Joan Fuster: música i música deliciosa

Ací teniu la controvertida i curiosa divisió que en fa de la música Joan Fuster.

Joan Fuster

Segons he acabat per aclarir a compte de la meva experiència, hi ha dues classes de música, la música i la música deliciosa. Naturalment, em seria molt difícil d'exposar en paraules, i de manera satisfactòria, els límits i les característiques atribuïbles a cada una d'elles. Però, per garbellat, la idea no em sembla massa complicada. La música, com és lògic -i no caldria dir-ho!-, és Bach o Haendl, per exemple, Beethoven i Wagner i les respectives descendències, i els russos (potser sense excloure'n Stravinsky), i Schoenberg, i en general, la nòmina completa dels compositors emfàtics i estupefactors. La música deliciosa, en canvi, com que demana virtuts més subtils i menys genials -insòlites, per tant-, no pot oferir tanta producció. El catàleg que jo gosaria fer seria relativament curt, i encara condicionat: alguns italians del segle XVII i del XVIII, com Marcello, Gabrieli, Vivaldi o Galupi, els francesos de l'època dels Lluïsos, Mozart de vegades, les cançons de Schumann, Chopin en les estones poc tuberculoses i poc poloneses, prou de Debussy, Ravel ben sovint, una mica de Béla Bártok, certes coses de Britten i de Poulenc... Ja se m'entén que vull dir, dels deliciosos: si més no, aquests no confonen, com els altres, el seu art amb l'exercici de l'oratòria.

(Diari, 10 de febrer de 1956)

Per al dia 9, tenim de deliciosa i d'estupefactora! Ací una miqueta de música deliciosa de Maurice Ravel