Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dimecres, 4 d’abril de 2012

València 1795, Gandia 2012

Sovint un té la sensació de formar part d'una espècie de Sísif col·lectiu, condemnat per sempre a començar de nou el mateix camí. Trescar per les senderes a palpentes, entrebancar-se, alçar-se, continuar, i trobar-se palplantat enmig, però enmig de què? En aquest cercle, un somia en seure a taula i poder fer-se un café amb un músic del segle XVIII, i enraonar-se sobre l'ofici. Una sincronia que bé fóra aclaridora, o, al menys, terapèutica.
El dijous, 3 d'agost del 1795 apareixia la següent notícia al Diario de Valencia.

  No és qualsevol cosa, encara que ho parega. És la primera notícia d'un concert públic a València. O, al menys, el primer en anunciar-se a la llavors recent premsa valenciana. La música, en aquest cas, no serveix a un senyor, o al Senyor, la música s'adreça a un públic anònim, a tot aquell qui volgués i pogués pagar l'entrada. La finalitat era la música. Els concerts es perllongaren fins el diumenge 6 de setembre, malgrat estar anunciat que la darrera actuació seria el 28 d'agost. 
Els primers concerts que es coneixen on el públic havia de pagar entrada foren a Londres, el 1672 concretament. 1795 és una data tardana, però no tant si ho comparem amb Viena, on el primer fou en 1780. La societat londinenca poc, o gens, tenia a veure amb el model social valencià. Per contra, amb Viena, l'aristocràtica Viena, podia, salvant les distàncies, assemblar-se.
Un concert a la casa dels sabaters? Doncs exactament com a Leipzig, on la sala de concerts encara es coneguda hui en dia com la Gewandhaus, denominada així per ser la casa del gremi dels drapaires el lloc on, originalment, es feien els concerts públics.
Què va moure aquells músics a fer concerts públics? difícil contestar, però ho podem imaginar. Les agrupacions musicals aristocràtiques, o la del Palau Reial, desaparegudes, o pràcticament; les capelles eclesiàstiques immerses en un nepotisme hermètic salvaguardat per la "concòrdia" -s'autodenominaven "capelles concordades"-; El Teatre de la Balda, amb llurs funcions d'òpera no seria suficient. Què podien fer els qui restaven al marge? Espavilar-se. El sistema musical de l'Antic Règim anava a caure i queia a poc a poc.
Gandia 2012. Decidim, gràcies al recolzament de la gent del Teatre del Raval, fer el mateix. Tant el Teatre del Raval com la casa del gremi del sabaters no són organismes públics, dada important. Per què, doncs, intentar el mateix dos-cents dèsset anys després? doncs perquè els motius són ben semblants. Un sistema que trontolla, s'acaba la caixa dels qui tenen els diners, la cultura se'n va rodar. Sísif, torna a carregar la pedra i cap a munt!