Daniel Verdú firma un article interessant al voltant de les representacions d'Elektra al Teatre Reial de Madrid i el paper de l'orquestra en aquestes. Però les reflexions del crític van molt més enllà d'una mera crítica i planteja preguntes i obre temes ben interessants. Al nostre parer, el tema dels directors no ho acaba de plantejar amb la valentia suficient, o no amb la claredat que ens agradaria. Fa temps escoltàrem a un bon director valencià dir-li a un director valencià mediocre -que estava pràcticament insultant als músics- "no són ells, eres tu qui no s'entera". Sovint els alts i baixos de l'orquestra no són tals, sinó els alts i baixos de la qualitat dels directors que per allí passen; o els alts i baixos d'un mateix director. Molt es parla del nivell de les orquestres espanyoles, però probablement si el sistema de selecció dels directors, sobretot els titulars, canviara i es buscara una major excel·lència ens portaríem més d'una sorpresa. Clar, i darrere d'una mala elecció d'un director estan ja els polítics que ocupen llocs per als quals sovint no estan gens preparats. Llavors, caldria que no es fixàrem tant en l'orquestra i en els músics que la conformen i alçar la vista cap els despatxos, possiblement és allí on no s'està a l'altura.
Brutality alleged at Bayreuth Baroque
Fa 3 hores
3 comentaris:
Article molt interessant, si senyor!!!
Passa com en la vida mateixa: Els sabuts i dictadors ens governen en tots els estaments i la democràcia i la qualitat no s'aconssegueix mai si no hi ha opinió i debat al voltant d'una assemblea i una participació real en tots els àmbits quotidians. No hi ha rés a fer si no ens unim i decidim entre tots, al contrari seguirem com estem.
Una història: a mitjanç dels anys noranta l'orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam va fer un concert dirigit per George Solti a Madrid, entre les obres tocaven la 2n simfonia de Brahms. Solti va tindre un mal dia (com tots en aquest món), la seua reacció va ser anar a buscar al clarinetista, George Pieterson, i pegar-li una bronca davant de tots sense més trellat. Allí estaven escoltant-lo entre altres Jacob Slgater, Brian Pollard i Pieter Masseurs. Quan Solti es va cansar de bramar, B. Pollard li va dir a Solti "vosté no tornarà a dirigir aquesta orquestra". Solti mai més va tornar a dirigir l'orquestra del Concertgebouw. Això m'ho contà J. Slagter en classe dos dies després dels "fets". Un mes abans jo vaig estar tocant en una de les orquestres que en aquell temps i ara passa per ser per una de les millors d'Espanya, amb un director amb unes crítiques excel·lents (que els seus diners li costaven). Tocàvem la 5 de Mahler. El director es va perdre en el temps lent! però una cosa al·lucinant, tot histèric pegant braçades. A la setmana següent acomiadaren a dos músics. I com diuen als pobles, qui vulga més que pare el cabàs!
Publica un comentari a l'entrada