Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música
No fa molt dedicàvem una sèrie d'entrades a uns poemes musicats per Raimon, Mateu Fletxa "el Vell" i a Joaquin Rodrigo. Els dos primers sobre el tema bella de vos i el tercer sobre un poema de Verdaguer.
"Las Ensaladas"
Tant la música de Raimon com la de Fletxa són bastant conegudes, cadascuna en el seu àmbit. Queda clar que una cançó del renaixement valencià té un públic reduït, majorment per prejudicis, desconeixement i manca de difusió. Per contra, l'afamat compositor saguntí gaudeix d'una gran fama. Qui no coneix el Concierto de Aranjuez? aquesta composició gaudeix d'un nombre ingent de gravacions i versions diferents, com per exemple una de ben interessant de Miles Davis o una altra de Paco de Lucía.
Però que ocorre amb l'Harpa Sagrada? i què ocorre amb la bella de vos de Raimon i Fletxa? Doncs que aquests últims han comprés el poema i Rodrigo no.
Joaquim Rodrigo
Fixem-nos en la tornada de Bella de vos. Tant el socarrat com el de Prades reforcen clarament dues paraules: vos i mia. Amb què el missatge bàsic que transmet el text es veu reforçat i conduït per la música. En un segon terme d'importància apareixen relacionades dues paraules enamorós i sospira. Ambdós mots estan relacionats mitjançant un mateix disseny melòdic descendent, que transmet per analogia el "sospir" i el llanguir de l'enamorat, relacionant ambdues paraules. Per tant, al remarcar aquestes quatre paraules en grups de dos: vos/mia i enamorós/sospira, tant Raimón com Fletxa no només faciliten la comprensió del text, sinó que el potencien mitjançant la música, aconseguint la unió entre música i text mitjançant aquest recursos retòrics. A més, cal tenir en compte que la música dels dos mostra una acurada relació amb el ritme intern del poema.
Res d'açò podem veure en Rodrigo. De fet, la música sembla obstaculitzar la comprensió del text. Sembla com si el compositor necessitara un text per a fer una composició, però que perfectament és prescindible o intercanviable per un altre. Ací és on rau la diferència: la recerca de maridatge entre poesia i música.
Novament música i poesia. Com a músics, i com un ensemble que té com a tret distintiu la interdisciplinarietat, ens interessa aprofundir en la relació entre aquestes dues arts, que fins pràcticament l'Edat Moderna s'entenien com una sola. Gaudim de la poesia, gaudim de la música, però delerem amb el seu maridatge. En aquesta ocasió un poema del català Jacint Verdaguer amb música del valencià Joaquim Rodrigo. L'Harpa Sagrada pertany al llibre Idil·lis i cants místics, de contingut religiós, Carles Riba deia que era un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica. De la música de Rodrigo podem afirmar que es deixa escoltar amb facilitat, és d'un neoclassicisme un tant innocent. Però després d'escoltar-ho la pregunta que ens fem és si aquesta música realment segueix el text, tant el contingut com la prosòdia. Abans fèiem referència al maridatge, doncs, sovint el matrimonis no funcionen, aneu a buscar raons i segurament en trobareu, doncs en aquest cas també. Recentment hem penjat dos post amb música de Mateu Fletxa "el Vell" i de Raimon sobre el tema literari de Bella de Vos, i el resultat és extraordinari. Per què en aquest cas Joaquim Rodrigo no l'encerta? en un proper post en parlarem i ho compararem amb la música de Fletxa i Raimón. Tanmateix gaudiu-ne del poema i de la música.
La interpretació no és precisament modèlica, però és l'única que hem trobat al youtube.
Afegim aquest audio que hem pogut aconseguir de la inoblidable Victòria de los Ángeles cantant aquesta composició. Com podeu suposar la interpretació és molt superior al del vídeo anterior.
A l' Arbre diví Penjada n'és l' Harpa L' Harpa de David, en Sion amada.
Son clavier és d'or, ses cordes de plata, Mes, com algun temps, Ja l'amor no hi canta, que hi fa set gemecs de dol y enyorança.
S'obrien los cels, l'infern se tancava, I al cor de son Déu La terra és lligada.
A l'ultim gemec lo dia s'apaga, I es trenquen los rocs Topant l'un amb l'altre.
També es trenca el cor d'una Verge Mare que, escoltant los sons, a l'ombra plovara:
- Angelets del cel, despenjau-me l'Harpa, que de tan amunt no puc abastar-la;
Baixa-la si us plau, mes de branca en branca, no s'esfloren pas ses cordes ni caixa.
Posau-la en mon pit, que puga tocar-la; si ha perdut lo so, li tornaré encara:
Si no l'ha perdut, moriré abraçant-la le meva Harpa d'or que el món alegrava!
