El Nino Rota desconegut

Nino Rota, malgrat que part de la seua música siga mot coneguda, és un compositor la música del qual pràcticament roman desconeguda i és poc programada. Les raons són ben diverses: la seua música per a pel·lícules eclipsa la resta de la seua producció, no pertany a la línia "oficial" de la música clàssica del selge XX -talment B. Britten, F. Martin, L. Janacek, A. Schnittke, A. Casella, i encara que us semble una paradoxa, el mateix Strawinsky-, el poc pes del simfonisme italià, a excepció de  L. Berio, que sí pertany a les omnipresents avantguardes.

F. Fellini i Nino Rota

El cas es que ens estem perdent un bon grapat de músiques, no només les de Rota, que són ben interessants i que plantegen una estètica que enllaça amb la tradició anterior, sense renunciar a avanços però sense la ruptura que plantegen les avantguardes. En alguns llocs es pot llegir que Rota segueix la tradició romàntica, qualificant-lo de postromàntic. Doncs no. No combreguem amb aquesta idea. postromàntic és Strauss o Sibelius. Rota, per a nosaltres, combrega amb un estil neoclàssic semblant al que d'altres compositors, entre ells Strawinsky, començaren a conrear cap a finals dels anys trenta del segle passat.

El nostre Joan Fuster, dins la seua peculiar divisió que en fa de la música, de ben segur que inclouria a les partitures de Rota entre les músiques delicioses. 

Us adjuntem alguns exemples. El primer és el Concerto Soirée per a piano i orquestra, compost el 1962.

La següent composició és la tercera simfonia del compositor milanès. La durada és d'uns vint minuts, talment les simfonies de Mozart o Haydn, i al contrari de les monumentals simfonies postromàntiques, com per exemple les de Mahler.

Rota va escriure una sèrie de concerts per a instruments de vent, per a trompa, per a trombó, per a fagot, d'aquest darrer ací teniu el primer moviment.