Un dels problemes amb què s'enfronta el músic clàssic autòcton és trobar-se enfront d'un mercat tancat. I no estem fent referència a la crisi i la seua famosa prima.
Parlem per exemple de la relació entre els músics locals i els agents. Mentre en altres contrades aquesta relació és fructífera per ambdues parts, ací tenim vàries especificitats que ho desvirtuen. Primer: gairebé no existeixen a l'àmbit valencià. Segon: els que hi ha solen ser de Barcelona o Madrid. Aquestos normalment representen artistes estrangers, bona mostra hem tingut enguany. Ací, el manager professional que crea un perfil professional d'un grup, aconsella, planifica, orienta i defèn els interessos dels seus representats és una figura que pertany al gènere de ciència ficció. Per tant, el músic s'ho ha de fer tot. I, per regla general, ni té la preparació, ni els contactes escaients, ni el temps suficient per desenvolupar exitosament aquesta tasca. Com a conseqüència hi trobem una mala planificació, un passejar pels pobles visitant ajuntaments per aconseguir concerts, mala definició del perfil artístic, etc. Però sobretot, un consum de temps i paciència valuós que haguera pogut reservar-se a hores d'assajos i preparació purament musical. En molts casos, després d'haver posat bona cosa d'il·lusió, el músic abandona davant les sovint nul·les possibilitats de deixondir-se en aquest mercat.
Però no podem donar la culpa de tot als agents, o millor dit a l'escassetat d'aquests. Si com dèiem en el post l'ecosistema en la música valenciana és vàlid allò de quan més lluny més miracles, òbviament el que fan els mànagers és oferir allò que se'ls demana o amb allò que poden fer millor negoci. I no se'ls pot recriminar res.
I ara damunt la crisi.
Nosaltres ni som ni tenim vocació, però si algú en té, possiblement ser mànager de música clàssica al nostre entorn, àdhuc en aquest temps, si es fa de forma intel·ligent i amb la preparació escaient, deu ser una activitat comercial interessant.
I si algú es pregunta per què aquest tipus de post, que recorde el que deia Spinoza "ni riure ni plorar. Entendre!"
