 |
| Portada del llibre |
L'amic Frederic Oriola i Amparo Blas acaben de publicar un llibre d'aquells que abans d'obrir-lo un ja se l'estima. El títol secundari explica clarament el contingut:
recull d'expressions i parèmies musicals en la tradició musical. Essent músic, un troba allí totes aquelles expressions que li han dit o ha sentit dir sobre els músics i la música. I la lectura es converteix en una experiència afectiva des del moment en què va un recordant cares, contextos i llocs lligats a aquestes expressions dins de la pròpia biografia.
El llibre és un treball que hom pot emmarcar en la filologia o la etnomusicologia. La etnomusicologia sembla que a poc a poc comença a fer-se un petit lloc al món acadèmic valencià. Sembla una paradoxa que un País amb una cultura musical popular tan excepcional encara no tinga aquesta disciplina desenvolupada a nivell institucional i acadèmic. Les minses publicacions ho deixen ben palès. Entre les excepcions, junt amb el gandià Jordi Reig, trobem a Frederic, que des de Quatretonda s'engresca davant les més que notòries mancances de tot tipus per investigar i publicar els resultats.
El llibre analitza des de les expressions populars i les parèmies els estereotips, els excessos, els guanys econòmics, el prestigi social i cultural, els repertoris, la música tradicional i la festa. Un ventall ben ample, on podem comprovar la riquesa de la cultura musical popular i, no ens enganyem, la pervivència de molts dels estereotips i tòpics analitzats al llibre. Una visió ampla des d'on entendre a través del llenguatge no només el passat, sinó també el present de la música en la nostra societat.
Però hi ha una altra vessant. Els historiadors de la música poden utilitzar el llibre com a eina per escorcollar el passat mitjançant la tradició oral. No només per a períodes relativament recents. Valga com a exemple la següent dita:
el pare joglar, el fill timbaler. Al segle XVI la paraula joglar passà a designar a "músic morisc", en contraposició del ministrer o cantor cristià. Amb l'expulsió dels moriscos en 1609 desapareixen els joglars moriscos. Quins instruments utilitzaven els joglars? com podem veure en els
Manuals de Consells de Gandia, transcrits per
Ferran Garcia Oliver al llibre
Pedagogia Melodiosa, aquestos tocaven la dolçaina. La substitució dels joglars moriscos per músics cristians no comportà l'adopció "oficial" d'aquests del terme joglar, però sembla que popularment en certs llocs es mantingué. Podem elucubrar al voltant de la posició social dels nous "joglars" cristians. La transmissió de l'ofici de pares a fills, creant-se cercles tancats de dinasties, és una pervivència d'usos medievals. La dolçaina va acompanyada pel "tabalet". El pare ensenya als fills, que l'acompanyen en el treball essent els guanys tots per a una mateixa casa, transmetent-se així l'ofici i els clients als fills. Veritat que molts de vosaltres sabeu de pares i fills dolçainers i tabalers, tal qual feien els joglars moriscos i els posteriors dolçainers cristians? Què coses açò de la història! Podem traure més hipòtesis, com per exemple sobre el repertori tradicional i el seu origen, la forma de contractació, en quines festes participen i enllaçar-les agosaradament amb l'origen morisc. I tot gràcies a aquesta dita recollida per Federic i Amparo que ens informa de la permanència d'usos i costums antics. I que dir de les referències a la música religiosa...
Constatem l'absència dins la cultura popular de la música simfònica i la música de cambra.
En definitiva, un goig de llibre.
No deixeu de visitar el blog
El Mirall Pautat.
