ELS PROBLEMES COMPARTITS ENTRE MÚSICA I LITERATURA

       Aquest post naix de la lectura a les xarxes d'aquestes paraules de l'editor Joan Carles Girbés:  

        És un fragment d'un article seu, Odi a les llibreries, aparegut al Quadern del periòdic El País. Per a la música clàssica el tema ja és antic. Si canviem la gent no llig, per la gent no va als concerts , i el per què no llig per per què no va als concerts, la reflexió és completament vàlida. 

El raonament de crear l'habit en els xiquets de visitar les llibreries/concerts, hàbit que ha de ser transmès pels pares, sembla vàlid. Però precisament ací hi ha un problema, i és que els pares tampoc van als concerts, en tot cas els avis. Van els pares a les llibreries a comprar literatura, i més concretament literatura en valencià? Per als músics açò no és un problema local, sinó global. Feu una prova, escriviu en Google, cercant per imatge, aquesta frase en anglés: classical music audience (públic de música clàssica). I la primera és aquesta:

 

         No cal dir res més sobre la mitjana d'edat, la foto és prou explícita.

     Llavors, el debat està com crear públic de mitjana edat. Si esperem sobreviure mitjançant la venta d'entrades estem més nets que un cuc, si pensem fer-ho amb subvencions públiques o amb mecenatge privat també. Per què? perquè sense públic no hi ha res a fer. Però malgrat aquest comentaris, és ben cert que mai s'ha consumit tanta música com ara, però quina i en quins formats? la clàssica s'ha allunyat d'un públic majoritari, jove. O millor dit, fa dècades no va saber adaptar-se als canvis i es va produir una ruptura generacional. Com diu Ricardo Mutti, a la música clàssica encara estem esperant el maig del 68. I no és la pròpia música clàssica actual! que aquesta agrada, i molt! com podem comprovar en molta música contemporània per a pel·lícules, vídeo jocs, etc.

         La solució passa per adaptar-se als nous temps, i no ser tan pretensiosos per esperar que els temps s'adapten als nostres usos. Si no, la gent passarà per la porta del auditoris/llibreries i ni tant sols es giraran a veure que passa allí dins. No hem d'esperar a què miraculosament la gent entre, hem de sortir nosaltres on està la gent.

NO ÉS LA MÚSICA, ÉS L'ESTIL.

L'acostament a la música clàssica per part de públic no habituat a aquest estil musical, és en moltes ocasions dificultós. Entendre l'Ofrena Musical de Bach o Arcana de Varesse en un primer moment, i sense estar-hi habituat a aquestes músiques, pot ser dificultós i poc satisfactori. També amb la música rock o en qualsevol altre estil. 

Però és realment la música, les notes de la partitura, allò que ho dificulta? O hi han altres factors? com per exemple d'educació, socials, etc.

L'entorn social, l'edat, l'educació rebuda, tant a l'escola com, sobretot, a casa, condicionen els nostres gustos, i fins i tot fa identificar-nos amb uns estils musicals concrets. I sovint, no és la música, sinó el fet social i el "saber escoltar", estar habituat a un estil, allò que ens permet entendre i ens apropa a un fet musical concret.

Una de les nostres passions, Frank Zappa, ens ho mostra clarament en ell mateix i en la seua obra. Valga'ns com a exemple la següent composició: envelopes. Hem fet una mena de petit experiment amb joves de setze. L'activitat era senzilla, escoltar tres composicions i raonar per escrit que els sembla. Però realment no eren tres obres diferents, era un vídeo d'una orquestra clàssica, un d'un pianista i el darrer d'una banda de rock interpretant envelopes de Zappa.

Versió London Sinphony Orchestra.

 Versió amb piano

Interpretada Per Zappa amb la seua banda de rock

Els alumnes que estudien al conservatori remarquen que la versió orquestral no els agradava perquè la música contemporània no els fa, en canvi la versió amb piano deien que era una música que els agradava, i la versió rock no els feia gens, que era una música estranya. Els alumnes que no són músics, els dos primers vídeos no els fan, que això de les orquestres simfòniques o escoltar un piano sol no els agrada. La versió amb banda de rock senyalen que és una música estranya però que no els desagrada del tot. A molts d'aquests els ha cridat l'atenció la guitarra, deien que no els sonava com realment extraordinari el guitarrista. Aquest darrer comentari també és comú entre els alumnes músics. Hi ha un nombre reduït d'alumnes que no els agrada res, són precisament els que consumeixen bàsicament música "comercial", de "consum".
Llavors, deduïm que no és tant la música escrita en el paper, sinó la instrumentació i l'estil en què s'interpreta allò que condiciona per a què agrade o no una mateixa música.
Una de les conclusions d'aquest petit experiment, és que hi ha un factor social i educacional que declina els gustos cap a un estil o altre, essent la música la mateixa. Hem repetit l'experiment amb altres músiques i els resultats han sigut semblants.
Des d'una vessant pràctica, pensem que adequant el context, el format i el lloc dels concerts al públic, la música clàssica pot obrir-se a un ventall social ample, i no quedar reduïda a una elit. La música clàssica agrada, i molt!, però no la carcassa en què es presenta.

Ací dos vídeos en actuacions de música clàssica en contextos, llocs i formats diferents als tradicionals.

FESTEJAR A ESTELLÉS, FESTEJAR LA POESIA

El divendres estiguérem a Tavernes participant al Festellés. Si no ens equivoquem, l'única Festa Estellés que es convoca als pobles de la Valldigna. Aquella iniciativa, aparentment boja, llançada per l'escriptor Josep Lozano, ha pres vela. S'escampa per les comarques, arrelant-se, com un esdeveniment esperat per molts de nosaltres a finals de l'estiu. És la festa de la poesia, una festa popular, d'entrepà, conversa animosa, i, sobretot, poesia i música. Perquè a les convocatòries no els manca la música, fent bons aquells versos del poeta de Burjassot: un país que amb la música signa / dóna el decret just de la seua estatura.

Al parc del Cantalot ens aplegàrem i allí muntàrem els nostres instruments per compartir amb els amics allò que sabem fer millor: música, i alhora recitar uns poemes acompanyats per unes imatges de Vicent projectades sobre la muntanya. Sobre les pedres, aquelles pedres que tan presents estan a la seua poesia. Després, entre mos i mos, glops de vi i un poc de cacau, els poemes fluïren per les taules, en unes recitacions que en ocasions ens deixaren bocabadats. Quan de talent en aquest País! I quanta estima per la poesia, perquè per a recitar així s'ha d'estimar-la, entendre-la, fer-la pròpia. 

Per a nosaltres Vicent Andrés Estellés no és un poeta més, per als valencians no és un poeta més. Aquest sopars són una prova que Estellés era i és un poeta del carrer, proper, que ens l'estimem, que no ens entenem com a poble sense els seus versos. 

Un poeta amb uns poemes on la música flueix fàcilment, molts d'ells semblen fets expressament per a posar-los música. 

Les Festes Estellés han començat, us animem des d'ací a participar-hi, sobretot als músics de la clàssica, sovint molt poc participatius en aquesta mena de convocatòries. Companys, ens esperen.
Una darrera cosa. No sempre és possible eixir a les fotos ben guapots!, encare que aparega escrit "los mejores".

UNA DE NEPOTISME

Si afirmem que l'entorn social valencià on s'emmarca la música clàssica està marcat per un fort nepotisme, no us sorprendrà gens ni mica. Digueu-li nepotisme, clientelisme, favoritisme o, senzillament com molts ho anomenen, "la màfia". Que no se'ns enfade ningú que açò no és cap novetat, eh! l'única cosa és que ho posem per escrit en un blog.

Algú podrà dir-nos, probablement amb raó, que quines ganes de clavar-se amb camisa d'onze vares. Perquè, clar, hi ha temes que més val no parlar-ne. Bàsicament per a què tot continue igual, i poder si de cas arreplegar alguna engruna.

Però si enfoquem la vista fora d'aquests cercles de poder, podem ataüllar com creix arreu, sobretot amb gent jove, una altra forma de fer les coses. Al marge dels grans artefactes oficials, brota una generació agosarada que és capaç de plantejar quelcom diferent. No com un posat de fals modern, sinó de gent del seu temps amb unes inquietuds i una preparació que els permet un eclecticisme i un quefer ben allunyat de les formes tradicionals. Sixto Ferrero bé ho ha exemplificat amb el seu article sobre el músic d'Oliva Joan Mont.

Coses estrambòtiques n'hem vist moltes en aquest País. Però no només en temps moderns. Us contem un cas que va ocórrer a Xàtiva, on les coses no són com a priori semblen ser.

En 1515 el capítol de canonges de la Col·legiata de Xàtiva va anomenar organista a Pere Blasco. Fins ací tot sembla ben normal. Però l'arquebisbe Alfons d'Aragó poc després recomanà la revocació d'aquest nomenament i proposà com a organista a un tal Joan el Portuguès. Vist així, la intromissió sembla bastant intolerable, un abús de poder per part de l'arquebisbe. Però no, és ben bé al contrari. El que va fer Alfons d'Aragó és intentar rectificar una decisió més que polèmica, i que de ben segur va ser informat. L'organista Pere Blasco era sord! Com anava a poder exercir l'ofici d'organista un sord? Sembla senzillament esperpèntic. Una cosa és un organista cec, però sord! Els canonges xativins, seguint les recomanacions de l'arquebisbe, rectificaren i nomenaren a Joan el Portugués. La dita diu que rectificar és de savis, encara que siga sense ganes i per obeir a un superior. La cosa haguera pogut acabar ací. Però no! el 1537 queda novament vacant la plaça d'organista, i a qui anomenen els capítol de la Seu? al sord Pere Blasco. Va desenvolupar l'ofici -suposem que com bonament degué poder!- fins el 1539.

Sovint, tant se val el segle XVI com hui en dia, als actes de nepotisme els manca finezza, suposem que per prepotència.

Per concloure un poc de música d'un compositor xativí del segle XVII: Macià Veana, fill d'un albarder, que arribà a ser un dels compositors hispànics més importants del seu temps.

OBRIM LA TEMPORADA 2014-2015.

El propassat dia 16 d'agost, festivitat de Sant Roc gloriós, com és tradicional donarem per tancada la temporada i obrírem la següent. Però com ens hem agafat unes petites vacances al blog durant aquest mes d'agost, encara no us havíem avançat res. 

La propera temporada arranca amb dos projectes que portem entre mans des de fa temps, i que conclourem aquesta tardor. Durant el mes de juliol vàrem enregistrar la música del programa de més èxit de tots els que tenim en cartell, l'Entartete Musik. En aquest moments ens trobem en la fase de postproducció. el CD va prenent forma i ens té ben il·lusionats. Encara no tenim concertades les presentacions, però en farem i us les anunciarem. Per descomptat, hem enregistrat la música, però també els poemes, que per cert us encaterinaran tal i com els recita l'amic Ximo Vidal. Per cert, una producció completament Valldignenca!

I Les Solfes de la Mediterrània, el concurs de composició que coordinem i que organitza l'Ajuntament de Tavernes, ens tindrà ben acomboiats durant tota aquesta tardor. Estem ben il·lusionats d'anar provant les obres que ens envien els compositors, que de segur van a ser magnífiques i posaran al jurat en un bon compromís. A més, ens sentim ben orgullosos de poder retre homenatge al poeta de la Vall Joan Vicent Clar.

Però ací no acaba la cosa, clar està. Tenim entre mans dos projectes relacionats amb la dramatúrgia, un d'ells és un projecte propi. No podem estendre'ns, l'un per tenir-lo encara en bajoqueta, i l'altre per no dependre de nosaltres i no haver-se fet públic encara. Però ja els dedicarem més d'una entrada al blog!

I sobretot allò que més ens agrada, els concerts. Tenim diverses actuacions concertades, i, ara la sorpresa! una d'elles és a Itàlia! Si no hi ha cap entrebanc, a principis del 2015 estarem a terres italianes amb l'Entartete Musik. Malgrat que tots els components del Llevant Ensemble tenim experiència internacional, tant amb agrupacions locals com estrangeres, és la primera vegada que viatgem junts més enllà de la Jonquera.

Encetem una nova temporada prenyada de projectes i d'il·lusions que pretenem compartir amb vosaltres. Com deia el filòsof i melòman alemany F. Nietzsche, la vida sense música seria un error, exagerava, però tanmateix, què seríem sense música?