Mozart a la jungla

Tot un èxit editorial als EUA el d'aquest llibre: Mozart in the jungle. De moment no hi traducció al valencià ni al castellà. Sorpresa majúscula, perquè no és cap novel·la ni un llibre d'un escriptor afamat. Ni parla de grans prohoms ni del món del glamur, ni de cap altre dels tòpics que inunden la bibliografia de temàtica centrada en la música clàssica.

Compte amb el títol secundari: sexe, drogues i música clàssica. Ui! que s'alça la manta i el que ix no és precisament la idealització burgesa tan fàtua com falsa. 

El llibre no són ni més ni menys que les memòries d'una oboista, Blair Tindall, on descriu com és per dins el món de la música, concretament a la ciutat de Nova York, amb totes les seues misèries i totes les seues virtuts. Ho fa sense escapolir-se de descriure les vivències escabroses i les situacions laborals reblides de gent prepotent sense cap mena d'escrúpols on els diners, però sobretot el poder, són l'ànima que els guia en les seues decisions diàries. 

L'èxit del llibre ha sigut majúscul, amb què Amazon ha decidit fer una sèrie de televisió basada en el llibre.

La sèrie, al menys en aquest capítol pilot, edulcora el llibre.
Aquest darrer any també hem vist l'estrena de la magnífica pel·lícula "the late quartet" traduïda al castellà com "el último concierto". On des d'una òptica diferent es mostra la vida d'uns músics.
A banda de totes les consideracions al voltant del retrat que fan dels músics, moltes de les quals trobem encertades i ens identifiquem, també la vàlua literària i artística, trobem interessant aquests treballs per la tasca de difusió i acostament de la música clàssica a amples capes de la societat. També un canvi de la percepció que té molta gent de "què és l'ofici de músic". Pot fer més una sèrie de televisió i un llibre best seller que moltes altres iniciatives, que per cert, moltes d'elles són ideades per aquells que al llibre podeu llegir que es mouen en el luxe desmesurat i el poder. Per a què? bàsicament per a perpetuar el seu status, amb què aquestes campanyes acaben en fracassos estrepitosos. El món ha canviat i no s'han adonat.

la música, les matemàtiques i les llengües

I va aplegar Wert i va dir:

- ja està bé de musiquetes i dibuixets, ací tots a estudiar coses serioses!

No era cap broma. Aquest senyor que passa per ser una persona culta ho deia seriosament. Així que ell i la plèiade d'assessors i ideòlegs que pul·lulen pel Ministeri d'Educació es posaren mans a la feina i pariren una llei como Dios manda (és que en castellà sona més com són ells): la LOMCE.

Amb la llei Wert, la música desapareix pràcticament de l'educació primària i de secundària. Al País Valencià, gràcies a la tossuderia dels dirigents de la Federació de Societats Musicals, i també de la predisposició de la Consellera de Cultura, ací es farà una excepció. Però els seients de les conselleries són efímers, i un futur conseller podria no tenir la mateix sensibilitat i aquesta excepcionalitat anar en orris. 

D'ençà l'anunci de per on anava la cosa per a la música en aquesta nova llei, molts ens hem posat també mans a la feina, i amb tota la bona voluntat del món, sense voler, li hem donat la raó al senyor ministre.

Supose que molts haureu llegit un bon grapat d'articles als diferents mitjans sobre les bonances dels estudis musicals. Les classes de música són oli en un cresol per a les matemàtiques, i també per a les llengües, ho diuen científics estrangers molt saberuts. Nosaltres ho creiem ferventment, no tenim cap dubte. Però argumentar que la música ha d'estar present al sistema educatiu pels beneficis que aporta a altres assignatures és tirar-nos terra als ulls. Si limitem
l'argumentació del benefici de la música a aquesta premissa, que és ben certa i que s'ha d'exposar, posem la música en un pla d'inferioritat front altres assignatures. Vist així, són els valors propedèutics de l'aprenentatge de música el que es valora. I es valora així perquè implícitament considerem les disciplines no artístiques superiors a aquestes.

Hem de reivindicar la música per ella mateix.

Perquè com bé diu Aina Santamaria, sense música, la vida és grisa. Voluntària o involuntàriament la música inunda les nostres vides. És constantment a la televisió, la ràdio, als centres comercials, al dentista, a les festes, als dols, a tot arreu; xiulem mentre conduïm, cantem sols en els llocs més insospitats, anem a concerts, veiem vídeos al youtube, CDs, etc. I ens fa feliços, ens fa humans, perquè res més humà que el gaudi de la bellesa. No cal estendre's més, seria repetir i redundar els arguments que exposa Aina. I saber fer música? com a músics us ho diem sincerament, no fareu regal millor al vostres fills. El goig de fer música i gaudir-ne de fer-ne amb amics és quelcom que difícilment es pot explicar en prosa, segurament algun poeta trobarà paraules acurades. Eliminar la música del sistema educatiu és llevar felicitat i qualitat de vida a les generacions futures. Però si el que es vol és crear, com deia Zappa, imbècils funcionals, res millor.

coses que continuen passant

No cal repetir en aquest blog què ha suposat per a la cultura, i la música en concret, aquest període de crisi que sembla no tenir fi. La desfeta del sistema de subvencions públiques, augment de l'IVA al 21% i la renuncia a crear una llei de mecenatge decent ha fet del sector cultural pràcticament terra erma. Ai! aquella llei de mecenatge que anava a parir-se només guanyades les eleccions, però que es veu que no va ni passar d'un coitus interruptus d'un "polvo" a desgana i per compromís. 

Però centrem-nos. El cas és que som alguns grups els que anem tirant i capejant el temporal, gràcies sobretot a què les nostres fonts d'ingressos principals venen per altres costats, perquè si no... Però ací estem. Mentre, cal assenyalar-ho i dir-ho amb veu ben alta pel mèrit que tenen, alguns ajuntaments i associacions van fent com poden per mantenir les programacions. Perquè si no fóra per ells l'activitat seria pràcticament zero. 

Dieu-nos innocents per esperar trellat, però quan unes institucions no volen saber-se de res sobre la música clàssica i de sobte creen un "grup de música propi", podreu entendre que ens quedem a quadres. I de cop i volta hi han diners per a una programació, per a fer activitats educatives, per organitzar gires que a saber quants diners consten, reportatges a la premsa, etc. I els demés mirant-ho a un pam dels nassos. Són errors del passat que es repeteixen. Perquè no ho dubteu, són errors. És lícit que es porten al davant aquests projectes, per descomptat. I no sols lícit, necessari, però fent-se bé. Però és també lícit que hagen pràcticament desaparegut les ajudes per als grups que portem 10, 15, 20 o més anys de treball? ajudes que no eren directes als grups, sinó majorment als ajuntaments, per així portar endavant les programacions culturals. És lícit el 21% d'IVA? I el retard sine die de la llei de mecenatge? Llavors sí hi han diners? no es deia que no?

Programar i gestionar diners públics de forma coherent i efectiva no és feina fàcil, però tampoc tan difícil. Com sempre, demanem una política cultural/musical justa amb tothom, coherent i amb uns objectius clars a curt, mig i llarg termini.

Un àngel anomenat Alice Herz-Sommer

La mateixa setmana en què tornàvem a posar dalt l'escenari -aquesta vegada a Xeresa- l'Entartete Musik, ens assabentàvem del traspàs d'Alice Herz-Sommer. A ella li vam dedicar ahir unes paraules al concert/recital. Alice sembla ser una d'aquelles persones vingudes al món per redimir-nos de tanta misèria ètica, supèrbia, maldat d'alguns, i la pèrdua de vista en les nostres vides d'allò que ens és essencials: el somriure, la felicitat, el gaudi. Ens alimentem de la bellesa, deia Alice, hem de conèixer i cercar les coses belles de la vida per gaudir-ne, per ser feliços. És elecció nostra. Ho deia una dona que va veure i xafar l'infern d'Auschwitz, on va perdre el marit.

La música sempre l'acompanyà, fins els seus darrers moments. Seia al seu piano diàriament a fer música, als 110 anys!, a ser feliç amb la bellesa de la vida que hi ha darrere cada nota.

Ens quedem amb eixa rialla, eixe somriure d'Alice que ens alliçona de per a què estem ací.

Us deixem un vídeo, no deixeu de veure'l, us ho demanem encaridament, és un document extraordinari.

Ahir per la nit, un documental sobre Alice, The Lady in Number 6: Music Saved My Life, va guanyar un Óscar al millor curtmetratge documental.