es pot tocar mal intencionadament?

Aquesta és la pregunta, i encara que siga sorprenent la resposta és positiva. Es dóna en circumstàncies molt concretes i especials, però es una eina que alguna que altra vegada els músics utilitzen per aconseguir algun propòsit.

Posem un parell d'exemples.

No cal explicar què és la Filharmònica de Viena. El nivell tècnic dels seus membres és senzillament impressionant. Però en un concert en concret les coses van anar molt diferent del que és usual en ells. El 1998 en un dels concerts realitzats fora de Viena, concretament a Madrid, els errors començaren a produir-se des del principi. El director, Lorin Maazel, tenia al davant la possiblement millor orquestra del món en aquell moment fent errors de principiants. Segons deia la premsa, el motiu era que la nit anterior el músics havien estat de festa i tenien ressaca. Alguns periodistes, ben pocs, es van atrevir a dir que probablement allò tenia a veure amb la relació dels músics amb el director. Si van anar de festa i van agafar una "bona mona" algun d'ells, la quantitat i la magnitud dels errors no s'expliquen. Allò que caracteritza als músics d'aquestes orquestres és una regularitat extraordinària en uns nivells altíssims. Per entendre'ns, amb ressaca o sense aquells músics mantenen un nivell que no dóna a peu a escoltar coses com al vídeo que enllacem.

Pública i oficialment no ho admetran, però fora dels micròfons de la premsa la gent de la Filharmònica de Viena riuen i s'ho passen d'allò més bé contant aquell dia que li "feren la mà" a Lorin Maazel. Senzillament, estaven farts del director, famós entre els músics per tenir un caràcter molt especial. Com cap mesura dialogada havia tingut èxit els músics van haver de passar a mesures no massa ortodoxes.

Podreu argumentar que no és ètic, però aquest músics van sacrificar el prestigi personal i el de l'orquestra per solucionar una situació que els era insostenible.

En aquest vídeo podreu comprovar com allò que ocorregué no era normal. Correspon al solo de trombó del Bolero de M. Ravel. D'aquest nivell d'errors estem parlant, com solen dir, això a aquesta gent no els passa ni "borratxos", però per a la premsa era més fàcil dir que tenien ressaca que parlar mal de Maazel.

 I ara ens allunyem en el temps i ens anem a la València del segle XVII, concretament al 1677, a unes oposicions a mestre de capella de la Catedral de València, junt amb el del Col·legi del Patriarca el càrrec musical més important de tot el territori valencià. Doncs si anem a les fonts documentals oficials, allí no va passar res que no fóra normal. Si llegim el dietari de Joaquin Allerdi comprovem que no va ser així. El tribunal estava compost pel gran Cabanilles i un altre compositor valencià extraordinari, encara que desconegut hui en dia, de nom Aniceto Baylón, en aquells temps mestre de la col·legiata de Xàtiva. Antoni Ortells va guanyar les oposicions. Una de les proves era la de composar un villancet -no confondre-ho amb nadala-, però a Ortells no li va anar bé.  Res que no es puga arreglar! Com era el preferit del tribunal i dels membres de la capella de la catedral, Aierdi comenta que a pesar que a Ortells "li exediren los demés perquè foren molt millors, no obstant que els músichs de la capella per deslloir als altres els cantaren malament, sent tan bons, y el de este, sent més roín, el cantaren molt bé, perquè tota la capella estava apassionadíssima per ell." Això ho contava el dietarista el 27 de juny de 1677.

Si amb els músics de Viena un pot sentir empatia amb açò no. El comportament dels músics de la catedral no va ser gens ètic.