cabòries I: la música clàssica i les bandes

Intentarem en aquesta entrada i altres analitzar algunes de les circumstàncies on estem immersos els músics locals, concretament aquells que ens dediquem a la música clàssica.

Lluny estem de viure en un lloc amb una tradició musical "clàssica" semblant a la centreeuropea, llunys estan a Centre-Europa d'algunes de les nostres tradicions musicals. Però la que ens afecta a nosaltres és la primera.

Un bon aficionat, el coneixeu?

La proliferació d'agrupacions bandístiques amateurs, malgrat allò que hom de bones a primeres puga pensar, no té un lligam estret i directe amb una afició a la música de cambra o la música simfònica. No és una afirmació agosarada. Bona mostra la tenim als concerts que s'organitzen al nostre voltant, on els músics pertanyents a les bandes no solen ser entre el públic. Tampoc és patent la formació de grups de cambra dins les societats musical, i a més podem comprovar com l'èxit de les orquestres pertanyents a les societats és ben limitat. Una tradició bandística no pressuposa una afició a la música clàssica simfònica, especialment a la música de cambra. I menys encara el seu conreu. Que aquest comentari no s'entenga en valors absoluts, seria un greu error. Ni tampoc que s'entenga com una crítica. Són àmbits musicals molt relacionats però no són el mateix. Un aficionat a la música de banda segurament anirà ben desvanit a València a un concert de la Banda Municipal. Però segurament, aquesta mateixa persona, no anirà a un concert d'un quartet de corda al seu poble, a tres portes més enllà de sa casa. Quantes vegades hem escoltat a alcaldes o regidors dir "es que la gent de la banda no ve als concerts, no ho entenem".
Tot açò sembla una paradoxa, i més si comprovem que tots nosaltres provenim de les bandes, que han fet i fan una tasca social encomiable i no suficientment valorada.

Resumint, una tradició bandística amateur local no pressuposa un públic de música clàssica proporcional al nombre de socis i músics de la societat, ni molt menys.