QUINS POSTS US HAN AGRADAT MÉS AQUESTA TEMPORADA?

Com sabeu per altres anys, el Llevant Ensemble tanca la temporada el dia de Sant Roc gloriós, i que llavors fem la tradicional reunió per analitzar "la cosa". Però hui, ens centrem en fer una anàlisi de com ha anat el blog.

Aquestes són les entrades que més visites ha rebut, i que suposem són les que més han agradat:

  

SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA   

Ausades que ens alegra que aquest siga el post més visitat, precisament on anunciaven el concurs Solfes de la Mediterrània, un comboi que tenim entre mans entre l'ajuntament de Tavernes i nosaltres.

LA MÚSICA, LES MATEMÀTIQUES I LES LLENGÜES

Clar està que els temes polítics, i més si influeixen en l'educació dels nostres fills, us interessa, i molt!, com deu ser, perquè com deia Zappa "la democràcia no funciona si tu no participes".

SABEU QUI VA ESTUDIAR MÚSICA?
Un post d'aquell de curiositats. Veient l'èxit que ha tingut, prepararem un altre de familiars músics, com per exemple l'avi de Rafa Nadal, que és director d'orquestra.


MOZART A LA JUNGLA
Al nostre entorn també es podria fer un bon llibre sobre la vida dels músics! Però de moment tenim "Mozart in the jungle", i a veure si algun editor valent s'atreveix a publicar una traducció en la nostra llengua.


DE VALENTES, DE LLEPONES I D'IMBÈCILS
No tenim ganes ara de parlar de llepones i d'imbècils. Però si de les valentes. Si tornarem a escriure aquest post, ara inclouríem a Malena Ernman, qui de forma molt activa, tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació del seu país, denuncia sense treva l'auge de la xenofòbia i dels partits ultradretans. Valenta ella!






Les entrades on anunciem els nostres concerts, o en aquelles que pengem fotos o vídeos d'alguna de les nostres actuacions també tenen bona cosa de visites.
Només dir-vos una cosa. Gràcies a tots els que ens seguiu.
Per cert, tenim una mitjana d'unes 1500/1600 visites al mes. És molt? és poc? no ho sabem. Però us agraïm l'interés que mostreu per les nostres activitats.

 

ÉS MÉS BARAT UNA ORQUESTRA QUE UN JUGADOR DE FUTBOL

Riccardo Muti

Això és el que diu el director Riccardo Muti en una entrevista per al ABC. Tot depèn de quin jugador de futbol i de quina orquestra, però s'entén perfectament el que vol dir el director italià. I compartim la idea.

Des de l'atalaia de l'elit musical hi han músics que breguen per a què la música clàssica no quede com una mena de residu marginal. També sap Muti que sense una base social ampla els dies de les grans orquestres, i més en el sistema de mecenatge americà, estan comptats. Les iniciatives, com per exemple la d'anar a tocar a residències de majors o de persones dependents, que realitzen els músics de la Chicago Symphony, poden ser acusades de populistes. Però aquestes acusacions no són fàcils de fer a la gent d'aquesta orquestra, organització que aixopluga el projecte citizen musicians.

Yo-Yo Ma

Molts músics d'elit blasmen sobre la manca de suport a les orquestres, l'allunyament del públic i la pèrdua de subvencions. Bramen, diuen paraules ben grandiloqüents, parlen fins i tot d'organitzar moviments separatites, etc. Però i si en compte de queixar-se a tothora, de demanar subvencions, de criticar la manca d'educació musical de la població, s'arromanguen i es posen a treballar en la direcció que ho fa, per exemple, Yo-Yo Ma, Emanuel Ax o Renée Fleming amb els sitizen musicians? Portar la música a les escoles, als suburbis, obrir l'auditori a la jovenalla socialment desfavorida, anar allà on està la gent, etc. Com diu a la pàgina web "dirigir el valor de la música a fomentar un canvi social positiu".
Com a mostra uns vídeos. El primer amb Yo-Yo Ma i Rennée Fleming a un centre comercial, res de glamour, el piano que els acompanya no és precisament un piano de cola.

O aquest a una escola

I tornant a Muti. Calen uns quants graus de valentia per a després de cantar-se el Va pensiero, i davant les demandes del públic de repetir-lo, parar la representació, i davant del públic de L'òpera de Roma, i sabent que allò es retransmetia per la RAI dir el que va dir. I les seues paraules no van adreçades a salvaguardar un projecte concret, una aposta personal, sinó per la cultura del seu país. Us recomanem veure el vídeo fins el final.

 Podrien servir d'exemple de com s'han de fer les coses.

AJUDEM A REOBRIR EL TEATRE DEL RAVAL

Estimats amics, mira que vàrem plorar i ens vam tirar les mans al cap quan ens assabentàrem que tancava el Teatre del Raval! Doncs, els valents de La Casa Calba, que això és el que són, uns valents, s'han proposat reobrir el teatre. Però òbviament això no és gens fàcil, i comporta que ens impliquem tots.

És hora de baixar les mans del cap i posar-les a la butxaca. La implicació no es limita a plorar o a aplaudir, significa esforç col·lectiu per aconseguir que allò que creiem necessari en el nostre entorn veja la llum. I els esforços sovint reclamen el nostre temps, el nostre treball o, com en aquesta ocasió, pecúnia.

Com poder col·laborar? doncs, participant en una campanya de micromecenatge, al següent enllaç podreu accedir, des d'allí teniu la descripció del projecte de reobertura del teatre, i com poder ajudar:

#ReviuElRaval. Fercamí cap a la reobertura del Teatre del Raval

Amb aquestes paraules els amics de La Casa Calba es descriuen quin són els objectius per als quals estan treballant:

"La intenció és (re)animar-lo com a centre cultural polivalent, dedicat sobretot a l’exhibició, però obert també a altres usos paraculturals. Volem programar arts escèniques i cinema, acollir activitats de formació (entre elles, dues de permanents: una escola de teatre per a menuts, i una altra de músiques modernes) i oferir el lloguer d’espais a artistes, entitats i associacions, ja siga d’una manera puntual o de seguit. Així mateix, intentarem que la pluja seguisca fent bona saó: continuarem amb la tasca del teatre per a escolars."

No caben excuses, va!

Per cert, aquesta setmana 10 anys de Pop al Carrer

UNA SETMANA ENTRE MICRÒFONS

La darrera setmana han sigut uns dies ben intensos per al Llevant Ensemble. Hem estat registrant la música de l'Entartete Musik, de tots els programes que tenim en cartell el que més èxit té. 

Per ser sincers, una mala experiència anterior ens feia molt escèptics alhora de posar-nos davant els micros. Individualment i col·lectivament les experiències passades ens condicionen, i des de feia anys havíem renunciat a enregistrar res. L'experiència de la música en directe és allò que ens encaterina, que ens manté com a músics actius amb la il·lusió per fer música i compartir-la amb la gent que ve als nostres concerts. 

Llavors, per què haver d'enredar-nos en aquesta mena de projectes? Doncs, començàrem a plantejar-nos-ho davant la insistència del public després dels concerts i d'amics i coneguts que ens deien que sinó ho teníem enregistrat en un CD a què esperàvem. Aleshores decidírem arromangar-nos, no sense un alt grau d'escepticisme.

Teníem clar que no volíem un estudi de gravació, on, per l'acústica i altres condicionants l'experiència s'allunya a anys llum de distància de l'experiència del concert en directe, que és allò que precisament volem transmetre. Així que optàrem per un lloc que coneixem ben bé, pràcticament casa nostra: l'auditori de la Casa de Cultura de Tavernes, on, per part dels responsables, tot han sigut facilitats.

Tomàs i Jesús davant la taula de mescles

Però hi ha una figura també central en tot aquest procés, el tècnic de so. Aplegats a aquest punt, podem afirmar que si l'experiència en aquesta ocasió ha sigut tan extraordinària ha sigut gràcies a Jesús Meló, qui fa del registre sonor una activitat completament artística. Qui en tot moment ens ha fet sentir còmodes i emmenat l'experiència de registrar unes composicions com si realment fóra una actuació en directe, i no una manufactura artificiosa, que és el que volíem evitar.

La concentració, és això el que caracteritza una sessió de gravació, estar durant hores concentrat fent música i escoltar acuradament el resultat. És un procés laboriós, on un soroll de l'edifici, un peu que involuntàriament frega el terra, la cadira que cruix en un petit

moviment al tocar, o senzillament un error nostre, desbarata allò que s'està registrant, i, llavors, cal repetir-ho. I si ocorre quan precisament s'estava aconseguint un moment d'aquells dels bons, ai mare! tot la concentració esclata en un crit o una gesticulació de ràbia. Un cop enregistrat, cal escoltar-ho també ben concentrats, és una part essencial del procés. 

Les cares són de concentració, mentre les hores caloroses d'estiu passen sense adonar-nos.  Això, de fet, no és novetat, sempre és així quan estem fent música.

 

 

Quan sona i ens agrada com ho hem interpretat, per descomptat cares de satisfacció. 

I al final, quan ja tot està enllestit, quan és el moment de llevar l'aigua dels instruments i tornar els micros al seu lloc. Llavors, tota la tensió esclata en disbauixa.

Ah! i l'amic Juanjo ens esta preparant un vídeo d'aquests dies.

Coses de les xarxes

A hores d'ara qui dubta sobre el poder de les xarxes socials? la revolució que han suposat l'expansió d'aquestes té conseqüències ben importants en la forma de relacionar-nos, tant des del punt de vista privat com públic. 

Moon Zappa

Però quina importància té açò en un grup independent de música clàssica? Doncs, diverses són les respostes. Ens centrarem en una d'elles: el facilitar contactes amb gent i/o organitzacions inesperats o impossibles per altres mitjans. Ens expliquem. En el nostre entorn, amb o sense internet, tenim una sèrie de relacions d'amistat o professionals, com qualsevol que desenvolupe qualsevol ofici. Però les xarxes ens fan anar molts passos enllà. Hi ha una sèrie de contactes i relacions que s'estableixen mitjançant aquestes que serien, sinó impossibles, ben complicades d'establir. Quan estrenàrem el programa que dediquem a Frank Zappa, mitjançant el twitter ens posàrem en contacte amb dos dels seus fills, concretament amb Moon i a Dweezil. Amb la primera tinguérem una sèrie de converses sobre allò que anàvem a tocar, la capacitat de la música de son pare a adaptar-se a diferents formats, etc. Ens preguntà d'on érem, li vàrem explicar que érem valencians, i la resposta sorprenent va ser "oh!, això està a prop d'Eivissa, allí vam passar algunes vacances tota la família". Dweezil, penjà a la portada de la seua web durant unes setmanes el vídeo on nosaltres interpretem el Black Page 2 de Frank. Quins ens ho anava a dir que per a preparar el concert conversaríem amb els fills de Zappa!

Malena Ernman

Com bé sabeu, aquelles notícies sobre el món de la música, que per una raó o altra ens criden l'atenció, les solem penjar a les xarxes. Arran una d'aquestes notícies on la protagonista era la fabulosa Malena Ernman, aquesta ens "repiluà" la notícia i encetàrem una conversa. Allò que ens posà en contacte no era la música, sinó que la cantant sueca havia dit al mitjans que "ja n'hi havia prou!" de tolerar les invectives i els atacs dels partits polítics xenòfobs i neonazis. Per deixar ben clara la seua posició deixa al twitter la famosa frase de La Passionaria del No pasarán (que, per cert, no és original de la dirigent comunista). I llavors, la conversa s'emmena cap allò que des de fa un temps és tema de conversa de la gent que ens dediquem a la clàssica, hem de mostrar-nos socialment més combatius? talment com ho fan molts dels qui es dediquen a la música popular? Als països on la clàssica no és "popular" i és consumida principalment per les classes dirigents, en general els músics romanen en un silenci sospitós, quant no apareixen com personatges genuflexos, essent les veus crítiques ben poques. Per contra, als països on la clàssica és "popular" les veus dels músics s'escolten amb major normalitat, talment com aquells que es dediquen a la música rock, al pop, al hip hop, etc. I per aquest camí anà la conversa.

Les xarxes tenen un poder per fer-nos interactuar i posar-nos en contacte que no deixa de sorprendre'ns a aquells que ens hem educat i crescut quan aquestes no existien. Per altra banda, la proximitat i el contacte de gent com els fills de Zappa o Malena Ernman, contrasta amb el divisme de les grans estrelles llunyanes del paper cuixé d'altres èpoques, o de contemporanis que viuen ancorats en altres temps.

 

Joan Vicent Clar, poeta de SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA

El concurs de composició SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA ret homenatge al poeta valler Joan Vicent Clar. El concurs naix amb una clara pretensió interdisciplinar, on el maridatge entre música i poesia serà el seu fonament. Llavors, no és d'estranyar que ens hagem inclinat pel poeta valler. La seua poesia, per ella mateix ja s'ho val. Però el poeta era un gran melòman, i trobem traces musicals escampades pel seu corpus poètic, també del plàstic. 

La tria poètica efectuada per Franzescz Kaufka és un bon exemple de la influència de l'art dels sons en Clar. Aquest organitza els tres poemes en una forma musical, concretament els anomena concerto grosso.  No sols això, àdhuc els adjudica una marca agògica a cadascun d'ells, Allegro non molto-Allegro,  Adagio-Presto i Presto. Quina era la pretensió del poeta en adjudicar una forma purament instrumental a aquests poemes? Ens remet a una composició concreta? Doncs sí, les referències agògiques clarament ens emmenen cap una obra, el concerto d'Antonio Vivaldi que coneixem amb el nom de l'Estiu. Aquest grup de tres poemes el poeta l'anomena l'Estiu Roig. Concerto grosso en Sol menor. Antonio Vivaldi era conegut com il prete rosso, el mossèn roig, pel color dels seus cabells, i l'Estiu, el segons dels concerts de la col·lecció les quatre estacions, s'emmarca en la tonalitat de Sol menor. La referència queda més que clara.

Fàcilment podríem imaginar al poeta vinclat cap al paper, en les hores mandroses del calorós estiu valldignenc, amb la música del Vivaldi, tan veneciana ella!

SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA, concurs de composició

Naix, organitzat per l'Ajuntament de Tavernes i el Llevant Ensemble, el concurs de composició SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA. 

La idea primigènia d'aquesta convocatòria és la següent: la producció per a grup de cambra i veu amb textos en valencià és realment mínima. Analitzar el per què seria tema per una altra entrada. El cas és que davant aquest fet, ens hem plantejat convocar un concurs de composició que, amb convocatòries successives, conforme un corpus de composicions amb textos de poetes valencians. Per aquesta primera edició les obres hauran de ser per a quintet de vent -la nostra formació- i soprano.

Per posar a caminar la iniciativa hem escollit uns poemes del valldignenc Joan Vicent Clar i Camarena. El concurs, així, ret homenatge a aquest gran poeta de la Vall. Joan Vicent tenia una gran estima per la música, i així queda constància amb els poemes escollits per al concurs, els quals els agrupa amb el títol de Concerto grosso en sol menor. A més, cada poema compta amb una marca agògica, que forma part del poema.

Des d'ací volem animar als compositors, especialment als més joves, a participar. A la resta d'amics que seguiu el blog us demanem que ens ajudeu a donar difusió a aquest projecte, amb qual des de l'Ajuntament de Tavernes i el Llevant Ensemble volem potenciar la creativitat musical, gaudir de la poesia i normalitzar en l'entorn de la música clàssica l'ús del valencià. 

Per a nosaltres és un projecte molt il·lusionant i engrescador. Amb l'obra guanyadora i les finalistes conformarem un programa amb el qual donarem difusió a aquestes noves creacions. 

Però no estem sols! en aquest comboi col·laboren l'editorial MusicVall i el festival Sete Sois Sete Luas i l'escriptor Franzec Kaufka.

Les bases del concurs i els poemes els podeu aconseguir a la següent adreça:

www.solfesdelamediterrania.blogspot.com