AMATEURISME MÉS ENLLÀ DE LES BANDES?

Tots hem escoltat fins la sacietat que el País Valencià és una terra de músics. No cal que nosaltres ens estenguem analitzant sobre què signifiquen les bandes per a la nostra societat, molt se'n parla i s'estudia per gent que en sap més. Però i els altres gèneres de música clàssica?

Pensem que a hores d'ara queda ben clar que el fet bandístic no té com a conseqüència una cultura musical "clàssica" als nostres pobles i barris. Òbviament té connexions i construeix ponts entre el públic de les bandes i cert repertori simfònic. Al marge de l'activitat de les bandes, creiem que el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, els organismes públics corresponents, etc., no han portat a terme cap programa suficientment important i coherent de difusió i formació per al públic general. Però tampoc ho hem fet els músics! i potser precisament això el més greu. La pregunta és, hi ha activitat musical amateur més enllà de les bandes i els cors? existeixen quartets de corda, quintets de vent, trios de corda amb piano, orquestres, etc? Us imagineu l'Orquestra Valenciana de Cardiologia, és a dir, una orquestra formada per cardiòlegs, pacients i infermers de cardiologia? Doncs una cosa així existeix a Holanda, la  Orkest der Nederlandse Cardiologie. Ací un vídeo promocional:

Òbviament aquesta orquestra és una de tantes. Al Regne Unit hi ha també un entramat d'orquestres d'aficionats, així com també de xicotets grups de cambra, on, com diu a un article del The Guardian del 2010, cada setmana milers d'aficionats es reuneixen per gaudir la seua passió per fer música. Orquestres de metges, d'advocats o la London Gay Symphony Orchestra, o aquesta amb l'irònic nom de la Really Terrible Orchestra. Compten amb una organització com la Making Music amb uns 200.000 membres. Tot això en un lloc on també hi ha una gran tradició de fanfares d'instruments de vent, majorment de metall, tal i com també ocorre als Països Baixos.
El New York Times publicava el divendres passat un article sobre grups de cambra amateur i la música contemporània. Compositors dediquen noves composicions a aquesta mena de grups, tenint en compte les limitacions tècniques i la dinàmica de funcionament, però sense renúncies estètiques.

L'amic Frederic Oriola i Amparo Bas publicaren el 2012 un llibre, El Mirall Pautat, on es recullen expressions i parèmies musicals en la parla popular valenciana. Al llibre no apareix cap referència al simfonisme ni a la música de cambra. Òbviament estem davant una manca de tradició. Les darreres dècades han sigut uns anys on s'ha avançat, però molt -tan!- tímidament. Tants recursos destinats a la música clàssica -si es comptabilitzaren ens quedaríem petrificats, segur!- no hagueren pogut, en part, estar destinats a programes de "cultura de base", i no deixar-ho tot en mans de les bandes (que per sort sempre hi estan!) i de l'educació reglada dels conservatoris?

Aquests amateurs dels que parlem d'Anglaterra, Holanda o dels EUA són la base del públic assistents a concerts. Ací ens hi manca.