Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris opinió. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de gener del 2014

La crisi de la música clàssica es posa de moda

http://www.3quarksdaily.com/.a/6a00d8341c562c53ef01a51154e1d0970c-320wiMalgrat estar en l'època de la globalització, entre nosaltres sembla com un designe gairebé fatu, com un posat teatral, aplegar a tot tard i mal. Adonar-nos que l'edifici s'ensorra quan només queden les runes i els demés estan al bastiment reparant-ho. Però més val tard que mai.
El tret de sortida l'ha donat Miguel Ángel Marín el desembre passat amb un article a la revista Brocar amb el títol tendencias y desafíos de la programación musical. Miguel Ángel és un musicòleg prestigiós i una persona intel·ligent. Ell s'ho mira des de la seua recent encetada tasca de programador a la Fundación Juan March. Però aquest article no passarà com un dels millors d'aquest musicòleg. La bibliografia que empra és bàsicament sobre temes històrics, i no concretament sobre els reptes actuals en la programació i en la captació de nous públics. En altres paraules, no versa sobre el tema tractat. No diem conservar el públic, per ser, com diu Greg Sandow, una qüestió biològica, o s'han mort de vells o estan ja tan majors que no poden anar als concerts. Per tant, la problemàtica es centra en captar nous públics. El text és, per dir-ho senzillament, una mena de reflexió amb algunes dades. Un punt de sortida, que suposem deu ser el mateix que gent com Greg Sandow es va plantejar l'any 97 -fa 17 anys!- als cursos que dóna des de llavors a la Julliard School of Music sobre el futur de la música clàssica. Aquest crític i compositor té publicat sobre aquest tema, a més d'articles i un bon munt de textos al seu blog, el llibre The Future of Classical Music, i la seua actualització Rebirth: The Future of Classical Music. Altra gent també ha escrit molt i bé. Per exemple DrewMcManus, aquest des de la perspectiva de la gerència. Al blog Field Notes es poden trobar un bon munt d'articles de gent ben prestigiosa escrivint sobre el tema. Per no parlar del clàssic Americanizing the American orchestra: report of the National Task Force for the American Orchestra, an initiative for change de la League of American Orchestras, del que s'han fet estudis posteriors per avaluar l'èxit o el fracàs de les mesures proposades des de la seua publicació allà el 1993. Per cert, doneu-li un colp d'ull a la portada del darrer número de la Symphony, revista de la League. Sobre els formats dels concerts, es pot consultar en pdf l'informe realitzat per als anys 2010-13   de l'orquestra New World Symphony.
Als EUA i a Anglaterra el debat ha sigut llarg i interessant. No tenir en compte tot allò que ja s'ha treballat al respecte és una pèrdua de temps, bona part del camí està fet, no cal començar-lo de bell antuvi.
El dimecres propassat apareixia a El Mundo aquest article amb un títol bastant desafortunat Música vieja, espectadores viejos. Coincidim amb Miguel Ángel quan afirma que uns dels problemes és el format, no la música.
http://static.guim.co.uk/sys-images/Guardian/Pix/pictures/2013/9/10/1378830628710/Edinburgh-international-f-010.jpgA més, durant la setmana algun que altre comentari s'han pogut escoltar a Radio Clásica sobre el tema.
Des que vam començar aquest blog, el tema de la crisi de la música clàssica ha sigut recurrent, i a les xarxes socials hem anat penjant aquells enllaços d'articles, entrevistes, llibres, entrades de blogs que hem pensat interessants. Particularment hem posat en pràctica allò sobre el que discutíem, com per exemple el canvi de format, la interdisciplinarietat, anar a nous espais on tradicionalment la música clàssica no hi era, etc. Hem intentat estar sabedors d'allò que s'estava discutint-se, llegir allò que crèiem interessant, i posar en pràctica allò que pensàvem que podria funcionar i ens abellia fer. I sabeu què? no ens ha anat malament. Segons les expectatives que teníem, constatant com li ha anat a altra gent i sense gaudir ajut institucional, ho podem afirmar.
La pregunta és, i els grans programadors de les grans institucions, els que compten amb pressupostos "gal·làctics", què han fet durant aquests anys? Cal donar les gràcies a Miguel Ángel Marín d'haver fet públic una sèrie de reflexions en les que altres ja fa temps que estem capficats, i obrir el debat entre la "gent de pressupostos importants". Ara! demanem que intenten actualitzar-se un poquetet abans, que estiguen una temporada llegint allò que ja s'ha publicat, participen en els fòrums oberts als blogs, i que no es preocupen per inventar la "sopa d'alls", que ja està inventada.



dilluns, 20 de gener del 2014

Canvis, i l'adéu a "anar de bolo"

Fa uns dies el columnista il·licità Vicente Verdú escrivia un text ben provocatiu: El nacimiento de una nueva cultura. D'aquesta foguera que en parla a l'article, podem començar a apuntar alguns "usos i costums" que han fet fum o que deurien fer fum.
Per aquells que ens dediquem a la clàssica sense que darrere nostre hi haja una institució, els canvis han sigut ben profunds. Per als qui reben suport institucional, com ara no hi ha diners no hi ha torrons, i pràcticament han parat la seua activitat, llevat d'algun que altre concert espars, sempre dins d'un dels saraos organitzats per algun organisme oficial. 
Per a la resta, aquests darrers anys la cosa ha anat diferent. Molts grups a deixat d'existir. Algunes propostes interessants i innovadores no han tingut volada. Altres ens hem adaptat a les noves circumstàncies i hem intentat corregir errors i inèrcies anteriors, amb major o menor fortuna. Però el que sembla que va acabant-se, per sort, és allò que dèiem "anar de bolo". Un costum infame on algú aconseguia una actuació, i amb un o dos assajos, es preparava un concert amb un grup format ex profeso. Els resultats normalment eren, sent benevolents, mediocres. Allò que per alguns es veia com a professionalitat, era més bé tot el contrari. 
Una anècdota. En un concert, fa anys, a uns dels pobles de la Valldigna, un grup amb noms ben coneguts, va parar el concert al bell mig d'un obra, i un dels membres li va marmolar a un xiquet que hi havia a la primera fila perquè estava parlant i els molestava. Mentida. S'havien perdut.
El concert va ser mediocre, i a poc a poc van deixar de programar-se concerts per manca de públic, quan és indiscutible l'afició a la música que hi ha entre la població valldignenca. Quan de mal han fet dispersant un públic que potecialment era fidel?
Per fortuna, sembla que amb la crisi tot això vaja passant a la història. Però encara queden resialles. En un concert recent, una orquestra de cambra interpretava el típic repertori de valsos i altres músiques dels concerts de cap d'any. Ho feia en un teatre important. En un moment del concert, el director va parar durant la interpretació d'una de les peces, va dir al públic que s'havien perdut i que tornaven a començar. Inconcebible!
La música clàssica d'àmbit professional només té sortida si els professionals actuem com a tals. També si els responsables de contractar prenen nota.

dilluns, 5 d’agost del 2013

La reverència

http://us.cdn2.123rf.com/168nwm/alfonsodetomas/alfonsodetomas1210/alfonsodetomas121000002/16016452-un-hombre-que-hace-una-reverencia-courtsey-saludo-del-viejo-estilo.jpgÉs interessant constatar com entre els hàbits que tenim els que ens dediquem a la clàssica, alguns d'ells ens retrotrauen bastant endins de la història. Un d'aquest és la reverència. Eixim a l'escenari i fem una bona reverència, acabem una de les obres i el mateix, i per tancar els concert ens acostant a la vora de l'escenari per a fer la darrera. 
Significativa és l'etimologia de la paraula. Reverència ve del llatí reverentia, que vindria a significar "temor respectuós". I aquesta, per la seua banda, es deriva de vereri, és a dir, por.
En principi aquest gest s'utilitza per mostrar respecte o veneració vers algú. I no és una anècdota per al nostre cas, que l'origen d'aquest gest estiga en les corts medievals. Era en els ambients cortesans o eclesiàstics on durant segles hem desenvolupat la nostra activitat. De fet, només fa dos-cents anys que els músics no som serfs. Perquè érem això, serfs. I constantment havíem de mostrar respecte als nostres senyors. 
Llavors, per a l'àmbit musical, la reverència és un vestigi de l'Edat Moderna. Però hem heretat només el gest? seria absurd afirmar això. El gest és la part visual d'una mentalitat. En el millor dels casos respecte al públic. En el pitjor dels casos submissió al poder, llepaculs que s'arrastren darrere del polític de torn. Us sorprèn aquesta darrera frase? més d'un músic afamat hem vist darrerament fent el ridícul. Que personalment ja s'apanyarà, però com a membre d'un col·lectiu ens ridiculitza. Conten que Beethoven feia una passejada amb Goethe en un luxós balneari, quan, de sobte, pel mateix camí va aparéixer l'emperador. Immediatament Goethe va fer una reverència ostentosa, i Beethoven en veure-ho l'empentà per a què s'incorporara cridant-li "són ells els que s'han d'acatxar!". Doncs això.
Probablement hauríem de revisar els nostres hàbits, no pels gestos, sinó pel que denoten. I així aconseguir una relació amb el públic més directa i menys reverencial, on aquest "temor respectuós" vers el públic esdevinga un diàleg amical i còmplice.


dijous, 7 de febrer del 2013

Parlar de poesia i música

Que quede clar des d'un principi que cadascú pot dir la seua. En això no hi ha cap problema. Un cop hem deixat això clar, volem fer un pensament.
La relació entre música i poesia és un tema clàssic de l'estètica, ens podem retrotraure fins a la Grècia de Plató. Tenim al nostre abast una gran i extraordinària bibliografia de tots els temps sobre aquest tema, per altra banda apassionant.
La contemporaneïtat no és aliena, i al recer dels treballs sobre estètica, semiòtica, retòrica, etc., s'ha publicat treballs excelsos. En castellà reduïm molt allò publicat, tant en treballs originals com en traduccions; i en valencià, ... millor ho deixem estar.
Vivim en un món on la cultura cada vegada sembla tractar-se de forma més banal. Darrerament, estrelles de rock que la frescor de la joventut se'ls ha fugit, i no troben espai, s'han endinsat en el terreny de l'especulació. Dos exemples, Santiago Auserón (Radio Futura) i Loquillo. No hi ha cap problema al respecte. Però deuen les universitats, les revistes i programes de televisió "culturals", fer-se ressò de treballs o arguments tan dèbils com els que exposen? Més encara, deuen les universitats o altres institucions organitzar actes, amb tota l'artilleria propagandística, mentre té especialistes de prestigi a casa als quals no se'ls fa ni cas? No poden canviar el format d'acte hagiogràfic per un debat obert entre especialistes on aquests músics també participen?
El problema, òbviament, no rau en l'àmbit musical des d'on provenen, això és una ximpleria com un cabàs. El problema és que l'especulació estètica i musicològica que intenten desenvolupar necessita d'una preparació acadèmica que o no tenen, o no tenen suficientment. Probablement, com amb la música els va anar bé així... 


 Loquillo a la Beneficència de València

Santiago Auserón a la Universitat de València 

dijous, 10 de gener del 2013

El vestit nou de l'emperador

El flautista Naill O'Riordan ha publicat un article a la Flute British Society amb el títol El vestit nou de l'emperador. Aquest músic fa una sèrie de reflexions que voldríem compartir amb vosaltres. Comença amb una sèrie de preguntes d'aquesta mena:
- No has anat alguna vegada a un concert d'un music afamat i has quedat decepcionat, però davant dels elogis dels demés no t'has atrevit a dir que a tu no? 
- No has relacionat la vàlua estètica d'un concert pels diners que demanen a l'entrada? 
- No t'has quedat enlluernat per una orquestra sense haver-la escoltat mai, i ho has fet només per alguns dels "noms" dels membres d'aquesta?
- No has tocat mai un instrument d'uns 12.000€ i secretament penses que tal model que costa uns 3.000€ sona millor?
Provablement moltes d'aquestes qüestions se'ns plantegen per no creure en nosaltres i en el nostre judici. Els músics sabem que passen èpoques on s'estila una marca d'un instrument concret, i, pràcticament sense provar cap altra marca o model, molta gent compra aquest. 
Caldria que molts dels nostres judicis no estigueren condicionats pel filtre d'elements externs a l'experiència pròpia. Hem d'eradicar pensament d'aquest estil: "Si aquest músic està on està és per alguna cosa, llavors, dec estar equivocat en el meu judici" o el contrari "açò no deu valdre res, sinó el coneix ningú! però secretament m'agrada, deu ser per la meua incultura".
El primer cop que va vindre Claudio Abbado a València no va omplir ni un terç del Palau de la Música! i per a molts crítics aquella època va ser la més interessant d'aquest gran director. Però llavors no era famós.
El posicionament i l'estatus és quelcom coaccionador -no en sentit violent o d'extorsió il·lícita- en el món de l'art, i més en concret en la música. Moltes actuacions les jutgem més pel renom i el llustre que per les interpretacions mateix. Per descomptat el juí no cal que siga en sentit negatiu, perfectament pot reafirmar la vàlua, o pensar que encara mereix més reconeixement del que ja té. Però el que importa és que siga'm independent. 
No hem de tenir por a quedar-nos sols davant un judici estètic. Cal ser com nens: espontanis. O en ocasions ens quedarem aplaudint el vestit nou de l'esperador

dimecres, 9 de novembre del 2011

Qui és qui

Durant la lectura d'una entrada del blog Adaptistration de Drew McManus ens ha vingut la idea de dedicar unes entrades sobre qui és qui al voltant de la música professional. Intentarem concretar-ho al nostre context comarcal. Òbviament no estem fent referència a persones concretes, sinó als diferents grups professionals i/o institucionals que intervenen. Podem concretar-los en aquest llistat, que no pretén ser extens per no marejar-ho en una excessiva prolixitat que ho emboire.
  • Els músics (individualment)
  • Els grups de música
  • agencies
  • Institucions públiques
  • programadors
  • polítics
  • públic
  • Associacions sense ànim de lucre
(Estem preparant una entrada sobre la llei del mecenatge i la seua pràcticament nul·la implantació al nostre entorn)

dimecres, 2 de novembre del 2011

Novament l'article de Paloma O'Shea

Com ahir va aparéixer a La Razón l'article las orquestas no por favor de Paloma O'Shea, i ha provocat més rebombori que quan ho feu al diari local Hoy, tornem a penjar l'entrada que férem en aquella ocasió.
La muller de Emilio Botín, fem aquesta referència per ser consubstancial per entendre la present entrada, firma l'article las orquestas no por favor, el qual podríem subscriure sense més. Però se'ns plantegen vàries preguntes. 
No toquem les orquestres!, d'acord! tots a una! Però, i els recursos culturals que s'han de destinar als pobles, allí on no viu l'elit econòmica i política? Si es centra tant l'atenció per part de certs sectors socials i mitjans de comunicació en les orquestres és per què aquestes són part del seu "paisatge social" i exponents del seu prestigi. Els preocupa que el "tio Batiste, la tia Maria, Facund, Josep, Saoro, Voro, Pepa, Tere, Roseta, ..." i la resta de la gent de Bellús, de Forna, de Benifairó, de Barx, de Potries, de Barxeta... puga gaudir d'una programació musical de qualitat als seus pobles, o en llocs geogràficament propers? O ens limitem a preocupar-nos d'allò que ocorre en uns metres quadrats concrets de les grans ciutats on acudeixen un nombre limitat de població amb una configuració social concreta?
Com apunta el sociòleg britànic John Harry Goldthorpe (ho penge en castellà)

Mi trabajo sobre el consumo cultural estudia cómo las jerarquías del consumo cultural determinan jerarquías sociales. Por ejemplo, en el caso de las personas de clase alta, ver si es verdad que favorecen a una “cultura de élite” (música clásica y la literatura, la ópera, el teatro o el arte), o si las de menor posición favorecen la cultura popular (televisión, literatura popular, música pop o cine). Mi investigación sugiere que esta visión “consolidada” por sociólogos como Pierre Bourdieu está equivocada y es más compleja. Las élites consumen en todos los niveles, y las clases bajas sólo consumen en los niveles de cultura inferiores. No hay virtualmente una élite “sociocultural”, es decir, individuos que consumen sólo “cultura de elite”.

Com en el segle XVII, les elits practiquen una mena de bilingüisme cultural, mentre altres capes socials només són partícips de la cultura "popular". Llavors, la seua preocupació es centra en no perdre allò que els és específic, i que per cert paguem en bona part entre tots. El sociòleg ho diu bé, parla de consum no de gustos. Probablement si l'accés fóra més fàcil a diversos nivells, econòmics, geogràfics,... el consum s'ampliaria a altres àmbits socials, ahí tenim l'exemple de Venezuela i el "sistema", ara copiat a tot arreu.  Òbviament açò no és un tema de blanc o negre, és un tema llarg i complexe on l'educació està jugant un paper ben important en l'ampliació dels gustos en amples capes de la societat, ara caldrà facilitar-los el consum.
Ens agrada l'article de Paloma O'Shea, però...