No fa molt dedicàvem una altra entrada a Alex Ross, concretament per al seu llibre El Ruido Eterno (The Rest is Noise). Seix Barral edita, amb traducció de Luís Gago, el darrer llibre del crític del New Yorker.
Dèiem del Ruido Eterno que era un llibre excel·lent, i, entre altres reconeixements, havia aconseguit ser finalista dels premis Pulitzer. Ens sorprendria que amb aquest darrer llibre l'èxit fóra semblant. Escucha ésto consisteix en un recull d'assajos breus sobre temàtica ben variada. Des de uns apunts biogràfics on ens explica com ell, educat musicalment en l'academicisme clàssic tradicional, descobreix la música pop i atansa a gaudir-ne; fins hagiografies, de les quals està ben farcit el llibre, de personatges ben diversos, com ara Esa-Pekka Salonen, Bjork, Radiohead, John Adams o Bob Dylan.
Alguns capítols del llibre són especialment interessants, amb pretensions clarament divulgatives d'aspectes tradicionalment tractats en llibres especialitzats, no tant per a músics, sinó més bé per als musicòlegs. És un mèrit d'aquest llibre. Explicar de forma entenedora per a tothom la forma de lament, i relacionar-ho amb l'evolució de la xacona i amb el blues, i per tant amb connexions amb l'antropologia, no és quelcom que trobem fàcilment a les prestatgeries. Probablement Alex Ross fa la feina que realment deuria estar adreçada a la musicologia, però que aquesta per diverses raons es resisteix a efectuar: la divulgació. La prosa àgil i directa de Ross ajuda en aquest propòsit.
El primer capítol, biogràfic però que va molt més enllà de l'anècdota personal, ens ha semblat el més interessant. Encara que no és una definició pròpia de Ross, ja fa algun temps que circula, ens ha cridat l'atenció l'anàlisi del fenomen de "NO ASSISTENTS A CONCERTS AMB CONSCIÈNCIA CULTURAL". D'aquestes coses, que pensem que són llunyanes, coses d'americans! eixos de Nova York que semblen tronats!... és més que present i notori a casa nostra. I ara ens ve al cap els amusios que deia Fuster respecte a bona part de la intel·lectualitat autòctona... Això Isidre us ho explicara millor que nosaltres en la FUSTERIADA del dia 9.
Les hagiografies, que formen la major part del llibre, són entretengudes de llegir, i més si es desconeix el personatge. Però això de no trobar-li ni una arruga!
Un llibre entretengut de llegir, divulgatiu, però que no està a l'altura de l'anterior.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada