món, no ens quadra amb la música. Si tenim en compte les despeses possiblement sí, amb pous cecs com el Palau de les Arts ja fem pujar amb escreix la mitjana! En altres països l'activitat musical professional als pobles i ciutats mitjanes és incomparable amb el que tenim ací. Per allà el mes de setembre ja vam comparar l'activitat d'una sèrie de ciutats alemanyes amb Gandia i Tavernes. A Alemanya tenen la Filharmònica de Berlín, a Holanda l'orquestra del Concertgebouw, però aquestes institucions són la punta d'una piràmide, sense la resta no són res. No cal dir que ací la piràmide està mig embastada, però l'ultima peça ja la tenim, si no s'acaba la piràmide per a què la darrera pedra? Començar la casa per la teulada, en diuen. Però clar, crear una xarxa cultural arreu del país no és motiu per eixir en el The Strad, el Das Orchester, el Classica Music, etc. que de fet, a penes s'ix.

Ací teniu l'enllaç

Nuevo gobierno; ajuste cultural 

La cultura suposa el 4% del PIB dels valencians

Durant la visita de la consellera Lola Johnson al Consell Valencià de Cultura, entre altres arguments que esgrimiren els membres per demostrar l'important paper de la cultura en la nostra societat, destacà una afirmació de Ricardo Bellveser, director de la Institució Alfons el Magnànim. Segons aquest, al nostre àmbit autonòmic la cultura suposa el 4% del PIB, el mateix que l'agricultura! Ja sabíem que a nivell estatal la cultura suposa el 3%, així apareixia no fa molt a El País. El que més ens ha sorprés és que és el mateix tant per cent que el de l'agricultura. Si les dades són exacte podem dir ben tranquil·lament que mira que som productius! Si comparem la quantitat de gent que es dedica a l'agricultura, la quantitat de terreny que es dedica, les infraestructures, les ajudes que venen des de diversos nivells des de l'autonòmic fins l'europeu, etc.  i ho comparem amb el que es dedica a la cultura, supose que l'índex de productivitat de la cultura deu ser exageradament superior. Si és així, encara s'entén menys les retallades en la cultura i el tractament que rep aquesta per part de les autoritats.

La llei de mecenatge a Espanya en temps de crisi

Entre les diverses raons d'una manca de mecenatge a les arts i la investigació científica des de fonts privades, està, sense cap mena de dubte, la deficient llei de mecenatge en vigor actualment.

És un tema aquest que ens és bastant difícil de tractar, el tecnicismes fiscals no són precisament la nostra especialitat. Però podem dir algunes coses.

El que queda clar és, que comparant amb altres països la llei actual que tenim no és satisfactòria. Ací les desgravacions per mecenatge per donacions individuals desgraven un 25% del IRPF, i si és per a les societats un 35% de l'Impost de Societats amb un màxim del 10% de la base imposable. A França són un 66% i un 60%, respectivament. I en els EUA aplega fins un 100%. 

Amb incentius fiscals baixos òbviament la llei té una efectivitat relativa, i si a més en aquests moments s'està insistint en el patrocini privats de les arts, forma elegant que tenen el polítics de dir "nosaltres ja no anem a subvencionar-ho, si la societat ho vol que s'ho pague", abans dels retalls en cultura no s'haguera degut reformar primer la llei de mecenatge?

Si el mecenatge de les empreses s'aplica allà on tenen interessos i clients, creiem que una bona llei de mecenatge propiciaria sense dubte la implicació de les empreses en la cultura. Nosaltres amb els abonaments ho estem constatant, és una forma de publicitat i d'inserir-se en la societat on es desenvolupa l'activitat econòmica. A més de crear llaços d'interessos entre sectors aparentment dispars, que beneficien a tots.

Pensàvem estendre'ns més en aquest tema, però per a seguir necessitem uns coneixements de tipus fiscal que se'ns escapen.

Si us interessa ací teniu un enllaç d'un article del director comercial i de mecenatge del Teatre del Liceu: mecenazgo y ficalidad aplicada a la Cultura.