Pep Botifarra i Toni Martínez a Gandia

Hui a les 20h, al casal Jaume I de Gandia, es presenta el llibre La Veu de la Memòria que ha escrit el socarrat Toni Martínez sobre Pep Botifarra.

De Pep Botifarra no crec que calga explicar res, aquesta nit ja ens assabentarem d'algunes quantes coses. Ens ho contarà Toni Martínez, escriptor eclèctic lligat al teatre, la música, i a les arts escèniques en general. És autor de novel·la, poesia, llibres de viatges i assaig i investigació sobre la impremta i la tipografia, especialment a la seua ciutat de Xàtiva. Guanyador de diversos premis literaris.

Però si d'alguna cosa exerceixen tant l'un com l'altre és de ser socarrats! 

Una vetlada de segur entretenguda, on aprendrem, gaudirem de música, i, això ho diguem segur, riurem i ho passarem bé.

Estadístiques del mes

Aquest més hem tingut 1348 visites. Hem augmentat el nombre de lectors del blog, o al menys gent que ens visita. L'increment és realment significatiu en visites des de l'estranger: 192 visites dels EUA, 145 de Rússia, 103 de França, Països Baixos 32, Alemanya 16, Regne Unit 6, Marroc 3, Xina 4, Indonèsia 2, Itàlia 2, Malàsia 2 i una quantitat bastant nombrosa d'altres països amb només una visita, com per exemple Letònia, Polònia, Mèxic o Bèlgica. 

Els escrits que més interessen són els articles d'opinió, com per exemple la sèrie que estem realitzant que porta per títol Qui és qui, o l'article Joan Fuster, la música, els músics. Les notícies locals també tenen un bon seguiment, però més les relacionades amb temes polítics, com per exemple l'augment del preu de les entrades, que els anuncis de concerts. 

A poc a poc, anem augmentant els comentaris. La poca participació ens preocupa perquè un dels objectius és obrir debat sobre la situació de la música, i la cultura en general, a la comarca. Som conscients que no hi ha "tradició" de participar en els blogs, com sí ocorre en altres contrades, sobretot als països anglosaxons. A poc a poc.

Estem satisfets de les estadístiques, cada mes augmentem les visites, i es suposa que fidelitzem lectors. Els temes de les nostres entrades són aquells que creiem que poden ser interessants. Animem als lectors a proposar temes o enviar notícies. Podeu fer-ho mitjançant el correu, facebook o Twitter.

Gràcies a tots.

les Corts demanen reduir l'IVA per a cultura i una nova llei de mecenatge

Segons podíem llegir a la premsa, les Corts Valencianes, per iniciativa del grup Compromís, demanaran a l'Estat una reducció de l'IVA per als productes i serveis culturals. 

El PP, per la seua banda, ha proposat afegir a la demanda el canvi de la llei de mecenatge. 

El PSOE ha donat suport a la proposta, però ha afegit que amb açò no és prou i que s'ha de destinar ajudes directes a alguns sectors.

Ens plau la proposta, i ens plau l'acord entre els grups. Però la creació d'una xarxa d'activitats d'una certa importància, i una "comerç" cultural en els nostres pobles, on la iniciativa privada tinga el seu paper, és una tasca d'anys i planificació que no s'ha fet. Cal crear el context, moure una sèrie d'inèrcies, crear una nova relació entre producte cultural, la iniciativa privada, les institucions públiques i el públic.

El que es proposa és important, però a més, els polítics s'han d'arromangar les manegues i treballar en allò que és més complicat. Canviar el tant per cent de l'IVA per a modificar a la baixa els preus, i canviar la llei de mecenatge i dir: ala! iniciativa privada ja teniu millors incentius fiscals, és el més fàcil. Si la proposta es limita a això, la feina feixuga i que demana més esforç i creativitat per part del responsables polítics quedarà per fer.

Editorial de Ritmo: nuevo gobierno; ajuste cultural

La revista Ritmo ja ha tret el número de desembre, l'editorial està dedicat a allò que sembla que ocorrerà però que encara no ho sabem perquè no ens ho han dit. Com passa normalment, malgrat semblar-nos interessant i encertat, trobem la mancança de pensar únicament en els grans "contenidors", els grans projectes, les grans orquestres de les grans ciutats, etc. Però i el que ocorre a la resta de l'estat? i a cadascun dels nostres pobles? que ocorre amb la programació cultural de Simat, de Benifairó, de Pinet, de Llutxent, de Benialí o de Gandia? (Si València a penes compta, imagineu-vos Gandia). Si diuen que estem entre les 5 potències culturals del món, no ens quadra amb la música. Si tenim en compte les despeses possiblement sí, amb pous cecs com el Palau de les Arts ja fem pujar amb escreix la mitjana! En altres països l'activitat musical professional als pobles i ciutats mitjanes és incomparable amb el que tenim ací. Per allà el mes de setembre ja vam comparar l'activitat d'una sèrie de ciutats alemanyes amb Gandia i Tavernes. A Alemanya tenen la Filharmònica de Berlín, a Holanda l'orquestra del Concertgebouw, però aquestes institucions són la punta d'una piràmide, sense la resta no són res. No cal dir que ací la piràmide està mig embastada, però l'ultima peça ja la tenim, si no s'acaba la piràmide per a què la darrera pedra? Començar la casa per la teulada, en diuen. Però clar, crear una xarxa cultural arreu del país no és motiu per eixir en el The Strad, el Das Orchester, el Classica Music, etc. que de fet, a penes s'ix.

Ací teniu l'enllaç

Nuevo gobierno; ajuste cultural 

La desproporció

No és el nostre afany posar el dit en l'ull de ningú. Tampoc volem que les següents paraules s'entenguen com menystenir un estil d'un altre. Però volem posar de manifest el següent: els catxets que es paguen per grups professionals de música clàssica són en molts casos bastant inferiors, o almenys iguals, que la major part de les orquestres de ball, i no fem referència ara a les millors, les quals superen abastament els catxets dels músics clàssics, sinó precisament el contrari. Un exemple de preus publicats per la Diputació: el trio traka rep X€ i una actuació de Marisa Esparza -una de les millors especialistes en flauta barroca d'Europa- acompanyada d'un clavicinista exactament el mateix catxet . Com diuen als poble: menja que t'unfles!

El problema és el sistema emprat de subvenció.

La música és la clau

En aquests darrers dies hem tingut una grata sorpresa. Una sèrie de joves entre 14 i 17 anys ens han demanat informació i han reservat un abonament per a cadascun d'ells per a la sèrie de concerts que farem al Teatre del Raval. Alguns d'aquests adolescents assistiren al nostre darrer concert a Oliva, altres no, però tots formen part del mateix grup d'amics.  Són aquells que van assistir al concert qui han convençut als demés.

És la música allò que fa públic! Cal ser imaginatius, treballar en diverses direccions, etc. Però la primera premissa és oferir una bona actuació de bona música. Si es fa així es podrà fidelitzar a un sector del públic i que aquest convença a més gent d'anar als concerts. Però per això ser possible es necessita continuïtat, programacions regulars, sinó tot és flor d'un dia. (Estem preparant l'entrada Qui és qui IV: les institucions, on parlarem extensament sobre les programacions)

És realment emocionant veure a adolescents interessats pel nostre treball.

Amb aquesta música, per exemple, com no és possible emocionar-se?:

Qui és qui III: les agències

Com qualsevol empresa privada l'objectiu de les agències és maximitzar els beneficis econòmics de les seues activitats. Com en qualsevol feina hi ha de tot. Qui ha tingut una mala experiència amb un mal empresari parlarà mal, qui ha tingut una bona experiència parlarà bé.

A València no tenim agències importants, vaja açò per davant. De fet, a la Safor s'està treballant amb empreses de Barcelona i Madrid. Les raons són múltiples. Un problema que vam patir fa anys i que ens va fer molt de mal, va ser la proliferació d'una sèrie d'empresari desaprensius que van "cremar" el mercat. Aquestos venien a un mateix preu un grup professional que un grup d'estudiants o d'amateurs. Clar, els diners que rebien els músics no era ni molt menys el mateix, però els diners que paga l'ajuntament sí! amb la qualcosa el benefici de l'empresari era estratosfèricament superior quan enviava a estudiants o amateurs. Resultat: no enviar grups professional per ser menor el benefici. Però la qualitat òbviament no era la mateixa i s'experimentà una ràpida pèrdua de públic i un desinterès general per part dels ajuntaments per contractar música. Clar, els havien estafat i el gat escaldat amb aigua tèbia té prou.

La situació creà una inèrcia que hui en dia encara estem pagant. Els ajuntaments tenen una visió molt més professional del mon del teatre, per exemple, que el de la música, i una de les raon és la que acabem d'explicar.

També és just dir que les agències que havien actuat correctament els van fer molt de mal aquests desaprensius, tant en diners com en prestigi.

Quina és la situació ara i ací? No tenim una xarxa d'empresaris especialitzats en la representació de  música clàssica, llavors els ajuntaments i associacions que treballen amb aquestes empreses ho fan amb agències d'altres llocs, que no solen incloure grups locals entre els representats. Llavors, com hem pogut comprovar darrerament, els músics que actuen no són locals, en detriment de l'activitat musical professional autòctona. 

A més, les agències, normalment no contracten un únic concert, sinó un paquet que incloga tota la temporada. De forma que deixen als grups locals sense opcions d'accedir al mercat. Clar està que aquestes empreses fan la seua feina, no altra, i en aquest aspecte no hi ha res que criticar-los. Si s'ha de criticar a algú per aquesta situació no és a ells precisament.

El cas és que entre uns i altres els que perden són sempre els mateixos!