Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 17 de desembre del 2012

Sóc músic V: final, va debò cavallers.

Anteriorment Sóc músic I, Sóc músic II, Sóc músic III i Sóc músic IV.

I tot açò de ser músic, qui ho ensenya? Els músics, no hi ha altra. Qui ensenya medecina, física, filologia, matemàtiques, escultura? Poden haver músics no pedagogs, però no poden haver gent que es dedique a ensenyar música que no siga o haja segut intèrpret o compositor ell mateix. Com pot aprendre un alumne a interpretar música si el professor amb qui estudia no ha desenvolupat una carrera com intèrpret? Personalment un pot decidir abandonar la seua activitat com “músic pràctic” i dedicar-se a temps complet a la docència, o al contrari. És una elecció. Però per a la major part dels músics l'elecció és dividir la seua dedicació entre les diferents tasques que desenvolupem els músics. Les possibilitats són múltiples: professors de secundària que dirigeixen agrupacions professionals i/o bandes, músics d'orquestra que ensenyen en conservatoris o acadèmies, professors de conservatori que formen part d'agrupacions professionals, intèrprets que també són compositors, compositors que tenen com a feina principal la docència en un institut, professors en acadèmies de música que actuen amb orquestres de forma intermitent, etc.
Cal anar esborrant aquella vella imatge assolida on els millors alumnes del conservatori estaven destinats a la interpretació i la resta a la docència. Òbviament hi han interessats en què aquesta vella quimera no desaparega, assenyalant fins i tot, com podem llegir en un article de la revista Resonancias del Conservatori d'Oviedo, al nº4, que els docents poden mantenir la seua activitat com instrumentistes com una activitat complementaria o una afició més. Tornem als metges! Un no dóna classes de cirurgia a la facultat i opera a estones com una activitat complementària o per afició. Ambdues activitats formen part d'un tot. Queda clar que la interpretació com activitat principal és només per a una minoria, degut a les escasses organitzacions musicals professionals d'aquest País. Què li anem a fer! Però aquesta divisió en termes absoluts que fem dels músics no s'ajusta a la realitat. Més encara, mai ha sigut realment així. La divisió del treball que fem actualment segurament ho enterboleix. En el passat la separació entre les diferents activitats no hi era. Així, entre les obligacions d'un mestre de capella eclesiàstic del segle xvii, posem com a exemple, hi eren la de composar, ensenyar i dirigir la capella. Les cobles de ministrers d'una ciutat, com podem comprovar per a la ciutat de Xàtiva, tenien estipulat entre les seues obligacions mantenir una escola de ministrers. Òbviament no anem a renegar dels grans avanços que socialment hem aconseguit els músics en les darreres dècades, però aquesta aparent estricta divisió del treball desdibuixa una realitat més complexa compartida amb la resta de músics occidentals. Segurament és un problema de regulació. La legalitat existent no facilita, més bé condiciona i obstaculitza. En altres països europeus, per a un funcionari o un treballador que gaudeix d'un treball a temps complet, li és possible renunciar a part de la seua càrrega de treball, en un 25% o un 50% per exemple, per així tenir temps per desenvolupar altres activitats. Quants professor de conservatori o d'institut renunciarien a part de la seua càrrega de treball, i òbviament la part proporcional del sou, per dedicar part del seu temps a la interpretació? O a l'inrevés, o a altres activitats, siguen aquestes relacionades amb tasques editorials, d'investigació, de gestió, periodístiques o qualsevol altra.
Estudis recents realitzats a la Universitat Jaume I de Castelló entre l'alumnat de conservatori, posen de manifest com els interessos professionals es divideixen entre 56'6% de l'alumnat que desitja ser intèrpret i un 45'1% que prefereix la docència. Un 6'6% dels alumnes prefereixen altres de les possibles activitats professionals. Res diu l'estudi, i sincerament hi manca, sobre compaginar les dues vessants, que de fet és el que fem molts, per no dir la majoria. Probablement la mitjana seria semblant: un poc més de la meitat prefereix com a treball principal la d'intèrpret i dedicar part del temps a la docència; i al contrari un poc per baix. Açò posa de manifest també com la formació rebuda als conservatoris hauria de contemplar-se de forma polifacètica, perquè polifacètica serà l'activitat professional del músic.
Altres activitats al marge de la interpretació, la composició i la docència són possibles. Però aquestes no necessàriament han de ser desenvolupades per un músic. Necessiten de coneixements sobre música, però en molts d'aquest treballs no és el factor determinant. Entre aquestes feines podem destacar la de crític, editor, gerent d'activitats o institucions, periodista, luthier, productor musical, i, ai! musicòleg. La musicologia és una ciència, no un art. Els musicòlegs estudien la música però no necessàriament han de ser intèrprets amb una alt grau de destresa. La tasca del musicòleg no és cantar a nivell professional un madrigal de Monteverdi, sinó estudiar-lo a ell, l'autor, el context, i una infinitat més de possibilitats d'investigació. Si alçara en cap Boecio! 
Tot açò és ser músic, músic que es dedica professionalment a la música.