Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música

dilluns, 5 d’agost de 2013

La reverència

http://us.cdn2.123rf.com/168nwm/alfonsodetomas/alfonsodetomas1210/alfonsodetomas121000002/16016452-un-hombre-que-hace-una-reverencia-courtsey-saludo-del-viejo-estilo.jpgÉs interessant constatar com entre els hàbits que tenim els que ens dediquem a la clàssica, alguns d'ells ens retrotrauen bastant endins de la història. Un d'aquest és la reverència. Eixim a l'escenari i fem una bona reverència, acabem una de les obres i el mateix, i per tancar els concert ens acostant a la vora de l'escenari per a fer la darrera. 
Significativa és l'etimologia de la paraula. Reverència ve del llatí reverentia, que vindria a significar "temor respectuós". I aquesta, per la seua banda, es deriva de vereri, és a dir, por.
En principi aquest gest s'utilitza per mostrar respecte o veneració vers algú. I no és una anècdota per al nostre cas, que l'origen d'aquest gest estiga en les corts medievals. Era en els ambients cortesans o eclesiàstics on durant segles hem desenvolupat la nostra activitat. De fet, només fa dos-cents anys que els músics no som serfs. Perquè érem això, serfs. I constantment havíem de mostrar respecte als nostres senyors. 
Llavors, per a l'àmbit musical, la reverència és un vestigi de l'Edat Moderna. Però hem heretat només el gest? seria absurd afirmar això. El gest és la part visual d'una mentalitat. En el millor dels casos respecte al públic. En el pitjor dels casos submissió al poder, llepaculs que s'arrastren darrere del polític de torn. Us sorprèn aquesta darrera frase? més d'un músic afamat hem vist darrerament fent el ridícul. Que personalment ja s'apanyarà, però com a membre d'un col·lectiu ens ridiculitza. Conten que Beethoven feia una passejada amb Goethe en un luxós balneari, quan, de sobte, pel mateix camí va aparéixer l'emperador. Immediatament Goethe va fer una reverència ostentosa, i Beethoven en veure-ho l'empentà per a què s'incorporara cridant-li "són ells els que s'han d'acatxar!". Doncs això.
Probablement hauríem de revisar els nostres hàbits, no pels gestos, sinó pel que denoten. I així aconseguir una relació amb el públic més directa i menys reverencial, on aquest "temor respectuós" vers el públic esdevinga un diàleg amical i còmplice.


2 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Home, els significats dels gestos i les paraules van canviant. Jo crec que avui la reverència cap al públic ja no té eixa connotació servil. En el pitjor dels casos, crec, com a públic-poble,em sent honorat per la salutació 'reverencial' dels músics.
De la meua banda, salutacions,també, en reverència.

Llevant Ensemble ha dit...

Això que dius és ben cert, i hui en dia no tots els contextos són iguals. La reflexió ve al voltant de l'ús que "el poder" fa hui en dia de la música i l'actitud dels músics, que no desconnecta completament amb una tradició anterior. Hi han factors democratitzadors que han influït positivament i abastament en la relació entre música clàssica i societat. Però ens certs cercles de les elits socioeconòmiques això no hi és. Per ahí és per on va la reflexió.