Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 16 de setembre de 2013

Per què necessitem crítica musical

En diverses ocasions hem afirmat que a la premsa local, al menys en el cas de la Safor, no existeix la crítica musical. Com ho hem dit reiteradament, potser calga reflexionar i estendre's sobre el tema. Primer que res caldria definir què és la crítica musical. Una definició clàssica seria aquella activitat intel·lectual que jutja des de diversos paràmetres el valor d'una composició o d'una interpretació musical.  En aquest sentit la crítica s'insereix en una activitat pròpia de l'estètica. La crítica actua sobre dos camps de la creació: la composició i la interpretació. El crític genera els seus textos sota aquests paràmetres, tenint en compte que la seua activitat ha de ser descriptiva, però també valorativa. Hui en dia, sol confondre's crítica musical amb periodisme musical, que encara que activitats relacionades, no són el mateix.
Uns exemples de crítiques, les dues primeres de dos dels crítics més reputats, el nord-americà Anthony Tommasini, del New York Times,
i l'anglesa Fiona Maddocks, de The Guardian:
De la crítica en castellà ací tenim dos bons exemples, per la independència i per l'excel·lència. El primer Fernando López, que va deixar d'escriure crítiques per a la revista Ritmo per veure's la seua independència com a crític coaccionada. Ara ho fa des del seu propi blog:
I el valencià "Atticus", que manté un blog on fa crítica sobre òpera. Si roman en l'anonimat ja podeu imaginar el per què.
El problema de la crítica musical local és que no existeix. Com a màxim trobem textos hagiogràfics o panegírics, depenent del cas. Sovint trobem la paradoxa que qui efectua la crítica o ressenya és part interessada: és qui programa el concert, coordina un cicle o és el mateix intèrpret, i òbviament com a mínim queda còmic. Això no fa cap favor a la música d'àmbit professional. Es necessita crítica independent i de qualitat, i la resta no interessa i perjudica.
I són moments on necessitem peremptòriament crítics independents. Sempre han sigut necessaris, però ara més. L'adjudicació de la gestió cultural pública a empreses privades necessita de mecanismes de control, no només els que institucionalment ja fan els polítics, sinó control des del punt de vista artístic i, per descomptat, de forma independent. Ni panegírics ni demonitzar a ningú depenent dels interessos que es tinguen.

2 comentaris:

M. ha dit...

Ocorre sovint en les ressenyes, perquè si es fa una crítica dolenta, al casa deixa d'enviar materials a les revistes, i més en els temps que corren. Quant a les crítiques de concerts, comencem per l'essencial. Quants dels crítics saben llegir partitures i podrien indicar amb un mínim d'encert decisions del director relatives a interpretació (tempo, accelerandos, qüestions de dinàmiques i equilibris, afinació, etc.) basades tan sols en la partitura, que és l'única font vàlida per a justificar-les, defensar-les o assenyalar-les com a desviació (vàlida o no, justificada o no, etc.). Em sembla que pocs, poquíssims. La immensa majoria són melòmans, i els més afortunats fins i tot músics frustrats, que fan gala d'una discoteca ben atapeïda que han escoltat de dalt a baix (això també indica un cert poder adquisitiu, i per tant unes bones relacions en determinats cercles, i una bona nòmina que permet o ha permès l'acumulació d'una plusvàlua, etc., etc.). Almenys en aquest país meridional. En altres llocs les biblioteques tenen discos de Messiaen i de Stockhausen, al costat dels de Clemens non Papa i Hans Pfitzner. Però això d'ací és una altra cosa: una pantomima, un sainet al més pur estil d'Escalante, el facen ací, a Madrid o a Pozoblanco.

Llevant Ensemble ha dit...

Completament d'acord, sempre hi han excepcions, però bàsicament és així com dius, malauradament. I a nivell local, a les comarques, la cosa és directament còmica. El post estava pensat més en les crítiques a concerts que a enregistraments, però per al cas és més o menys el mateix.