Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

diumenge, 4 de desembre de 2011

Qui és qui IV: les institucions

Les institucions públiques han jugat i juguen un paper primordial en el desenvolupament de les activitats professionals dels músics. Més encara, podríem afirmar, sense cap estadística en les mans, que pràcticament tot allò que té a veure en activitats econòmiques al voltant de la música clàssica passa per mans d'aquestes.
El pes de la tradició contamina allò que democràticament hauria d'haver-se extingit fa dècades. La música, i les arts en general, no han de ser un element ornamental dels governs i les institucions. Tampoc és un element per engalanar el territori sense més. Menys encara són eines de manipulació social, amb una retòrica i teatralitat tan típicament barroca. Açò que sembla tan obvi, no queda clar en la pràctica diària. Quantes fotos i notorietat pública dóna la cultura als representants institucionals! i quants actes s'organitzen només amb aquest objectiu! Creieu que alguns actes culturals s'organitzarien sinó hi haguera assegurada una foto per als polítics? i per què la foto?


Quines són les institucions que participen majorment en el disseny cultural dels nostres pobles? principalment l'administració local, els ajuntaments. En el 2005, les despeses en cultura de l'Estat suposaven en el 0,5% de la despesa pública, les dels governs autonòmics un 1%, i les dels governs locals un 5%. La descentralització de les polítiques culturals és més que notòria si ho comparem amb altres països. Quan parlem de les despeses des de l'administració autonòmica, hauríem d'analitzar on es situen geogràficament i sociològicament. No tenim dades fefaents, però en referència a la música, podríem assenyalar que aquestes es situen majorment a València, constituint-se així un greuge comparatiu. El magalomaníac projecte del Palau de les Arts deu emportar-se bona part dels recursos, i, a més, ara s'intenta involucrar a diverses ciutats del país per finançar-ho indirectament, hipotecant així la programació cultural pròpia i marginant altres grups. Aquest tipus de projectes culturals és paradigmàtic de les grans ciutats i de les seues elits socials. Al respecte, creiem que un dels papers més importants de les institucions és democratitzar la cultura, fer-la arribar fàcilment a tothom, tant en termes geogràfics, com econòmics. Com assenyala Pau Rausell


El resultado es que finalmente las políticas culturales son, sin duda, la intervención fiscalmente más regresiva de todas las políticas públicas. Lo que significa que del dinero de todos transferimos recursos para que los de rentas medias-altas y altas asistan a excelente teatro, vean la filarmonica de Berlin por menos de lo que vale un Madrid-Milán y contemplen la última antológica de Klee por menos de la mitad de lo que vale el cd de Aleandro Sanz. Esto lo dicen todos los estudios sobre públicos que yo he visto desde que tengo uso de razón pero parece que a nadie le parece escandaloso.


Doncs a nosaltres a més d'escandalós ens sembla vergonyós.
Aprofundim en el tema amb unes dades, cert és que ja llunyanes en el temps. En el 2002 el 97% d'espanyols afirmaven no haver anat mai a l'òpera, el 95% no havia anat mai a un espectacle de dansa, el 91% a un concert de música clàssica i el 76% a una representació teatral. El tant per cent que sí havien anat, pertanyen a la classe social mitja-alta o alta, essent, per tant, que allò que paguem entre tots va a parar a una elit econòmica i social. Òbviament han fallat les polítiques culturals, educatives, de planificació i programació. Probablement en la darrera dècada haurà canviat l'estadística, no sabem en quin grau, però no creiem que ho haja fet significativament. Aquest darrer comentari, és només la nostra impressió. Segons en un estudi dirigit pel Pau Rausell sobre la ciutat de Gandia, en el 2004 l'assistència a concerts de música clàssica a Gandia es redueix a un percentatge d'un 0'64.


Comprovem que un dels problemes és la manca de coordinació i/o col·laboració entre els diferents nivells administratius. També la proposta comuna i coordinada entre entitats locals veïnes, feina a desenvolupar en institucions com les denominades  "mancomunitats de municipis". Se'ns escapa per què no s'ha fet.


Una obligació de les institucions es que elles mateix no desvirtuen el "mercat cultural". Les subvencions, tan necessàries, no acompleixen el seu paper quan aquestes desvirtuen la seua finalitat per un mal concepte d'aquestes i una igualació de catxets indiscriminat. Tampoc han de ser l'agent d'un grup concret, amb eufemismes com grup resident o grup concertat, perquè crea greuges comparatius amb altres i, en alguns casos, l'única cosa que amaga és amiguisme. Comentari que no s'ha de veure com una contradicció amb afirmar que es necessari donar suport a grups capdavanters, o focalitzar específicament les subvencions, per motius diversos, en un sector concret, decisions que han de ser explicitades públicament.


Creiem que si es treballa per el teixit comercial local, la industria local, el comerç tradicional local, etc. també s'ha de fer en els agents culturals locals. Qui ha seguit la programació local que hem anat anunciant podrà adonar-se que s'ha fet precisament el contrari.


Arribats a aquest punt, hom pot fàcilment percebre que tenim una valoració negativa d'allò que han realitzat les institucions al voltant de la música. No és tan així. No seria just oblidar l'esforç dedicat i la intel·ligència amb què s'ha actuat des d'algunes institucions, però aquestes queden  a l'ombra dins un paisatge general que podríem qualificar de mediocre. 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pense que un dels principals problemes és la falta d'educació musical dels joves, no en el sentit de coneixements musicals, sinó de demandar música en directe. Per exemple, al conservatori d'Oliva, els estudiants solen assistir a algun concert com a públic? Escolten música "clàssica" a casa? Pense que no. Tal vegada no està molt relacionat amb l'entrada, però si els mateixos "músics" no van a veure els seus colegues de professió, com pretenem que la resta hi vagen? S'hauria de fomentar tant als institutis, conservatoris, col·legis... un interés per anar a veure concerts, teatres, exposicions, la lectura. Però si els mateixos professionals de la música, no assisteixen als concerts, crec que ahí hi ha un greu problema que ens deuríem qüestionar.

Llevant Ensemble ha dit...

Creiem que el que dius és ben cert. Hi ha un problema de formació, però no hem d'entendre la formació en el sentit exclusiu d'anar a unes classes. Com hem de gaudir de l'art sinó el veiem en directe, només en fotografies o música mitjançant vídeos en youtube? Cal apropar l'art a la gent. L'experiència directa és l'eina. Hi ha un públic ampli de música de banda, per què? perquè hi ha una tradició darrere i una educació apresa en l'experiència directa. No és el camí que s'hauria de recòrrer en altres tipus de música?

Anònim ha dit...

És cert que no s'aprén en unes classes, sinó assisint i anar conseguint un bagatge. Pel que dieu de la música de banda, sí, hi ha una tradició. Però a part de la tradició és que la gent que sol assistir coneix a la gent que està a dalt de l'escenari i ho sent com algo propi, van a veure a algú tocar, i gaudeixen de la música. Es senten partícips. Un altre "fenòmen" per dir-lo d'alguna forma, són els grups de música en valencià (poden ser millors, pitjors etc.) però, no pot negar-se que arrastren un gran nombre de gent. Igual, el problema de "la música clàssica", per dir-ho d'algun mode, és que s'ha idealitzat tant que igual no representa a ningú dintre de la societat, sinó tan sols un grup de gent que creuen que escoltant-la, "eleven la seua ànima i són millors persones" con critica Baricco la visió actual hegeliana de la música clàssica. La funció de la música al llarg de la història de la música a canviant. Hui quina funció tenim dins la societat? Entretenir la noblesa? La burgesia? (crec que això és cosa del passat) ...
A mi també em preocupa la posició actual de la música acadèmica, perquè si no ens fem un lloc en la societat, desapareixerem d'ella o estarem fora. Al pas que anem, no crec que els conservatoris duren més de 50 anys.

Llevant Ensemble ha dit...

Anem tocant temes interessants! Pel que fa la referència a les bandes. És així, exactament així, i resulta que per a les orquestres i els ensembles professionals també es funciona de tal forma. La societat immediata es veu representada, forma part d'ella. Heu estat alguna vegada en el darrer concert (per jubilació) d'algun músic d'una orquestra important? S'anuncia per megafonia, i la gent es posa de peu i aplaudeix, i fins i tot el músic va on està el director i saluda. El públic d'Amsterdam o Berlín, per exemple, coneixen els noms i qui són els músics de l'orquestra, i fan comentaris del tipus "hui fulanito -no el nom de l'instrument, sinó el nom del pila del músic- ha estat esplèndid en tal solo" o "uy, Fulanito ja fa uns concerts que no està, estarà malalt?-. Ho hem vist, no ens ho ha de contar ningú. Per això és tan important que hi haja grups estables amb temporades regulars, les actuacions esporàdiques de gent que està de pas no van a solucionar res, ni a fer augmentar el públic, ni donar-li prestigi a una ciutat. No és el Concertgebouw el que és conegut, és l'orquestra del Concergebouw allò que li dóna prestigi. Les institucions que tenim s'han equivocat, no era portar grups de prestigi forasters, és prestigiar o crear una orquestra o un ensemble local el que porta a crear públic, demanda i prestigi.
En els grups de música en valencià, a més s'hi barrejen temes ideològics i identitaris que encenguen un poc. Alguns grups estan sobrevalorats, les lletres són roïns i la música pitjor, l'únic valor no potser dir-ho en valencià. En la nostra llengua també es poden dir ximpleries, no? Per descomptat no és el cas de tots els grups.
El paper de Hegel és més bé discutible. Són realment les idees estètiques de Hegel tan influents en la societat, o ha sigut més bé una eina erudita per explicar certs fenòmens lligats al romanticisme? i, per dir-ho més fàcil, no és una conversa acadèmica difícilment aplicable al públic general? Dit d'una altra forma més, el citar a Hegel no és en sí tret gremial? No seria l'estètica d'E. Hanslink més adequada per explicar allò que ha ocorregut o, sobretot, la d'Adorno, més endinsat en la sociologia? Una cosa queda clara, com bé dius la música clàssica ací, a hores d'ara, està descol·locada. I el més gros és que a la gent li agrada!
Els conservatoris d'ací són institucions d'un conservadorisme fora mida. Per què només s'ensenya un tipus de música? en altres països hi han diversos departaments: música clàssica, música antiga i jazz i música light (pop, rock, ...) Per què en compte ser les institucions musicals més agosarades són precisament les més porugues?
Aquestes coses que heu plantejat són les que els músics hem de posar damunt la taula i discutir sinó volem abocar-nos al fracàs més absolut.
Moltes gràcies per aquests comentaris tan assenyats i a tots aquells que voleu dir la vostra, vinga! que entre tots ho hem de fer, i des d'una posició o una altra hi ha una cosa comuna que ens uneix, tots ens estimem la música.