Ens estem tornant bojos?

Entre els nostres espectadors comptem amb un bon grapat de mestres i professors. Essent així, tenim el costum d'anar als diferents instituts i escoles a portar-los un cartell dels concerts. L'altre dia en un institut ens preguntaren si cobràvem entrada. Essent la resposta afirmativa, ens digueren que ho lamentaven però no podien penjar el cartell al tauló. Òbviament s'ha reglamentat alguna cosa al voltant d'exposar publicitat amb interés comercial a aquell institut. 

Sembla una paradoxa quan un, per exemple, al posar un peu al bar del centre veu tot un munt de brioixeria industrial i llepolies en uns embolcalls comercialment suggeridors, i unes caixes amb uns noms ben grans i divertits de marques comercials. També veu que a les aules hi han aparells electrònics de tot tipus els quals fan memòria al nostre jovent de quina marca han de comprar a casa. A més tenim la cançoneta del windows, així com també d'altres software, etc. La publicitat podem dir que es a tot arreu, i en la majoria dels casos inevitable.
Si el concert haguera estat subvencionat per alguna institució i l'entrada fóra gratuïta seria lícit publicitar un concert. Però l'interés comercial del músic seria exactament el mateix. La diferència rau en si l'entrada la paga directament el espectador o mitjançant els pressupostos que es confeccionen amb els tributs que paguem entre tots.
En un altre concert, com teníem costum, anàrem a una biblioteca a deixar un cartell per al tauló d'anuncis. Fins que un dia, amablement i compungida pel que deia, la treballadora que estava al taulell ens digué que no podia penjar-ho, que només es permetia fer publicitats d'actes organitzats per institucions públiques.
Anem a veure. S'elimina, per molt que es negue, el sistema de subvenció pública existent abans de la crisi, no s'aprova la llei de mecenatge, i es puja l'IVA fins el 21%. Es deixa a la cultura independent com un producte comercial més, sense cap tipus de protecció ni legislació que la potencie i amb un IVA draconià. I no només això, sinó que cada dia en més llocs que depenen d'institucions públiques, com ara centres educatius i biblioteques, se'ns diu que no podem publicitar les nostres activitats. Només és lícita si la publicitat correspon a activitats organitzades per organismes públics. I, irònicament, l'entramat cultural públic està anèmic i desbastint-se. 
Col·lectivament estem enfollits, o estan fent-nos enfollir...