clàssica i pop, pop i clàssica

Un article publicat el divendres passat anava encapçalat per la següent frase: classical music is becoming the new pop. Que vindria a significar que la música clàssica esdevé el nou pop. Afirmació més que discutible. Però no queda mal per a provocar de bell antuvi i despertar la lectura de la resta del text.

Andrea Bocelli

L'article versa sobre les incursions en el pop/rock de músics de la clàssica, i a l'inrevés. Queda bastant patent que en aquest darrers anys, alguns músics dedicats al pop/rock han traspassat aquella barrera imaginària i ignominiosa, i han fet algun que altre projecte dins l'àmbit de la clàssica. A l'article trobem a faltar aquell enfant terrible, que des de la tot poderosa indústria del rock el veien com una espècie de dimoni, i des de la clàssica com un intrús perillós que els sacsejava la poltrona: Frank Zappa. Cap dels noms que apareixen a l'article tenen la capacitat tècnica, la creativitat i els coneixements sobre la música del seu temps que tenia Frank, tan genial al rock com a la clàssica. Malgrat aquesta puntualització, l'article és interessant.

Lindsey Stirling

Els músics de la clàssica el que fan és més bé adaptar-se al tipus d'indústria típica del pop, però sense deixar de practicar el mateix gènere o estil. Valga com a exemple Andrea Bocelli, qui, per cert, darrerament ha estat pel cap-i-casal. En alguns casos, com el de la violinista Lindsey Stirling, fan música pop, però amb uns resultats bastant mediocres, malgrat la popularitat que puga tenir a xarxes social, per exemple al youtube. Però cal assenyalar l'encert de l'efecte dels vídeos. Fa dècades Zappa ja ho comentava, si la imatge juga un paper important al pop/rock, també hauria de tenir-ne per a la clàssica, o aquesta no aplegarà a un sector de la població, sobretot els joves. Profètic!

Sembla que els resultats més encertats i interessants venen de gent del pop/rock que s'endinsa en el món de la clàssica, ho fan de forma eclèctica i des de diferents vessants. Chris Tile, del grup de folk Punch Brothers, s'atreveix amb les sonates del Bach, i amb el mateix grup interpreta un dels concerts de Brandenburg del cantor de Leipzig.  Avís als dogmàtics! per l'amor de Déu no us altereu al escoltar el següent vídeo, que sabem que sou molt susceptibles.

I açò és el que fan des del folk.

Per a fer això es pressuposa una preparació tècnica i uns coneixements dins dels dos gèneres. És concretament ací on voldríem parar esment. Al nostre País els estudis musicals reglats estan dominats, quasi en règim d'exclusivitat, pels que ens dediquem a la clàssica. Només tenen també cabuda, i restringits a uns pocs centres, el jazz i la dolçaina. Per què la resta de músiques no estan presents? vostès no saben la resposta? nosaltres tampoc, a hores d'ara és senzillament un anacronisme. Òbviament això repercuteix en el nivell mitjà dels grups de pop/rock, hi hop, folk i en general de totes aquelles músiques apartades per un fatu elitisme caduc. 
Noooo, no se'ns ha passat, no hem dit res de Luís Cobos, no cal fer sang.

Pròxima parada: Xeresa

El nostre proper concert serà el dia 2 de març, a les 18'30h, a Xeresa. Ben contents que estem de tornar. Tenim un molt bon record d'un concert que férem allí fa anys. A més, un dels membres del grup és del poble, i la resta tenim allí amics que ens els estimem. Així que tot un goig.

Posarem dalt l'escenari novament l'Entartete Musik. Passa el temps, estrenem nous programes, passen els concerts, però aquest programa continuen demanant-nos-el. Quan l'interpretem entenem perfectament el perquè aquesta predilecció per l'Entartete, una música tan meravellosa, uns poemes tan bells i el rerefons històric, tot junt, conforma un programa molt emotiu, que va molt més enllà del gaudi estètic per unes músiques o uns poemes. 

Sabem que novament ens emocionarem a l'escenari, i que amb nosaltres el públic de Xeresa s'emocionarà. I com en totes les actuacions, ho dedicarem a tots aquells que varen patir la barbàrie nazi i feixista.

Un altre aspecte important per a nosaltres, és el fet que hi hagen ajuntaments que aposten per la cultura, i més concretament per la música, en uns temps on les retallades en cultura en alguns pobles han reduït la programació cultural a zero. No ens amaguen de dir que un dels objectius de les nostres activitats es acostar la música clàssica de cambra a tothom. Tots sabem les dificultats que té part de la població per accedir als grans "contenidors" culturals de les capitals, per raons ben diverses. Més d'una vegada ens ha comentat algú del públic, mai m'haguera imaginat que poguera escoltar a Ligeti ací al meu poble. En ocasions ha sigut Ligeti, altres Hindemith u qualsevol altre compositor del segle XX.

Tanquem l'entrada amb uns dels poemes del concert i un vídeo:

L'última, precisament l'última,
D'un groc tan encés.
Potser si les llàgrimes del sol
tocaren la pedra blanca...

Tan, tan groga.
Volava, es movia lleugerament cap a munt.
Se n'anà, segurament volia donar al món
un bes per acomiadar-se.

Fa set setmanes que visc ací
tancat en aquest guetto,
però he trobat a la meua gent ací.
Em criden les flors
i la blaca rama del castanyer del pati.
No he tornat a veure cap altra papallona,
aquella va ser l'última.
Les papallones no viuen ací,
en el guetto.

Poema de Pavel Friedmann (7.1.1921, Auschwitz el 29.9.1944)

Sabeu qui va estudiar música?

Arran de la publicació a les xarxes social d'aquesta foto de l'actriu Debby Reynolds tocant la trompa, hem pogut constatar la curiositat que desperta saber quins personatges famosos han estudiat música. Compartim la curiositat, així que hem fet una xicoteta recerca. No us penseu que a partir dels perfils biogràfics anem a extraure conclusions sobre les bonances de l'estudi de la música, que si millora la creativitat, que facilita l'aprenentatge de les matemàtiques, la creació en grup, etc. No. No anem per aquestos viaranys, és senzillament curiositat. I certament ens hem trobat amb alguna sorpresa que altra.

No citarem personatges de sobra coneguts i dels que ja hem parlat, com el cas de Einstein, o el darrer premi Nobel de medecina, Thomas Südhof o Woody Allen.

Alan Greenspan

Comencem amb una de les sorpreses, que no ens ho hauríem imaginat ni ara ni mai. El en un temps tot poderós Alan Greenspan, director de la Reserva Federal dels Estats Units, va estudiar clarinet a la Julliard School, quasi res! Es va decantar cap al Jazz, essent un dels seus companys d'estudis Stan Getz! Compaginà el clarinet amb el saxo, i va arribar a formar part de la banda de Woody Herman. No volem, perquè no sabem, especular sobre economia, l'amic Toni Cunyat ho pot fer per nosaltres. Però després de veure el que Greenspan va deixar fer als bancs i on ens ha portat tot això, segurament ens haguera anat millor si s'hagués decantat cap a la música i no a l'economia.

Al món de la política trobem a gent tan important com, per exemple, Richard Nixon, que tocava realment mal el piano. Però també hi ha polítics destres al teclat, possiblement la més important de totes, pel càrrec que va ostentar a l'administració de Bush i per tocar bé el piano, és Condoleeza Rice. Com a Secretaria d'Estat del EUA, va ser una mena de dóna de ferro, protagonista de la política internacional de l'administració Bush. Segons sembla va ser una mena de xiqueta prodigi, va dependre música abans que a llegir i escriure, i durant anys el seu somni era ser concertista de piano.

Entre els actors i actrius trobem un munt de gent amb formació musical. Tenim per exemple a Richard Gere, qui va estudiar trompeta, i no ho feia malament. A les escenes de la pel·lícula de F. F. Coppola Cotton Club, on Gere ix tocant la trompeta, la trompeta que sona és ell mateix, no es limita a fer un play back. Però a més, sap tocar el piano i la guitarra. Ah! la seua companya a Pretty Woman, Julia Roberts, tocava el clarinet a la banda de l'institut.
Però entre els actors destaca Clint Eastwood, l'actor i director el podem veure en més d'una pel·lícula tocant el piano. Eastwood interpreta majorment Jazz i Blues. Sembla que en la seua joventut es guanyava el pa tocant el piano pels bars. Ací un vídeo amb audio i photos on podem escoltar a l'actor i una banda de jazz.



Entre els actors trobem a un parell de trompistes, com Samuel L. Jackson o Ewan McGregor. Si Samuel tocava com ho feia Ewan, van fer molt rebé en dedicar-se a actors. I disculpeu la crueltat.


I bombardins? hi ha algú que tocara el bombardí? Doncs sí, i no un qualsevol. Neil Armstrong, el primer home que va posar un peu a la lluna tocava el bombardí.
Entre els valencians també trobem algun que altre polític amb estudis musicals. Així, Serafín Castellano tocava el fliscorn a la banda del seu poble. I la consellera d'Educació Mª José Català estudiava oboè.  Famós va ser el piano del català Narcís Serra. Deuen haver més polítics i gent coneguda del País que han estudiat música, però els desconeixem.
Ens deixem a moltíssima gent, com Bill Clinton (Saxo), Areta Franklin (tuba), Neli Furtado (trombó),  Tom Selleck (saxo), Halle Berry (flauta), ...

Crònica amb fotos del concert a Dénia

La gent del Llevant Ensemble som puntuals. Tots? No, tots menys un! Així que adaptem les nostres cites a aquesta circumstància. Per al concert del divendres quedem a les 16'30h, amb temps més que suficient per si surt algun que altre contratemps, que u no sap mai. El concert és a les 19'00h.

Carreguem el cotxe i xino xano marxem cap a Dénia. Com sempre aprofitem els desplaçaments per xarrar un poc de les nostres coses. La feina com a docents, tant a conservatoris com a instituts, ens ofereix una seguretat econòmica i estabilitat importants en la nostra vida. Però la nostra tasca pedagògica la necessitem complementar amb la interpretació. És gairebé una necessitat vital, ho portem fent des de que érem xiquets. Volíem ser músics, vàrem estudiar per ser músics, som músics i volem continuar sent-ho, forma part del nostre jo. Difícilment ens podríem definir excloent la música. Però no sempre és fàcil poder accedir a projectes interessants. A més cal afegir el compaginar-ho amb la feina del conservatori o de l'institut, les estades fora de casa, els kilòmetres, més sovint les males condicions laborals, projectes que ens defrauden musicalment, etc., i salarialment per ben pagat que estiga, quan arriba la declaració de la renta... meeeec. Però el grup és una altra cosa! 

Raonant raonant ja estem en Dénia. Ei! que hui tenim aparcament reservat i tot! No és la primera vegada que estem ací. És un auditori realment magnífic, la mida perfecta per a fer música de cambra. I a més Dénia, la Marina! Una ciutat i una comarca que ens estimem bona cosa. Sempre hem sigut ben acollits allí on hem estat: Dénia, Teulada, Altea, Benissa, Parcent, Gata, ...

A la porta del Centre Social trobem aquest cartell anunciant el concert. Cal fer un parell de fotos! Com sempre ens rebem formidablement. Un cop dins, de cap a fer la prova acústica. Sona bé, però té un punt sec... Tomàs se n'adona que el sostre és mòbil, i li ho comenta al tècnic que hi ha per allí trastejant amb un munt de cables i connectors.

-Ah, sí, sense problemes, el baixem un poc a vore que passe. Toqueu i proveu ara.

-Perfecte!

Amb un minut l'acústica s'ha modificat i aquell punt sec ha desaparegut, i si l'acústica era de fet bona, ara millor.

Josep Antoni, que necessita tenir alguna cosa a l'estómac abans de tocar, se'n va a la caça i captura d'alguna cosa per a berenar. Torna amb unes magdalenes de xocolate impressionants que han anat gola avall. És hora d'anar posant-se mudats, fer els últims retocs a les canyes, llevar l'aigua i afinar.

Preparats per al concert. Ens han dit que si parlem que ho fem en valencià, però també en castellà, val. Ja posats també en anglés i fem alguna broma que altra en holandés, ala! tots contents...
La primera part, amb obres del període clàssic -Mozart, Rosetti i Martí i Soler- ha anat molt bé. Ens ho parlem al descans, cal anar en compte que la satisfacció de la primera part no ens porte a un excés de confiança a la segona. Preparats! allà anem amb Nino Rota i Kurt Weill. Ostres! sí que els ha agradat, hem fet dos bisos, un amb la música de la pel·lícula Amarcord i un altre amb una cançó de Fran Zappa.

Ben satisfet del concert! al camerino l'adrenalina encara està a tope. Ens visiten coneguts i gent del públic. Que complits són la gent de la Marina i els estrangers que hi viuen. Perquè cal dir que el públic estava format per un 80% d'estrangers. De fet, ho organitzava l'associació Koncert Freunde.

Ja marxem. Hem fet un bon concert i ja hem cobrat! sí sí! ja hem cobrat! 

Com unes castanyoles cap a casa. De tornada parlem d'un nou projecte. Si colla ja l'anunciarem per ací.

Açò també és important!!