| D'Alembert |
Em meravella que en aquest segle en el que tant s'ha escrit sobre la llibertat del comerç, sobre la llibertat del matrimoni, sobre la llibertat de premsa, sobre la llibertat de la pintura, ningú haja pensat encara escriure sobre la llibertat de la música. Per usar l'expressió d'un filòsof, ser esclau de les nostres diversions seria una degeneració no sols de la llibertat sinó de la mateixa servitud. "tingueu una ment limitada" rebaten els nostres grans polítics, "totes les llibertats estan vinculades entre si i són igualment perilloses. La llibertat de la música pressuposa la de sentir, la llibertat de sentir comporta la de pensar, la llibertat de pensar, la d'actuar, i la llibertat d'actuar és la ruïna dels estats. Actuem, doncs, per a què l'òpera (la música en general) quede com està si volem conservar el nostre regne."
Ara no ho diuen, fa de mal veure, però com si ho digueren.
El control de la música, fer d'aquesta una eina d'alienació, de comerç estúpid, fer de les arts únicament una eina de diversió, de distracció, d'oci. Però també una eina d'adoctrinament i una marca de classe. Al segle XVII, tal i com apunta l'historiador James Amelang, els estaments superiors "parlaven" un bilingüisme cultural: l'alta cultura i la cultura popular. Per contra, els estaments inferiors eren monolingües, limitats a la cultura popular, molta d'aquesta controlada i orientada pels estaments superiors com a eina de control social. Res nou baix del cel, o qui es penseu que dominen les grans empreses discogràfiques, les agències, els grans locals, les televisions? La burgesia del dèneu aprofundí aquest trencament amb els refinaments amanerats d'una burgesia que amb el protocol, i unes formes ridícules, volien diferenciar-se dels demès. La música de saló, les dones joves cantant àries de versos fútils, mentre els pares i marits dominen l'economia i la política del País. I ara... els músics de frac -perquè ens volen així, victorians- "segell de classe" de les oligarquies urbanes locals que parlen de negocis, de regidories, conselleries, es relacionen, etc., mentre, amb aquestes vestimentes anacròniques d'un temps que volen perpetuar, interpretem Mozart, Beethoven, Haydn,...
Com deia en un article G. Sandow: però quan arribarà el maig del 68 a la música?!
Una darrera frase de Confunci per fer-nos pensar:
Una darrera frase de Confunci per fer-nos pensar:
On hi ha bona educació
no hi ha distinció de classe
2 comentaris:
La il·lustració i les llums són un pou de sabiduria: molt oportuna la cita!
En aquests temps que vivim tornen a ser necessàries certes lectures i tindre certes coses bàsiques ben clares.
Publica un comentari a l'entrada