Fa temps publicàrem un post amb el títol de valentes, de llepones i d'imbècils, el tema anava al voltant del masclisme a la música clàssica. Tornem a aquest tema. Ho fem per la lectura d'una entrevista ben interessant que li han fet a Barbara Hannigan, valenta, valenta, i extraordinària.
Com a soprano no va tenir cap problema, excepte en els crítics més recalcitrants que els molestava veure dalt l'escenari d'un teatre d'òpera la pràcticament nuesa del seu cos, o actituds sexuals ben explícites que ofenien els castos ulls de burgesos que ploren cada dia per no haver nascut cent cinquanta anys abans.
Però, ai mare!, en el moment que va decidir dedicar-se també a la direcció d'orquestra va començar la festa. Per la seua pròpia comoditat, perquè normalment no vist així, i senzillament perquè li dóna la gana, va decidir no vestir-se tapant-se els braços amb una jaqueta, no recollir-se els cabells amb un monyo, i portar els vestits que ella se sent còmoda, llavors començaren a ploure crítiques. No se sent obligada a portar l'estereotipat vestit negre, i al contrari que als homes, això és motiu de comentaris, que per molts suaus que siguen sempre són malagradosos, perquè mai es planteja açò amb un home. Per tant, només comentar-ho ja és suficient.
La cultura occidental sovint blasma sobre altres cultures, fiquem per exemple l'ús del vel islàmic per a les dones, però en aquests casos part de la nostra societat més conservadora, salvant les distàncies més extremistes, no fa alguna cosa semblant?
Certes actituds dins el "món" de la música clàssica necessiten una revisió, després ens queixem de la pèrdua de públic. Mentre la clàssica estiga dominada pels sectors socials conservadors i elitistes -pagats d'ells mateixos- no deixarem de perdre públic.
Ací baix dos vídeos amb Hannigan interpretant la mateixa obra. Malgrat que el segon ha fet fortuna, és el primer el que més ens impressiona a nosaltres, i on clarament podem veure el gran talent de la músic canadenca.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada