I tot açò de ser músic,
qui ho ensenya? Els músics, no hi ha altra. Qui ensenya medecina,
física, filologia, matemàtiques, escultura? Poden haver músics no
pedagogs, però no poden haver gent que es dedique a ensenyar música
que no siga o haja segut intèrpret o compositor ell mateix. Com pot
aprendre un alumne a interpretar música si el professor amb qui
estudia no ha desenvolupat una carrera com intèrpret? Personalment
un pot decidir abandonar la seua activitat com “músic pràctic”
i dedicar-se a temps complet a la docència, o al contrari. És una
elecció. Però per a la major part dels músics l'elecció és
dividir la seua dedicació entre les diferents tasques que
desenvolupem els músics. Les possibilitats són múltiples:
professors de secundària que dirigeixen agrupacions professionals
i/o bandes, músics d'orquestra que ensenyen en conservatoris o
acadèmies, professors de conservatori que formen part d'agrupacions
professionals, intèrprets que també són compositors, compositors
que tenen com a feina principal la docència en un institut,
professors en acadèmies de música que actuen amb orquestres de
forma intermitent, etc.
Cal anar esborrant aquella
vella imatge assolida on els millors alumnes del conservatori estaven
destinats a la interpretació i la resta a la docència. Òbviament
hi han interessats en què aquesta vella quimera no desaparega,
assenyalant fins i tot, com podem llegir en un article de la revista
Resonancias del Conservatori
d'Oviedo, al nº4, que els docents poden mantenir la seua activitat
com instrumentistes com una activitat complementaria o una afició
més. Tornem als metges! Un no dóna classes de cirurgia a la
facultat i opera a estones com una activitat complementària o per
afició. Ambdues activitats formen part d'un tot. Queda clar que la
interpretació com activitat principal és només per a una minoria,
degut a les escasses organitzacions musicals professionals d'aquest
País. Què li anem a fer! Però aquesta divisió en termes absoluts
que fem dels músics no s'ajusta a la realitat. Més encara, mai ha
sigut realment així. La divisió del treball que fem actualment
segurament ho enterboleix. En el passat la separació entre les
diferents activitats no hi era. Així, entre les obligacions d'un
mestre de capella eclesiàstic del segle xvii,
posem com a exemple, hi eren la de composar, ensenyar i dirigir la
capella. Les cobles de ministrers d'una ciutat, com podem comprovar
per a la ciutat de Xàtiva, tenien estipulat entre les seues
obligacions mantenir una escola de ministrers. Òbviament
no anem a renegar dels grans avanços que socialment hem aconseguit
els músics en les darreres dècades, però aquesta aparent estricta
divisió del treball desdibuixa una realitat més complexa compartida
amb la resta de músics occidentals. Segurament és un problema de
regulació. La legalitat existent no facilita, més bé condiciona i
obstaculitza. En altres països europeus, per a un funcionari o un
treballador que gaudeix d'un treball a temps complet, li és possible
renunciar a part de la seua càrrega de treball, en un 25% o un 50%
per exemple, per així tenir temps per desenvolupar altres
activitats. Quants professor de conservatori o d'institut
renunciarien a part de la seua càrrega de treball, i òbviament la
part proporcional del sou, per dedicar part del seu temps a la
interpretació? O a l'inrevés, o a altres activitats, siguen
aquestes relacionades amb tasques editorials, d'investigació, de
gestió, periodístiques o qualsevol altra.
Estudis recents realitzats a
la Universitat Jaume I de Castelló entre l'alumnat de conservatori,
posen de manifest com els interessos professionals es divideixen
entre 56'6% de l'alumnat que desitja ser intèrpret i un 45'1% que
prefereix la docència. Un 6'6% dels alumnes prefereixen altres de
les possibles activitats professionals. Res diu l'estudi, i
sincerament hi manca, sobre compaginar les dues vessants, que de fet
és el que fem molts, per no dir la majoria. Probablement la mitjana
seria semblant: un poc més de la meitat prefereix com a treball
principal la d'intèrpret i dedicar part del temps a la docència; i
al contrari un poc per baix. Açò posa de manifest també com la
formació rebuda als conservatoris hauria de contemplar-se de forma
polifacètica, perquè polifacètica serà l'activitat professional
del músic.
Altres activitats al marge
de la interpretació, la composició i la docència són possibles.
Però aquestes no necessàriament han de ser desenvolupades per un
músic. Necessiten de coneixements sobre música, però en molts
d'aquest treballs no és el factor determinant. Entre aquestes feines
podem destacar la de crític, editor, gerent d'activitats o
institucions, periodista, luthier, productor musical, i, ai!
musicòleg. La musicologia és una ciència, no un art. Els
musicòlegs estudien la música però no necessàriament han de ser
intèrprets amb una alt grau de destresa. La tasca del musicòleg no
és cantar a nivell professional un madrigal de Monteverdi, sinó
estudiar-lo a ell, l'autor, el context, i una infinitat més de
possibilitats d'investigació. Si alçara en cap Boecio!
Tot açò és ser músic, músic que es dedica professionalment a la música.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada