Llibres: Escucha Ésto d'Alex Ross

No fa molt dedicàvem una altra entrada a Alex Ross, concretament per al seu llibre El Ruido Eterno (The Rest is Noise). Seix Barral edita, amb traducció de Luís Gago, el darrer llibre del crític del New Yorker.

Dèiem del Ruido Eterno que era un llibre excel·lent, i, entre altres reconeixements, havia aconseguit ser finalista dels premis Pulitzer. Ens sorprendria que amb aquest darrer llibre l'èxit fóra semblant. Escucha ésto consisteix en un recull d'assajos breus sobre temàtica ben variada. Des de uns apunts biogràfics on ens explica com ell, educat musicalment en l'academicisme clàssic tradicional, descobreix la música pop i atansa a gaudir-ne; fins hagiografies, de les quals està ben farcit el llibre, de personatges ben diversos, com ara Esa-Pekka Salonen, Bjork, Radiohead, John Adams o Bob Dylan.

Alguns capítols del llibre són especialment interessants, amb pretensions clarament divulgatives d'aspectes tradicionalment tractats en llibres especialitzats, no tant per a músics, sinó més bé per als musicòlegs. És un mèrit d'aquest llibre. Explicar de forma entenedora per a tothom la forma de lament, i relacionar-ho amb l'evolució de la xacona i amb el blues, i per tant amb connexions amb l'antropologia, no és quelcom que trobem fàcilment a les prestatgeries. Probablement Alex Ross fa la feina que realment deuria estar adreçada a la musicologia, però que aquesta per diverses raons es resisteix a efectuar: la divulgació. La prosa àgil i directa de Ross ajuda en aquest propòsit.

El primer capítol, biogràfic però que va molt més enllà de l'anècdota personal, ens ha semblat el més interessant. Encara que no és una definició pròpia de Ross, ja fa algun temps que circula, ens ha cridat l'atenció l'anàlisi del fenomen de "NO ASSISTENTS A CONCERTS AMB CONSCIÈNCIA CULTURAL". D'aquestes coses, que pensem que són llunyanes, coses d'americans! eixos de Nova York que semblen tronats!... és més que present i notori a casa nostra. I ara ens ve al cap els amusios que deia Fuster respecte a bona part de la intel·lectualitat autòctona... Això Isidre us ho explicara millor que nosaltres en la FUSTERIADA del dia 9.  

Les hagiografies, que formen la major part del llibre, són entretengudes de llegir, i més si es desconeix el personatge. Però això de no trobar-li ni una arruga! 

Un llibre entretengut de llegir, divulgatiu, però que no està a l'altura de l'anterior.

Llibres: The rest is noise / el ruido eterno d'Alex Ross

El Ruido Eterno és el títol de la traducció al castellà del bestseller The Rest is Noise del crític nordamericà Alex Ross. El títol en castellà és suggeridor, però el títol original -extret del Hamlet- és molt més interessant i acurat respecte al contingut. Amb el llibre El triunfo de la música clásica de Tim Blanning ja fèiem el mateix comentari: Les traduccions dels títols sovint són decebedores.

Alex Ross és un prominent crític nord-americà. Eclèctic i independent. Representa l'avantguarda de la nova crítica musical, allò que per ací ni es veu ni s'espera que es veja encara en un temps. De la seua qualitat com a crític i la seua excel·lent prosa dóna bona mostra haver sigut finalista del premi Pulitzer i haver aconseguit amb la seua tesi sobre James Joyce un excel·lent cum laude a la universitat de Harvard. A Ross el podeu llegir al seu blog i al periòdic New Yorker.  
El Ruido Eterno és un recorregut per la música del segle XX, però amb un acostament novell, molt allunyat dels llibres canònics d'història de la música. El text acosta la música del segle passat als lectors, facilita llur comprensió, aparta prejudicis, relaciona les composicions als autors entesos aquests no com entitats abstractes, sinó com persones de carn i os amb una biografia concreta marcada pels temps. 
La lectura, en principi, és merament històrico-musical, però de fet, el que Ross planteja és gairebé un visió de la història del segle XX des de l'evolució estètica de la música. Sovint construeix el relat a partir d'una anècdota des d'on desenvolupa l'argument, l'empra donant-li un significat metafòric. La relació entre Strauss i Mahler és ben significativa. Ross no només ens mostra les diferències estètiques entre ambdós, sinó com l'auge antisemita s'expressa en un compositor com Strauss no com antisemitisme, sinó com el campió dels compositors alemanys aris nonazi però displicent amb el nazisme. El crític nord-americà descriu com aquesta situació social embruta la relació entre el dos genis. Però realment ens emmena a comprendre quin era l'ambient social de llavors al món germànic.
Aprofitant les noves tecnologies, Ross aporta exemples musicals de les obres citades al seu llibre. Els audios es poden escoltar en el següent enllaç del seu blog The Rest is Noise. Amb un telèfon i uns auriculars podreu anar llegint i escoltant els exemples segons apareixen citats al text.
Un llibre excel·lent amb què esmerçar les hores d'oci de l'estiu.
Farcim aquest post amb el vídeo de Louis Andriessen, concretament amb Workers Union (sindicats).

 I amb un altre d'Arvo Part, condretament de Tabula Rasa.