Des de la Safor música, música, música i més música... poesia, poesia, poesia i més poesia... debat, idees, assaig i més debat, més idees i més assaig, ... però sempre amb música
El dijous dia 30 estrenem al teatre Serrano, juntament amb la companyia de teatre Lalalà l'obra escrita per Mariano Lloret Qüestió d'actitud.
Un projecte completament nou per a noslatres. Una representació teatral on la música en forma part, però sense que entre en la tipologia dels musicals.
Per descomptat que és un repte. Allò de trencar amb el que per a nosaltres és el normal, la forma d'estar a l'escenari, el paper que desenvolupa la música, la interacció en un contingut dramàtic,... un repte que afrontem amb il·lusió, que ens serveix per explorar les possibilitats expressives i creatives del grup, i, sobretot, i en última instància és el que realment compta, ens ho passem bé i gaudim d'allò que fem. Si no fóra així, difícilment podríem fer que el públic es divertisca o gaudisca de la música, si nosaltres mateix no ho fe..
Una altra part ben important, però no dir la principal, és poder treballar amb la gent de teatre, i concretament amb la companyia Lalala Teatre i amb Mariano Lloret, que ha escrit uns textos realment brillants i divertits.
Serà el dijous 30 a les 21'00h al teatre Serrano de Gandia.
Aquesta setmana hem llegit alguns articles completament prescindibles sobre com comportar-se en un concert de música clàssica. Un d'ells, realment extasiant per als guardians de la litúrgia tardoburgesa, és un decàleg de quan es pot aplaudir i quan no. Comença afirmant que un dels debats més populars sobre els concerts simfònics és el de quan es deu i quan no aplaudir. No és d'estranyar que la situació de la música clàssica siga la que és quan el debat es centra en temes com aquest.
El text ve signat per Holly Mulcahy, violinista, concertino de l'orquestra de Chattanooga (EUA), i bloguera de cert èxit. Representa els gustos més elitistes que envolten els auditoris. De fet, a la seua biografia destaca que al seu barri, sembla ser un lloc ben exclusiu a Chicago, és famosa per organitzar "festes exclusives". A l'article li trobem només una mancança, la de què tots aquells que s'acosten a un concert de música clàssica i no ho han fet abans, o en molt poques ocasions, que els col·loquen a l'esquena un cartell verd amb una L.
A l'altre costat tenim al polifacètic Peter Schickele. Compositor, musicòleg i comediant. Aquest, durant la seua llarga carrera, a més de mostrar una gran versatilitat, ha ensenyat les vergonyes del que és la litúrgia de la música clàssica amb les seues paròdies. També ha fet vore com, de forma desimbolta, allò que ocorre dalt l'escenari i baix, pot tenir un desenvolupament diferent del que estem acostumat. Abans d'ocupar un lloc com a professor de la prestigiosa Juliard School, es movia des de la música popular, fent arranjaments per a Joan Baez; el rock, amb el grup The Open Window; la música clàssica, estranant obres simfòniques i de cambra, amb col·laboracions amb grups tan afamats com el Canadian Brass; i desenvolupant la seua activitat com a musicòleg.
Schickele, a més de firmar amb el seu nom, ha construït un alter ego, P.D.Q. Bach, on es dedica a parodiar, mitjançant els textos, la música d'estètica barroca i l'escenografia tot allò que li ve de gust, però en especial la música clàssica mateix i el seu entorn.
Dues formes molt diferents d'entendre què és i com s'ha de desenvolupar la relació entre els músics i els espectadors. Com als concerts pot haver quelcom més que música, i com aquesta pot desenvolupar-se en altres àmbits.
Un vídeo com a P.D.Q. Bach
El següent com a membre de The Open Window. Recorda al Zappa amb els Mothers
Clara està la nostra predilecció, i com prediquem amb l'exemple, ací us deixem el cartell del nostre proper comboi.
