Però a més hem de bregar amb una circumstància ben particular. Podem assegurar per experiència pròpia que és ben nostra, fins i tot tenim dites populars al respecte: quan més lluny més miracles. Vivim en un País on s'acull tot allò que ve de fora amb entusiasme, i desdenyem allò produït per gent de casa. Que ningú es tire les mans al cap, tots sabem que és així.
Hi ha desconfiança amb les capacitats dels músics locals i confiança amb tot allò que ens ve de fora, encara que en la vida hajam escoltat a aquell músic i ni ens sone el nom. Està clar que els músics locals en ocasions no hem estat a l'altura. Però no sols creiem que es cosa del passat, sinó que també pensem que és músics foranis sovint tampoc ho han estat però conserven el crèdit.
La responsabilitat no cau exclusivament en el públic, com algú de tant en tant té la temptació d'afirmar. Posats a assenyalar, nosaltres, els músics, ens posem al capdavant, però després han de vindre els polítics, els programadors i la crítica musical. L'esnobisme és un punt clau d'aquest problema. I amb relació amb aquest l'elitisme social i cultural. No cal oblidar la conjunció d'interessos personals, que com amb qualsevol àmbit estan ahí.
Des de la música popular de les bandes, a qui nosaltres i la societat en el seu conjunt tant els deu!, els músics hem sabut formar-nos per transcendir-ne i bregar-nos en el món professional en altres països, essent acceptats i passats a formar part d'allò que podríem anomenar "mercat professional" d'aquells llocs. Ací el paisatge és altre: què ha passat? les respostes són múltiples.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada