Sóc músic III: ser músic (concretament intèrpret)

Com a les pel·lícules: prèviament Sóc músic I i Sóc músic II

joglar

Llavors, què és ser músic? Perquè ara, després dels posts anteriors en compte d'aclarir-nos possiblement ens hem estacat més encara en el bassal. Si li fem cas a Boeccio o a Casiodoro, sóc músic en tant que faig investigacions musicològiques, treballe en l'especulació. Per aquests dos teòrics, el meu ofici en realitat no seria el de músic, sinó el de cantor, joglar o ministrer, que vindrien a ser oficis diferents al de músic. Al dedicar-me a fer música amb un instrument de vent seria conegut primer com joglar i després, des del segle XVI fins la primera part del segle XIX, com ministrer. Ni mu sobre activitats pedagògiques. Encara que com a especulatiu i com a ministrer ve implícita la tasca docent, però no com una activitat separada i independent respecte de les altres, més bé tot el contrari. Per als il·lustrats vuit-centistes done plaer, expresse sentiments i commoc l'ànima. No està mal, tot s'ha de dir. És plaent veure's a un mateix omplint la vida pròpia i la dels demés de goig i felicitat. La vessant acadèmica queda al marge, tant amb Rameau com amb Eiximeno. És cosa separada de la música pràctica, és una disciplina específica. Al segle XVIII ser músic és treballar directament amb el so, però es mantenen les denominacions de ministrers i cantors. Cap comentari de la vessant educativa. 

Haydn

Sincerament, quan faig música, difícilment estic pendent o sóc conscient d'estar expressant allò que de metafísic hi ha en aquest món; ni tampoc del procés propagador que expressen forces disperses, que deia Debussy. No és cap comentari de menyspreu cap a l'estètica romàntica. L'estatus social que gaudim hui en dia la música i els músics és gràcies al lloc preeminent que en les arts atorgaren els pensadors del segle dènou a la música. Només per això cal venerar-los. Què seríem els músics i la música sense el segle xix! Socialment no trobem variacions realment notòries i generals en els músics al llarg de tota l'edat moderna. Des de la tardor de l'edat mitjana fins la primavera de l'edat contemporània pocs canvis havien ocorregut. Però en poques dècades tot canvià. L'homenatge que li feren a Haydn per a celebrar el seu setanta-sis aniversari ho exemplifica. Fou un acte multitudinari, on estava present un ja famós Beethoven i la noblesa més relluïda de Viena. Per a Tim Blanning la conclusió simbòlica d'aquell acte és que quan era jove Haydn, aquest era conegut per ser el mestre de capella del príncep Esterházy; mentre en aquell moment concret, la família Esterházy era famosa perquè Haydn havia sigut mestre de capella d'ells. El descendent del príncep Estehárzy al servei del qual havia estat l'homenatjat, manà fer una pintura de l'acte que després regalà al compositor. Tot semblava haver-se capgirat.

Decididament és la destresa i la imaginació allò que, personalment, em fa músic. Més sobre què és ser músic en el proper post