Les institucions públiques han jugat i juguen un paper primordial en el desenvolupament de les activitats professionals dels músics. Més encara, podríem afirmar, sense cap estadística en les mans, que pràcticament tot allò que té a veure en activitats econòmiques al voltant de la música clàssica passa per mans d'aquestes.
El pes de la tradició contamina allò que democràticament hauria d'haver-se extingit fa dècades. La música, i les arts en general, no han de ser un element ornamental dels governs i les institucions. Tampoc és un element per engalanar el territori sense més. Menys encara són eines de manipulació social, amb una retòrica i teatralitat tan típicament barroca. Açò que sembla tan obvi, no queda clar en la pràctica diària. Quantes fotos i notorietat pública dóna la cultura als representants institucionals! i quants actes s'organitzen només amb aquest objectiu! Creieu que alguns actes culturals s'organitzarien sinó hi haguera assegurada una foto per als polítics? i per què la foto?
Quines són les institucions que participen majorment en el disseny cultural dels nostres pobles? principalment l'administració local, els ajuntaments. En el 2005, les despeses en cultura de l'Estat suposaven en el 0,5% de la despesa pública, les dels governs autonòmics un 1%, i les dels governs locals un 5%. La descentralització de les polítiques culturals és més que notòria si ho comparem amb altres països. Quan parlem de les despeses des de l'administració autonòmica, hauríem d'analitzar on es situen geogràficament i sociològicament. No tenim dades fefaents, però en referència a la música, podríem assenyalar que aquestes es situen majorment a València, constituint-se així un greuge comparatiu. El magalomaníac projecte del Palau de les Arts deu emportar-se bona part dels recursos, i, a més, ara s'intenta involucrar a diverses ciutats del país per finançar-ho indirectament, hipotecant així la programació cultural pròpia i marginant altres grups. Aquest tipus de projectes culturals és paradigmàtic de les grans ciutats i de les seues elits socials. Al respecte, creiem que un dels papers més importants de les institucions és democratitzar la cultura, fer-la arribar fàcilment a tothom, tant en termes geogràfics, com econòmics. Com assenyala Pau Rausell
El resultado es que finalmente las políticas culturales son, sin duda, la intervención fiscalmente más regresiva de todas las políticas públicas. Lo que significa que del dinero de todos transferimos recursos para que los de rentas medias-altas y altas asistan a excelente teatro, vean la filarmonica de Berlin por menos de lo que vale un Madrid-Milán y contemplen la última antológica de Klee por menos de la mitad de lo que vale el cd de Aleandro Sanz. Esto lo dicen todos los estudios sobre públicos que yo he visto desde que tengo uso de razón pero parece que a nadie le parece escandaloso.
Doncs a nosaltres a més d'escandalós ens sembla vergonyós.
Aprofundim en el tema amb unes dades, cert és que ja llunyanes en el temps. En el 2002 el 97% d'espanyols afirmaven no haver anat mai a l'òpera, el 95% no havia anat mai a un espectacle de dansa, el 91% a un concert de música clàssica i el 76% a una representació teatral. El tant per cent que sí havien anat, pertanyen a la classe social mitja-alta o alta, essent, per tant, que allò que paguem entre tots va a parar a una elit econòmica i social. Òbviament han fallat les polítiques culturals, educatives, de planificació i programació. Probablement en la darrera dècada haurà canviat l'estadística, no sabem en quin grau, però no creiem que ho haja fet significativament. Aquest darrer comentari, és només la nostra impressió. Segons en un estudi dirigit pel Pau Rausell sobre la ciutat de Gandia, en el 2004 l'assistència a concerts de música clàssica a Gandia es redueix a un percentatge d'un 0'64.
Comprovem que un dels problemes és la manca de coordinació i/o col·laboració entre els diferents nivells administratius. També la proposta comuna i coordinada entre entitats locals veïnes, feina a desenvolupar en institucions com les denominades "mancomunitats de municipis". Se'ns escapa per què no s'ha fet.
Una obligació de les institucions es que elles mateix no desvirtuen el "mercat cultural". Les subvencions, tan necessàries, no acompleixen el seu paper quan aquestes desvirtuen la seua finalitat per un mal concepte d'aquestes i una igualació de catxets indiscriminat. Tampoc han de ser l'agent d'un grup concret, amb eufemismes com grup resident o grup concertat, perquè crea greuges comparatius amb altres i, en alguns casos, l'única cosa que amaga és amiguisme. Comentari que no s'ha de veure com una contradicció amb afirmar que es necessari donar suport a grups capdavanters, o focalitzar específicament les subvencions, per motius diversos, en un sector concret, decisions que han de ser explicitades públicament.
Creiem que si es treballa per el teixit comercial local, la industria local, el comerç tradicional local, etc. també s'ha de fer en els agents culturals locals. Qui ha seguit la programació local que hem anat anunciant podrà adonar-se que s'ha fet precisament el contrari.
Arribats a aquest punt, hom pot fàcilment percebre que tenim una valoració negativa d'allò que han realitzat les institucions al voltant de la música. No és tan així. No seria just oblidar l'esforç dedicat i la intel·ligència amb què s'ha actuat des d'algunes institucions, però aquestes queden a l'ombra dins un paisatge general que podríem qualificar de mediocre.
L'amic Jesús Alonso ha publicat a Las Provincias un article sobre la importància de la cultura en les nostres vides particulars, i en la societat en general, en aquests temps de crisi. Esperem que als lectors del periòdic les paraules de Jesús els facen pensar sobre allò que transmet, discutir-hi amb els amics, la parella, al treball, i que aquest tipus de visió de la cultura com una part essencial de la nostra vida, de la nostra felicitat, però també de l'economia local, de la nostra prosperitat, s'escampe i arrele entre nosaltres.
