Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música
Dijous vàrem estrenar junt amb la companyia de teatre Lalalà l'obra de "teatre-musical" Qüestió d'actitud, escrita i dirigida per Mariano Lloret.
Primer destacar que nosaltres ens ho vam passar pipa, i per les rialles i els comentaris posteriors, sembla que el públic també s'ho va passar ben bé. Al cap i a la fi aquest era l'objectiu, fer passar una bona estona amb el mirall de la vida que és el teatre. Veure'ns amb la rialla com a forma de coneixement de nosaltres mateix és cosa ben seriosa. Perquè la vida és qüestió d'actitud, i allò realment important i seriós sovint no podem atansar el seu significat real sinó és mitjançant la caricatura, la comicitat.
Particularment, per al Llevant Ensemble, és una experiència realment enriquidora, participar en una obra teatral ens ha ensenyat moltes coses d'allò que ocorre dalt i baix de l'escenari i que no es dóna en la música. Però això no és el més important. El que realment compta és haver treballat amb Joana, Pepa, Dolors i Mariano. I açò sí és important. Perquè al final, com amb totes les coses, el que realment queda, el solatge, és l'afecte personal, l'amistat i l'intercanvi d'experiències dels qui participem. I com ens enriquix personal i professionalment.
Ah! i no penseu que açò és un post on contem el final de l'experiència. Ah no! el que fem és descriure el principi. Que açò anem a repetir-ho, i molt!
El dijous dia 30 estrenem al teatre Serrano, juntament amb la companyia de teatre Lalalà l'obra escrita per Mariano Lloret Qüestió d'actitud.
Un projecte completament nou per a noslatres. Una representació teatral on la música en forma part, però sense que entre en la tipologia dels musicals.
Per descomptat que és un repte. Allò de trencar amb el que per a nosaltres és el normal, la forma d'estar a l'escenari, el paper que desenvolupa la música, la interacció en un contingut dramàtic,... un repte que afrontem amb il·lusió, que ens serveix per explorar les possibilitats expressives i creatives del grup, i, sobretot, i en última instància és el que realment compta, ens ho passem bé i gaudim d'allò que fem. Si no fóra així, difícilment podríem fer que el públic es divertisca o gaudisca de la música, si nosaltres mateix no ho fe..
Una altra part ben important, però no dir la principal, és poder treballar amb la gent de teatre, i concretament amb la companyia Lalala Teatre i amb Mariano Lloret, que ha escrit uns textos realment brillants i divertits.
Serà el dijous 30 a les 21'00h al teatre Serrano de Gandia.
Aquesta setmana hem llegit alguns articles completament prescindibles sobre com comportar-se en un concert de música clàssica. Un d'ells, realment extasiant per als guardians de la litúrgia tardoburgesa, és un decàleg de quan es pot aplaudir i quan no. Comença afirmant que un dels debats més populars sobre els concerts simfònics és el de quan es deu i quan no aplaudir. No és d'estranyar que la situació de la música clàssica siga la que és quan el debat es centra en temes com aquest.
El text ve signat per Holly Mulcahy, violinista, concertino de l'orquestra de Chattanooga (EUA), i bloguera de cert èxit. Representa els gustos més elitistes que envolten els auditoris. De fet, a la seua biografia destaca que al seu barri, sembla ser un lloc ben exclusiu a Chicago, és famosa per organitzar "festes exclusives". A l'article li trobem només una mancança, la de què tots aquells que s'acosten a un concert de música clàssica i no ho han fet abans, o en molt poques ocasions, que els col·loquen a l'esquena un cartell verd amb una L.
A l'altre costat tenim al polifacètic Peter Schickele. Compositor, musicòleg i comediant. Aquest, durant la seua llarga carrera, a més de mostrar una gran versatilitat, ha ensenyat les vergonyes del que és la litúrgia de la música clàssica amb les seues paròdies. També ha fet vore com, de forma desimbolta, allò que ocorre dalt l'escenari i baix, pot tenir un desenvolupament diferent del que estem acostumat. Abans d'ocupar un lloc com a professor de la prestigiosa Juliard School, es movia des de la música popular, fent arranjaments per a Joan Baez; el rock, amb el grup The Open Window; la música clàssica, estranant obres simfòniques i de cambra, amb col·laboracions amb grups tan afamats com el Canadian Brass; i desenvolupant la seua activitat com a musicòleg.
Schickele, a més de firmar amb el seu nom, ha construït un alter ego, P.D.Q. Bach, on es dedica a parodiar, mitjançant els textos, la música d'estètica barroca i l'escenografia tot allò que li ve de gust, però en especial la música clàssica mateix i el seu entorn.
Dues formes molt diferents d'entendre què és i com s'ha de desenvolupar la relació entre els músics i els espectadors. Com als concerts pot haver quelcom més que música, i com aquesta pot desenvolupar-se en altres àmbits.
Un vídeo com a P.D.Q. Bach
El següent com a membre de The Open Window. Recorda al Zappa amb els Mothers
Clara està la nostra predilecció, i com prediquem amb l'exemple, ací us deixem el cartell del nostre proper comboi.
Ja feia temps que no dedicàvem el nostre espai, d'una forma o altra, a la poesia. Pengem hui ací un poema de Joan Margarit inspirat, com ho declara el títol per la celebèrrima setena simfonia de Shostakovich. Sincerament, aquest poema de Margarit, nosaltres el trobem més escaient per a huitena simfonia i sobretot per al quartet de corda nº 8 del mateix autor. Però la seua experiència personal és sobre la setena, i no sobre les altres dues obres d'un patetisme profund.
SHOSTAKOVICH. SIMFONIA “LENINGRAD”
Recordes? La Joana havia mort. Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord, fins a l’apartament davant del mar, i escoltàvem aquesta simfonia. Vam començar el viatge un matí lluminós. Dins de la música, el dia era de murs coberts de gel, ombres de vianants amb sacs mig buits i trineus amb cadàvers sobre el llac. Com una pista d’aterratge al sol, l’autopista fugia i, rere els sons, s’estenia la boira dels obusos i l’empremta dels tancs damunt la neu. Era un matí d’or blau de juliol llampurnejant en el cristall del mar. En els metalls i cordes ressonava la glòria, que sempre és en passat, rebutjant, sempre rebutjant, la vida. De nit només quedava la remor de les onades sota la terrassa. En canvi, dintre nostre, com dintre de la música, rugia el temporal de neu i ferro que es desferma quan passa full la història.
En aquest vídeo, el polèmic (per qüestions polítiques, és amic i defensor de Putin) Valery Gergiev i l'orquestra del teatre Mariisky interpreten la setena simfonia de Shostakovich
L'impressionant quartet nº 8 amb el fabulós Borodin Quartet. La lectura del poema, repetim, ens encamina més cap aquesta música que l'anterior.
El proper divendres estarem a l'entrega dels XXIV premis de narrativa infantil Carmesina. Organitzats per la Mancomunitat de la Safor, aquests premis venen celebrant-se des de 1991, i són uns dels més prestigiosos pel que fa a la literatura infantil.
Nosaltres posarem la música a l'acte, ens fa bona cosa d'il·lusió, per diversos motius: l'afecció que tenim a la literatura, i la dèria de cercar mitjans per a unir aquestes dues activitats artístiques, la literària i la musical; i l'altra, que és un premi de literatura infantil. Sabem que a l'acte acudiran adults, però si poguérem fer arribar la clàssica als xiquets...
Volem agrair als organitzadors haver pensat amb nosaltres.
Fa temps publicàrem un post amb el títol de valentes, de llepones i d'imbècils, el tema anava al voltant del masclisme a la música clàssica. Tornem a aquest tema. Ho fem per la lectura d'una entrevista ben interessant que li han fet a Barbara Hannigan, valenta, valenta, i extraordinària.
Com a soprano no va tenir cap problema, excepte en els crítics més recalcitrants que els molestava veure dalt l'escenari d'un teatre d'òpera la pràcticament nuesa del seu cos, o actituds sexuals ben explícites que ofenien els castos ulls de burgesos que ploren cada dia per no haver nascut cent cinquanta anys abans.
Però, ai mare!, en el moment que va decidir dedicar-se també a la direcció d'orquestra va començar la festa. Per la seua pròpia comoditat, perquè normalment no vist així, i senzillament perquè li dóna la gana, va decidir no vestir-se tapant-se els braços amb una jaqueta, no recollir-se els cabells amb un monyo, i portar els vestits que ella se sent còmoda, llavors començaren a ploure crítiques. No se sent obligada a portar l'estereotipat vestit negre, i al contrari que als homes, això és motiu de comentaris, que per molts suaus que siguen sempre són malagradosos, perquè mai es planteja açò amb un home. Per tant, només comentar-ho ja és suficient.
La cultura occidental sovint blasma sobre altres cultures, fiquem per exemple l'ús del vel islàmic per a les dones, però en aquests casos part de la nostra societat més conservadora, salvant les distàncies més extremistes, no fa alguna cosa semblant?
Certes actituds dins el "món" de la música clàssica necessiten una revisió, després ens queixem de la pèrdua de públic. Mentre la clàssica estiga dominada pels sectors socials conservadors i elitistes -pagats d'ells mateixos- no deixarem de perdre públic.
Ací baix dos vídeos amb Hannigan interpretant la mateixa obra. Malgrat que el segon ha fet fortuna, és el primer el que més ens impressiona a nosaltres, i on clarament podem veure el gran talent de la músic canadenca.
Si tots els caps de setmana foren com aquest darrer, reblit de música i poesia!
Divendres es presentà la segona edició del concurs de composició Solfes de la Mediterrània. Per a nosaltres no és qualsevol cosa, és un dels projectes amb que més comboi i il·lusió hem posat des de començàrem a caminar, allà el 2001. Fer d'incentiu per a la creació d'obres musicals basades amb textos poètics en valencià, de poetes que ens estimem per la seua poesia i per la seua proximitat, ens fa sentir-nos realment realitzats des d'un punt de vista particular, però també des d'una vessant cívica.
L'acte va ser realment bonic, amb la presència de la germana de Joan Vicent Clar, poeta homenatjat en la primera edició, i també d'Encarna Sant-Celoni, poeta donatjada per aquesta edició. Encarna ens recità dos dels poemes escollits per a posar-los música, quin regal!
A més, allí estàvem tots els que d'una forma o altra estem involucrats en aquest comboi.
Tancàrem l'acte amb la interpretació de l'obra Víctor Vallés guanyadora de la 1ª edició del concurs.
A la pàgina web del concurs podeu trobar totes les novetats.
Dissabte, a Xeresa, posàrem dalt l'escenari Els Sons de les Meravelles, el nostre homenatge particular a Vicent Andrés Estellés. El gran poeta valencià mai
defrauda, i més quan va acompanyat de música de Hindemith, Weill, Bartok, entre altres. Com cada vegada que interpretem aquest programa, constatem
com de bé aplega la poesia i com emociona amb aquesta mena de muntatges. Per descomptat que el mestre Ximo Vidal té bona part de la culpa que així siga.
Dijous vàrem estrenar junt amb la companyia de teatre Lalalà l'obra de "teatre-musical" Qüestió d'actitud, escrita i dirigida per Mariano Lloret.
Primer destacar que nosaltres ens ho vam passar pipa, i per les rialles i els comentaris posteriors, sembla que el públic també s'ho va passar ben bé. Al cap i a la fi aquest era l'objectiu, fer passar una bona estona amb el mirall de la vida que és el teatre. Veure'ns amb la rialla com a forma de coneixement de nosaltres mateix és cosa ben seriosa. Perquè la vida és qüestió d'actitud, i allò realment important i seriós sovint no podem atansar el seu significat real sinó és mitjançant la caricatura, la comicitat.
Particularment, per al Llevant Ensemble, és una experiència realment enriquidora, participar en una obra teatral ens ha ensenyat moltes coses d'allò que ocorre dalt i baix de l'escenari i que no es dóna en la música. Però això no és el més important. El que realment compta és haver treballat amb Joana, Pepa, Dolors i Mariano. I açò sí és important. Perquè al final, com amb totes les coses, el que realment queda, el solatge, és l'afecte personal, l'amistat i l'intercanvi d'experiències dels qui participem. I com ens enriquix personal i professionalment. 
Ah! i no penseu que açò és un post on contem el final de l'experiència. Ah no! el que fem és descriure el principi. Que açò anem a repetir-ho, i molt!
