Reflexions al voltant de les Meravelles

El darrer concert de la 1ª temporada Llevant Al Raval ha sigut, des d'un punt de vista intern del grup, un punt d'inflexió i ruptura amb el que havíem fet fins ara. L'anterior concert, l'Entartete Musik, ja apuntava en aquesta direcció. L'aposta per la interdisciplinarietat i fer del programa una creació en si mateix era l'objectiu. Allò que cercàvem no era superposar a unes paraules una música de fons. Això haguera sigut ben fàcil. Casar la música amb la paraula, inserir dos àmbits artístics diferents amb obres creades al marge unes de les altres era la dificultat. Des del pla teòric s'hi plantegen diverses qüestions, algunes que ho faciliten i altres que directament ho censuren. 

El següent oxímoron explica les nostres sensacions durant el procés de "creació" del programa: la certesa de la nostra incertesa era allò que planava. 

Però aplega el concert/recital i ... voilà!

Estar d'alt l'escenari es converteix en un cúmul de sensacions, emocions, una experiència fascinant de comunió entre la paraula i la música. El concert deixa de ser Un entre tants i és com un ball d'una cauta nuesa que absorbeix el temps ofegant-lo en un bassal d'experiència estètica.
Tot açò no haguera sigut possible sense el gran mestratge de Ximo Vidal. Tampoc ens oblidem de Ximet i els seus jocs de llums. Bé, de la nostra relació amb la gent de Pluja ja en parlarem extensament, que són molt grans!

Però si una cosa ens complau es haver pogut comprovar que el públic també va gaudir i es va emocionar. El poder conversar amb el públic després dels concerts és una de les coses que més ens ha satisfet en aquesta temporada. El públic, com de costum, escàs, és un signe dels temps, fruït de polítiques culturals errònies, entre altres factors. Però piano piano si va lontano. Però res més encoratjador que comptar amb un public amant de la música i la poesia i capaç d'emocionar-se ambdues.

Des del punt de vista de l'experiència afectiva personal i de grup, va ser un concert memorable.