El nostre CD Entartete Musik ja roda, l'hem presentat i ara comença la distribució i promoció. Estem tancant dates per presentar-lo en diverses ciutats. Però el que tenim per davant són dos mesos ben reblits d'actuacions: dues de Questió d'actitut amb les nostres estimades amigues de Lalalà Teatre, l'Entartete Musik a Itàlia, un concert-homenatge a Gandia, un concert didàctic, presentacions del CD i el concert del concurs Solfes de la Mediterrània.
 |
| Encarna Sant-Celoni |
és una escriptora i traductora valenciana. El 1983 va guanyar el premi Ciutat de Cullera, i el 1985 el premi Joanot Martorell de Gandia, amb la novel·la Siamangorina. És membre de l'AELC i ha traduït, entre d'altres, Els mil i un quarts d'hora, de Thomas-Simon Gueullette (editorial Moll, 2008), i cotraduït del danés l'antologia Digte-POEMES, de Tove Ditlevsen (Alfons el Magnànim, 1995), amb Anne Marie Dinesen, i de l'àrab, el recull Perles de la nit. Poetes andalusines, amb Margarida Castells (adesiara editorial, 2013).L'any 2004 obtingué el premi Vila de Puçol i el 2008 va publicar l'antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes (Arola Editors). També és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (1992) i Accent greu (2000), i, a més de col·laborar en diverses revistes i publicacions, ha participat en molts homenatges i llibres col·lectius, sobretot de poesia.
Com tantes coses d'aquest País, endinsar-se en un projecte cultural on és la poesia i la música clàssica els protagonistes, no deixa de ser una bogeria. Però què seria aquest món sense bojos?
Dijous vàrem estrenar junt amb la companyia de teatre Lalalà l'obra de "teatre-musical" Qüestió d'actitud, escrita i dirigida per Mariano Lloret.
Primer destacar que nosaltres ens ho vam passar pipa, i per les rialles i els comentaris posteriors, sembla que el públic també s'ho va passar ben bé. Al cap i a la fi aquest era l'objectiu, fer passar una bona estona amb el mirall de la vida que és el teatre. Veure'ns amb la rialla com a forma de coneixement de nosaltres mateix és cosa ben seriosa. Perquè la vida és qüestió d'actitud, i allò realment important i seriós sovint no podem atansar el seu significat real sinó és mitjançant la caricatura, la comicitat.
Particularment, per al Llevant Ensemble, és una experiència realment enriquidora, participar en una obra teatral ens ha ensenyat moltes coses d'allò que ocorre dalt i baix de l'escenari i que no es dóna en la música. Però això no és el més important. El que realment compta és haver treballat amb Joana, Pepa, Dolors i Mariano. I açò sí és important. Perquè al final, com amb totes les coses, el que realment queda, el solatge, és l'afecte personal, l'amistat i l'intercanvi d'experiències dels qui participem. I com ens enriquix personal i professionalment. 
Ah! i no penseu que açò és un post on contem el final de l'experiència. Ah no! el que fem és descriure el principi. Que açò anem a repetir-ho, i molt!
Aquesta setmana hem llegit alguns articles completament prescindibles sobre com comportar-se en un concert de música clàssica. Un d'ells, realment extasiant per als guardians de la litúrgia tardoburgesa, és un decàleg de quan es pot aplaudir i quan no. Comença afirmant que un dels debats més populars sobre els concerts simfònics és el de quan es deu i quan no aplaudir. No és d'estranyar que la situació de la música clàssica siga la que és quan el debat es centra en temes com aquest. 
A l'altre costat tenim al polifacètic Peter Schickele. Compositor, musicòleg i comediant. Aquest, durant la seua llarga carrera, a més de mostrar una gran versatilitat, ha ensenyat les vergonyes del que és la litúrgia de la música clàssica amb les seues paròdies. També ha fet vore com, de forma desimbolta, allò que ocorre dalt l'escenari i baix, pot tenir un desenvolupament diferent del que estem acostumat. Abans d'ocupar un lloc com a professor de la prestigiosa Juliard School, es movia des de la música popular, fent arranjaments per a Joan Baez; el rock, amb el grup The Open Window; la música clàssica, estranant obres simfòniques i de cambra, amb col·laboracions amb grups tan afamats com el Canadian Brass; i desenvolupant la seua activitat com a musicòleg. 
 |
| Joan Margarit |
Recordes? La Joana havia mort.
Tu i jo anàvem en cotxe cap al nord,
fins a l’apartament davant del mar,
i escoltàvem aquesta simfonia.
Vam començar el viatge
un matí lluminós. Dins de la música,
el dia era de murs coberts de gel,
ombres de vianants amb sacs mig buits
i trineus amb cadàvers sobre el llac.
Com una pista d’aterratge al sol,
l’autopista fugia i, rere els sons,
s’estenia la boira dels obusos
i l’empremta dels tancs damunt la neu.
Era un matí d’or blau de juliol
llampurnejant en el cristall del mar.
En els metalls i cordes ressonava
la glòria, que sempre és en passat,
rebutjant, sempre rebutjant, la vida.
De nit només quedava la remor
de les onades sota la terrassa.
En canvi, dintre nostre, com dintre de la música,
rugia el temporal de neu i ferro
que es desferma quan passa full la història.
El proper divendres estarem a l'entrega dels XXIV premis de narrativa infantil Carmesina. Organitzats per la Mancomunitat de la Safor, aquests premis venen celebrant-se des de 1991, i són uns dels més prestigiosos pel que fa a la literatura infantil.
Fa temps publicàrem un post amb el títol de valentes, de llepones i d'imbècils, el tema anava al voltant del masclisme a la música clàssica. Tornem a aquest tema. Ho fem per la lectura d'una entrevista ben interessant que li han fet a Barbara Hannigan, valenta, valenta, i extraordinària.
Però, ai mare!, en el moment que va decidir dedicar-se també a la direcció d'orquestra va començar la festa. Per la seua pròpia comoditat, perquè normalment no vist així, i senzillament perquè li dóna la gana, va decidir no vestir-se tapant-se els braços amb una jaqueta, no recollir-se els cabells amb un monyo, i portar els vestits que ella se sent còmoda, llavors començaren a ploure crítiques. No se sent obligada a portar l'estereotipat vestit negre, i al contrari que als homes, això és motiu de comentaris, que per molts suaus que siguen sempre són malagradosos, perquè mai es planteja açò amb un home. Per tant, només comentar-ho ja és suficient. 
Si tots els caps de setmana foren com aquest darrer, reblit de música i poesia! 
Divendres es presentà la segona edició del concurs de composició Solfes de la Mediterrània. Per a nosaltres no és qualsevol cosa, és un dels projectes amb que més comboi i il·lusió hem posat des de començàrem a caminar, allà el 2001. Fer d'incentiu per a la creació d'obres musicals basades amb textos poètics en valencià, de poetes que ens estimem per la seua poesia i per la seua proximitat, ens fa sentir-nos realment realitzats des d'un punt de vista particular, però també des d'una vessant cívica. 
L'acte va ser realment bonic, amb la presència de la germana de Joan Vicent Clar, poeta homenatjat en la primera edició, i també d'Encarna Sant-Celoni, poeta donatjada per aquesta edició. Encarna ens recità dos dels poemes escollits per a posar-los música, quin regal! |
| durant l'assaig |
 |
| durant en concert |
El divendres 6 a les 19'30h tindrà lloc l'acte de presentació de la segona edició del concurs de composició Solfes de la Mediterrània. Ben contents i ben pagats que estem! aquest projecte és uns dels combois que més il·lusió ens fa i que més hem treballat. Potenciar la creació de noves composicions en valencià no és qualsevol cosa per a nosaltres. Així que novament els participants hauran de posar música a tres poemes en valencià.
El proper dia 7 a les 20'00h estarem a la Casa de Cultura de Xeresa amb Els Sons de les Meravelles, el nostre homenatge al gran poeta Vicent Andrés Estellés.
Cal senyalar per part nostra, com malgrat les circumstàncies econòmiques que pateix el municipalisme, hi ha poblacions, que a pesar de les dificultats, continua programant cultura. Moltes altres han renunciat, portant al desastre bona part del teixit cultural valencià. llavors, reconeixem l'esforç que pobles, com ara Xeresa, fan per mantindre l'activitat cultural viva. Reiteradament hem mostrat la nostra opinió: la cultura no és organitzar actes per a esmerçar l'oci, és quelcom que va molt més enllà, influint en mig termini fins i tot en el progrés econòmic. |
| Guillermo Dalia |
Els master que s'ofereixen en els conservatoris superiors són demencials... Han pensat més en ells mateixos, en repartir-se els crèdits, que en els alumnes.
I a València hem estat especialistes, de grans tocadors, ni tan sols músics..., i encara estem amb això. Amb instrumentistes-tocadors i pocs intel·lectuals-músics
 |
| Sixto Ferrero |
El dissabte vam tornar a viure una vetlada memorable al Teatre del Raval, almenys per a nosaltres. Altra vegada l'Entartete Musik!No és contradictori, de fer, que la música -l'expressió més sublim de l'ànima dels homes- haja estat, ella també, lligada a aquesta empresa infernal d'extermini de milions de sers humans i que haja format part de forma més que activa?
No manquen les publicacions que declaren, no sense cert èmfasi, que la música subjectava als presoners descarnats i els donava forces per resistir. Altres afirmen que la música produïa l'efecte invers, que deprimia als infeliços precipitant-los a la seua fi. Personalment, combregue amb aquesta darrera opinió.
 |
| Primo Levi |
Al Lager la música t'arrastrava fins al fons
El record d'aquestes músiques roman per sempre en els supervivents. Segons LeviPareu!, pareu! aneu-vos-en! deixeu-nos morir en pau!
Havia que escoltar-la sense obeir-la, sense sofrir-la, per entendre el que representava i les raons premeditades per les quals els alemanys havien instaurat aquest ritme monstruós, s'ha d'entendre per què hui encara, quan una d'aquestes cançons innocents retorna a la nostra memòria, se'ns gela la sang a les venes.
Era una bogeria tenir una orquestra i que ens obligaren a cantar i tocar mentre exterminaven a tantes persones, però sense bogeria no es pot entendre Auschwitz
 |
| orquestra a Auschwitz |
La sèrie està ambientada a la ciutat de Nova Orleans, concretament al barri de Treme, un barri de cultura criolla i afroamericana, on la música brolla en cada cantó. Comença la història pocs mesos després de l'huracà Katrina. Aquests és una altre dels atractius, almenys en la primera temporada. Se'ns mostra la devastació que va suposar Katrina, i com barris sencers varen ser destruïts, arruïnant la vida, quan no llevant-la, de milers de persones. 
La música no és que siga una part important, podem dir que la música ho és tot en aquesta sèrie. La música mateix, el jazz, en els seus diferents estils, llocs, àmbits, gent, etc. I els músics, perquè realment és una història de músics, de com es guanyen la música, de les aspiracions, dels problemes econòmics, familiars i socials que comporta la professió de músic de Jazz. De qui vol marxar a altres ciutats per promocionar en la seua carrera, o com aquell altre que davant la pregunta "què vols passar-te tota la vida a Nova Orleans tocant en aquests clubs i fent barbacoes?" contesta "doncs, no estaria mal". 
Un 21 d'octubre del 2011 xafàvem per primera vegada l'escenari del Teatre del Raval de Gandia. En aquells mesos estàvem treballant en una espècie de quimera, la de canviar el format i l'estructura de les nostres actuacions. Volíem acabar amb el tradicional concert de música clàssica, on els músics saluden, toquen, reben aplaudiments, tornen a saludar i se'n van cap a casa. El programa que interpretàrem aquell dia va ser A la carta. Aquest suposava un avanç, però no una ruptura com la que teníem en ment i que perfilàvem per a programes successius.
Pocs mesos després, el 24 de febrer del 2012, tornàvem al Raval amb un programa que ens abellia molt portar als escenaris. Però pel tema estàvem convençuts que no anava a agradar. Era el primer programa que fèiem pensat interdisciplinarment. Poesia i música d'escriptors i músics perseguits pel nazisme, alguns d'ells morts a camps d'extermini. La música extraordinària, el poemes realment bells, però com respondria el públic? Aquella va ser una nit màgica. Les sensacions d'alt l'escenari, més allò que ens aplegava des del públic va fer que recordem aquella data com un punt d'inflexió en la carrera del grup. Hi ha un abans i un després d'aquell dia. Descobrírem que era possible despertar emocions que mai abans havíem aconseguit en els nostres concerts. La música, la poesia recitada magistralment per Ximo Vidal i el rerefons històric, havien aconseguit allò que no esperàvem. Vàrem constatar com a certa que la veritat històrica s'aprén prosaicament, però a la compassió, en el sentit estricte de la paraula, s'aplega pel contacte directe o mitjançant l'art. Havíem interpretat per primera vegada l'Entartete Musik. 
Ara tornem al Teatre del Raval, i ho fem amb l'Entartete Musik. Moltes coses ens han passat i moltes coses li han passat al Raval. El fet d'anar amb aquest programa és una mena d'homenatge per tot el que hem aprés d'alt aquell escenari. Volem que torne a ser una vetlada màgica, que ens tornem a emocionar, que la música i la poesia ens facen més humans. Recordarem aquella gent que va patir el que no havia de patir. 
Fa un temps us parlàvem d'un llibre que estava tenint un èxit inesperat als EUA, Mozart in the jungle, escrit per l'oboista Blair Tindall. També us anunciàvem que s'estava preparant una sèrie sobre aquest llibre. Doncs des d'aquest desembre ja es pot veure la primera temporada completa, compta amb deu capítols. De moment no està doblada al castellà, i, per desgràcia, menys encara al valencià. Tanmateix la podeu trobar subtitulada. 
La sèrie no deixa de ser una telecomèdia-drama com altres que es poden veure. Però té el seu interés, no està mal. Entre la gent involucrada al projecte està Roman Coppola, fill del gran Francis Ford Coppola. Però per a nosaltres el que realment trobem interessant és el context en què es desenvolupa l'acció: la vida dels músics professionals. Especialment aquells aspectes secundaris que rodegen cada capítol: la preocupació per les canyes de l'oboè, Mahler, el divisme d'alguns directors, el glamour en què s'embolcalla la música i com contrasta sovint amb la inestabilitat i precarietat del músic com a treballador, les dificultats per aconseguir un treball, l'abús de betablokers o altres drogues "no legals", l'alcoholisme, l'estrés que suposa la feina de músic, etc. 
En molts aspectes ens sentim identificats amb la protagonista, Hailey. Jove qui ha acabat els estudis fa poc, i a qui no li és fàcil guanyar-se la vida. Com diu en un dels capítols "em passe el temps pensat com aconseguir diners, és la meua preocupació diària". Espera l'oportunitat que tots hem esperat per aconseguir un bon lloc de treball, quan un és jove especialment en una orquestra. Després tot es complica, i, almenys ací, l'opció de la interpretació passa a un segon terme des del punt de vista salarial. Quan nosaltres teníem l'edat de Hailey, les preocupacions professionals que teníem no eren molt diferents a les d'ella.
