La muller de Emilio Botín, fem aquesta referència per ser consubstancial per entendre la present entrada, firma l'article las orquestas no por favor, el qual podríem subscriure sense més. Però se'ns plantegen vàries preguntes.
No toquem les orquestres!, d'acord! tots a una! Però, i els recursos
culturals que s'han de destinar als pobles, allí on no viu l'elit
econòmica i política? Si es centra tant l'atenció per part de certs
sectors socials i mitjans de comunicació en les orquestres és per què
aquestes són part del seu "paisatge social" i exponents del
seu prestigi. Els preocupa que el "tio Batiste, la tia Maria, Facund,
Josep, Saoro, Voro, Pepa, Tere, Roseta, ..." i la resta de la gent de
Bellús, de Forna, de Benifairó, de Barx, de Potries, de Barxeta... puga
gaudir d'una programació musical de qualitat als seus pobles, o en llocs
geogràficament propers? O ens limitem a preocupar-nos d'allò que ocorre
en uns metres quadrats concrets de les grans ciutats on acudeixen un
nombre limitat de població amb una configuració social concreta?
Com apunta el sociòleg britànic
John Harry Goldthorpe (ho penge en castellà)
Mi trabajo sobre el consumo cultural estudia cómo las jerarquías del consumo cultural determinan jerarquías sociales. Por
ejemplo, en el caso de las personas de clase alta, ver si es verdad que
favorecen a una “cultura de élite” (música clásica y la literatura, la
ópera, el teatro o el arte), o si las de menor posición favorecen la
cultura popular (televisión, literatura popular, música pop o cine). Mi
investigación sugiere que esta visión “consolidada” por sociólogos como
Pierre Bourdieu está equivocada y es más compleja. Las élites consumen
en todos los niveles, y las clases bajas sólo consumen en los niveles de
cultura inferiores. No hay virtualmente una élite “sociocultural”, es
decir, individuos que consumen sólo “cultura de elite”.
Com en el segle XVII, les elits practiquen una mena de bilingüisme
cultural, mentre altres capes socials només són partícips de la cultura
"popular". Llavors, la seua preocupació es centra en no perdre allò que
els és específic, i que per cert paguem en bona part entre tots. El
sociòleg ho diu bé, parla de consum no de gustos. Probablement si
l'accés fóra més fàcil a diversos nivells, econòmics, geogràfics,... el
consum s'ampliaria a altres àmbits socials, ahí tenim l'exemple de
Venezuela i el "sistema", ara copiat a tot arreu. Òbviament açò no és
un tema de blanc o negre, és un tema llarg i complexe on l'educació està
jugant un paper ben important en l'ampliació dels gustos en amples
capes de la societat, ara caldrà facilitar-los el consum.
Ens agrada l'article de Paloma O'Shea, però...
