Tots a la presó!

O ens anem a estudiar i assajar al desert o podem acabar a la presó. Aquesta és la situació en què ens quedarem si Laia Martí és sentenciada culpable. 

Al respecte cal també tenir present la tradició musical. Als nostres pobles, casa sí casa no hi ha un músic. La major part dels xiquets dels pobles han passat per l'escola de música de la banda del poble, i tots tenim algun que altre familiar músic. Personalment mai hem tingut problemes amb els veïns per estudiar o assajar. També és ben cert que ho hem fet en uns horaris prudents, no a deshora. El cas és que l'activitat dels músics no sembla conflictiva amb el veïnat, més bé al contrari, sobretot si assaja un grup. Més d'una vegada quan hem canviat de lloc d'assaig, els veïns ens han fet comentaris com:

-Xe, que gust, estar per casa i escoltar la música que feu

o

-Ara si que me l'heu pegada! que ja no assageu ací?

PEl problema gros amb el procés a Laia és la desmesura. Demanaven set anys i mig de presó! i ara el fiscal ho rebaixa a vint mesos, com si no fóra també un desficaci. A més 1.600€ de multa i uns 20.000 d'indemnització. Però ara ve el que realment supera tots els límits: la inhabilitació d'exercir qualsevol ofici que tinga alguna cosa que veure amb el piano. Açò quina broma és! Què passa que ací s'ha perdut el trellat?! Açò és el triomf d'un sistema social en plena decadència, on aquells que enfonsen bancs, empreses, institucions i països! van cofois pel carrer mentre injustament un músic pot anar a la presó, arruïnar-lo econòmicament i prohibir-li l'exercici de la seua professió. Estem malalts. 

Ací un enllaç de La Vanguardia amb la notícia

Per nadal Llevant Ensemble al Canal 9

El títol d'aquest post és un desig. No per nosaltres com a músics, sinó com a valencians: esperem que aquestos nadals la nostra televisió encara estiga funcionant i que finalment no la tanquen.

Però per què aquest títol? perquè durant anys el Llevant Ensemble ha estat a la programació de C9, concretament en la Nit de Nadal. Que no hem fet acudits ni res! per nadal el rei, el Papa i Llevant Ensemble. Segurament no us haureu adonat que estàvem ahí, però sense falta ahí estàvem. Uns anys just després del Papa, uns altres allà a les quatre de la matinada, uns altres pel matí del Dia de Nadal, ... eixe era el cas.

Fa temps vam dir que algun dia contaríem alguna cosa sobre el programa que férem per a C9. Hui és el moment. D'entrada dir que allò va estar planificat amb el tradicional "pensat i fet". Per una sèrie de malentesos, nosaltres estàvem convençuts que el que havíem de fer era enregistrar entre tres i cinc minuts de música per a un programa sobre el monestir de Simat. Mec! En realitat el projecte era una concert sencer d'uns quaranta minuts amb imatges del monestir. Canvia molt la cosa! A més, dos dels membres del grup no estaven, així que assajàrem amb dos bons amics els tres o cinc minuts de música. Ja podeu imaginar la cara que se'ns quedà quan ens digueren que no que no, que eren uns quaranta minuts de música els que necessitaven per al programa. 

I ara una altra circumstància. S'havia d'enregistrar al monestir, que per molt que s'entesten les autoritats té una acústica demencial per a la música clàssica, i aquell dia era un diumenge de finals de novembre que feia un fred que pelava. La temperatura a la nau de l'església del monestir no superava els cinc graus. No cal dir que suposa això per als músics de vent!

Vàrem eixir del compromís com vam poder, van patir més de Sant Amaro, i per descomptat, amb aquestes condicions, l'actuació no va ser de les millors que hem fet. D'allò ja fa uns set o hui anys, i des de llavors reiteradament al nadal ho programen. Malgrat totes les circumstàncies ho recordem com una experiència divertida, i ara, en les actuals circumstàncies amb una barreja de melangia i ràbia. 

A l'endemà de conéixer-se la decisió de Fabra de tancar Canal 9, una companya de treball d'un de nosaltres ens digué "xe, enguany a nadal ja no eixiràs a la tele!". Sinó estem no passa res, però sinó estem perquè han tancat C9 serà una destrossa per a tots.

#RTVVnoestanca

Els propers tres concerts: Meeting point, Entartete musik i Zappa

En aquest post anem a parlar de nosaltres. Una de les característiques que ens defineix com a grup, es mantindre en cartell una sèrie de programes, majorment interdisciplinars. Òbviament açò suposa un esforç de treball que assumim de bon grat, ho fem perquè volem i perquè ens agrada. A més, ens permet, o ens permetia amb l'enyorat Teatre del Raval, organitzar una mini-temporada amb tres o més concerts. També sabem que facil·lita les coses amb els programadors, els quals poden triar d'un ventall de programes diferents, triant segons els interessos de programació.

Però açò també comporta un risc, que en altres ocasions ja hem afrontat. Haver d'encarar tres programes diferents en un menys d'un mes. Tres programes diferents, és com deia un amic nostre, molta música que assajar. Però no sols això, molts poemes, imatges i diferents aspectes dels nostres espectacles que coordinar. 

En poc dies hem d'encarar obres com el sextet de Poulenc, el quintet de Mozart, els quintets de Hindemith, Pavel Haas, Brundibar de Hans Krasa, el trio de Schulhoff, i les obres de Frank Zappa, que per dir-ho vulgarment "fumen amb pipa". 

Però l'aspecte més complexe amb què un es situa no és el tècnic sinó l'afectiu. Aquestos programes són molt diferents entre si, però no tant per la música, que també, sinó per allò que va més enllà, per l'afecte, pels sentiments que es mouen al voltant de la música, els poemes, les imatges, les vivències dels músics, etc. Tècnicament és fàcil passar de Hindemith a Zappa. Però no ho es tant estar immers en l'asfixiant ambient de l'Alemanya nazi i passar acte seguit a la societat americana dels setanta i huitanta. 

El 15 de novembre a Gandia

El proper 15 de novembre estarem a Gandia, a la Casa de la Marquesa, en un dels concerts organitzats per ProMúsica. Estrenarem el programa Meeting Point. El punt de trobada és entre nosaltres i la pianista Nina Machaveli. Però també entre dues de les obres per agrupacions de cambra amb instruments de vent més importants, el quintet de Mozart i el sextet de Poulenc, ambdós amb piano. A més, interpretarem una selecció de Brundibar de Hans Krasa i de l'Òpera dels tres xavos de Kurt Weill, amb què el meeting point realment és entre una sèries de composicions on la característica és el bon humor, la ironia, la innocència. Des del decorosa desimboltura clàssica de Mozart fins la fina ironia de Poulenc, passant per la innocència de Brundibar i la rialla sorneguera de Kurt Weill.

Amb les vegades que hem interpretat l'obra de Weill i no tenim cap vídeo o enregistrament de so! Però us deixem un fragment de Brundibar.

                                    

De l'òpera de tres xavos ací teniu un vídeo d'una pel·lícula de l'any 31, realment interessant.

Turisme musical.

Segons la BBC i altres mitjans, el turisme musical a la Gran Bretanya suposa uns ingressos de 2,2 bilions de lliures! BILIONS!!!! (Ho hem mirat als altres mitjans per si era un error i tots diuen bilions, però deuen ser bilions anglosaxons 1b=1000m). En euros uns 2.600 milions. Poca, però ben poca broma. A més, el prestigiós mitjà de comunicació públic britànic ens diu que genera directament uns 24.000 llocs de treball. 6'5 milions de persones acudiren a un festival o a un concert. Només al festival del Glastonbury va vendre 120.000 entrades. Això pel que fa a gran escala, però si ens fixem en dimensions menors i llocs dispars, com per exemple Aix en Provence, Edinburg, Lucerne, Granada o Peralada,  els guanys també són significants. Per no parlar del PROMS de Londres, que genera una gran quantitat de turisme. Coneixem gent que viatja expressament per assistir-hi.

La pregunta que se'ns planteja és la següent: si el País Valencià és un destí turístic, tenim la matèria prima i les instal·lacions necessàries, com és que no ho aprofitem? Veient l'experiència britànica, la de Lucerne i d'altres, ja tardem. Primer que res s'ha de planificar a llarg termini, amb intel·ligència i coneixements tècnics, i no balafiar diners públics. L'error seria voler ser a colp de talonari el que ja són aquells llocs, que els ha costat anys i esforços arribar on estan, i quan parlem d'anys parlem de dècades. Els talonaris no ho són tot. De fet, no són res si no hi ha "trellat". De moment ja hem malgastat bastant recursos: 

• Un "exèrcit" de músics amb gran formació i experiència. Hui mateix ve al periòdic que un clarinetista de Cullera farà un "bolo" a la Filharmònica de Berlín, on no fa ni dues setmanes estava tocant de primer trompa la valenciana Maria Rubio. Si per qualitat no és... i no cal anar amb falses modèsties, ací hi han molts i molts bons músics.
• Una xarxa d'auditoris que s'escampa per tot el territori i que estan manifestament infrautilitzats.

El PROMS de Londres, com la resta de festivals tenen una sèrie d'actes centrals bastant espectaculars, però el gros del festival són un munt de concerts que es fan pels barris i pobles, i no precisament en grans auditoris, fins i tot en parcs. Fixeu-se per exemple en el vídeo que penjàrem en el post dedicat a Poulenc. Enguany s'han fet un total de 75 concerts. On majoritàriament actuen els músics actius a Londres.  

Sincerament, el que ens ha mancat fins ara són un visió a llarg termini, ganes, gust per la cultura i intel·ligència. I el que ens ha sobrat ha sigut el talonari.

El premi Nobel fagotista

Aquests darrers dies els fagotistes estan rebolicats. Una certa eufòria, un somriure burleta es dibuixa en les seues cares, i això? doncs que el premi Nobel de medecina, l'alemany/nord-americà Thomas Südhof toca el fagot. És més, en una entrevista, a la pregunta de "quin és el professor que més t'ha influenciat?" respon "Herbert Tauscher, el meu professor de fagot". La resposta sorprén. Però si un fa una petita recerca per Google, se n'adona immediatament que no és una resposta improvisada o jocosa purament circumstancial. El professor Südhof ho ha dit i ho ha repetit en multitud d'ocasions. 

Però quina ha sigut aquesta influència? segons Thomas Südhof "el seu professor de fagot li va ensenyar la forma correcta de fer les coses: estudiar i escoltar, estudiar i escoltar, estudiar i escoltar, ..."
Els beneficis d'estudiar música són de sobra coneguts. La disciplina, la concentració, la creativitat, el treball introspectiu, el treball en grup, la creativitat col·lectiva, etc. Essent així, i amb persones tan eminents com aquest professor asseverant-ho, com és que els nostres governants arraconen els estudis artístics considerant-los marginals dins el sistema educatiu? Aquesta actitud vers els estudis artístics no hipoteca el futur del nostre País?

Thomas Südhof no és el primer premi Nobel music. Segurament el més prominent de tots ells fou Albert Schweitzer, qui a més d'obtindre el Nobel de medecina, era un reputat pianista, organista i musicòleg. Entre els seus escrits destaca una biografia de Bach. Al següent vídeo podeu escoltar a Schweitzer interpretant una Fuga i Fantasia del cantor de Leipzig. Per cert, la fotografia del vídeo no té preu, quines mirades, quina tendresa! eixa mà del xiquet sobre Schweitzer!.

                                                    

I per descomptat Alfred Einstein, qui deia que quan treballava combinava una hora d'investigació amb mitja hora de violí, que sempre l'acompanya allà on anava, amb què alguna vegada que altra va tenir problemes als hotels. Al segǘent video podeu escoltar a Einstein interpretar una sonata de Mozart per a violí i piano.

         

de valentes, de llepones i d'imbècils.

Aquesta entrada del bloc va dedicada a les valentes. Aquelles dones músics que no sols no callen, sinó que s'encaren contra les injustícies i costums anquilosades que hi ha al món de la música. 

La setmana passada vam poder llegir al New Yorker unes declaracions del director rus Yuri Temirkanov, ho traduïm:

- En la seua opinió, poden dirigir les dones?

- Segons la meua opinió, no.

- Per què no?

- No sé jo si és voluntat de Déu, o de la natura, que les dones donen a llum i els homes no. Ningú s'ofén per això. Però si un diu que les dones no poden dirigir una orquestra, llavors tothom s'ofén. Marx responia a la pregunta "Quina és la virtut favorita en una dona?" amb "feblesa", i això és correcte. La cosa important és que la dona ha de ser bella, simpàtica, atractiva. Els músics la miraran i es distrauran.

- Per què? Hi han dones a les orquestres, la gent es mostra indiferent als encants d'aquestes. Per altra banda, quantes vegades ha sigut distret per l'aparença? Al cap i a la fi, és una cosa de que un es cansa, i vostè s'escapa del que realment es pregunta. Estadísticament, per descomptat, hi han dones directors

- Sí, existeixen dones directores.

- I, tanmateix, vostè manté que aquestes són menys que dones o menys que directores.

- No, en la meua opinió, es que és contranatura.

- I per què en la seua opinió la professió de directora d'orquestra va contranatura? En quin punt és contrari a l'essència de la professió de director?

- L'essència d'un director d'orquestra és la força. I l'essència de la dona és la feblesa.

Que què??!! que us pensàveu que la cansalada era de pollastre? doncs, d'aquestos hi ha més d'un. A gent com aquesta han de suportar les dones músics. Un suposa que a Rússia poden fer el que vulguen, però les nostres autoritats podrien fer un petit esforç i no contractar a aquesta mena de gent. Que músics hi han molts i amb molt de talent i trellat. 

I de les valentes? ara en parlarem, però fixem-nos primer en unes altres. Vinga per cas Anna Netrebko, la gran diva actual, qui cada cop que li pregunten per la creixen homofòbia a Rússia i per les lleis homòfobes que es promulguen, mira per on!, es queda mudeta, li agafa tos, s'enrecorda que té pressa i fuig. Llepona!

Però per sort hi ha gent ben valenta que fa front a tot açò. Un bon exemple és Joyce DiDonato. La darrera vegada que s'ha posat al front d'una protesta ha sigut fa poc. Concretament al darrer concert del PROMS, ni més ni menys. Com està estipulat per contracte que no es poden fer declaracions polítiques als Proms, com si callar no ho fóra!, va anunciar al seu blog que dedicava la cançó Over The Rainbow a tots aquells que pateixen els atacs homòfobs a Rússia, i com a mostra de repulsa contra les lleis que s'estan aprovant allí contra els homosexuals. Comença l'entrada al blog dient: no sóc amant del silenci. L'èxit i l'expectació van ser considerables, com podeu comprovar al vídeo. Valenta!

I                                                          

I sí, és una directora qui dirigeix l'orquestra, concretament Marin Alsop.