I EL GUANYADOR DE SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA ES....

VÍCTOR VALLÉS FORNET

El compositor de El Verger és el guanyador de la primera edició del concurs de composició Solfes de la Mediterrània. Enhorabona, hem gaudit bona cosa preparant la seua obra per al concert d'ahir, així com també amb les de Raquel Sánchez i José Grau. A tots enhorabona, han fet que aquest projecte siga realitat amb unes músiques meravelloses.

La tible Maria Tamarit i el Llevant Ensemble

El concert d'anit va ser molt emotiu per a tots nosaltres, l'esforç i la il·lusió de molts mesos van ser recompensats per la resposta del públic, el record a Joan Vicent Clar i el gaudi de músiques de nova creació, tot junt un cúmul de circumstàncies que ens emocionà.

Des d'aquest precís moment, animem als compositors valencians a participar en la propera edició.

Ara descansar un dies.

Des d'ací desitgem a tothom

 

CONCERT-ACTE LLIURAMENT 1r PREMI DE COMPOSICIÓ SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA

És arribada l'hora. Després de pràcticament un any de comboi aquesta és la setmana del lliurament del 1r premi de composició Solfes de la Mediterrània.

Tota la il·lusió que hem posat tots els que participem d'una forma o altra en aquest projecte, s'ha vist recompensada amb escreix amb les obres que ens han aplegat. Felicitem als finalistes i els donem les gràcies a ells, i a la resta de compositors que han participat, per haver fet possible aquest projecte.

El diumenge, els amics, familiars, veïns i amants de la poesia i de la música, retrem homenatge a Joan Vicent Clar. Ho farem amb allò que ell tan estimava, la paraula poètica i l'art dels sons, amb melodies i harmonies creades per a tres dels seus poemes.
L'acte serà dirigit i conduït pel dramaturg, actor i director d'escena gandià Ximo Vidal.

Ara amics, un darrer esforç de difusió. Que ningú no es perda el concert-acte de lliurament del diumenge. Així que agrairem tota l'ajuda que ens doneu a difondre-ho.

Recordeu:

CONCERT-ACTE DE LLIURAMENT 

DEL

1r CONCURS DE COMPOSICIÓ

SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA

DIUMENGE 21 DE DESEMBRE A LES 19'00H

CASA DE CULTURA DE TAVERNES. 

FINALISTES DEL CONCURS SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA

Ja tenim els finalistes de Solfes de la Mediterrània, són els compositors:

Raquel Sánchez Martínez

José Grau Benedito

Víctor Vallés Fornet

L'ordre en què apareixen és aleatori.

El divendres 5 de desembre es va reunir el jurat del concurs, integrat pels compositors Francesc Estevez, Marcelo Clemente, la regidora de cultura de l'Ajuntament de Tavernes Pilar Altur, que presidia l'acte; Fabiola Serra, tècnic cultural de l'Ajuntament de Tavernes, qui alçà acta; i el Llevant Ensemble, que participà amb un únic vot.

El Llevant Ensemble interpretà les obres per a la resta del jurat.

El debat va ser engrescador, com bé suposeu no anem a comentar ací res concret sobre què és parlà. Però sí dir que com a músics sempre ens és particularment interessant parlar sobre música, sobre les diferents estètiques que conviuen hui en dia, de quines són les corrents que conreen els compositors valencians, etc. I no tant de l'esport nacional que és parlar d'altres músics, i no ho enteneu en el sentit criticar amb mala bava, no va per aquest camí el comentari. Entre els músics i els melòmans les converses es centren sobretot en els intèrprets, de com aquell interpreta cert passatge de certa obra, del so d'aquell trompetista, del fraseig d'aquell cantant, de la versatilitat d'aquella orquestra, etc. Mentre, la música queda al marge de la conversa, majorment perquè el repertori normalment forma part del cànon establert i poc més és pot dir ja de, per exemple, la primera simfonia de Brahms. Però davant d'obres de nova creació el centre és la música, i el que es comenta no és la interpretació sinó la música mateixa.

Maria Tamarit

Per aquest projecte comptem com a membre del Llevant Ensemble amb la soprano Maria Tamarit. La saviesa popular té una frase ben rebonica per a explicar el nostre encontre amb Maria: cada olleta té la seua tapadoreta. Doncs això. Ha sigut un encontre fantàstic. Òbviament l'aspecte personal és allò que primer i sobretot importa, almenys per a nosaltres. Necessitem estar a gust i notar proximitat amb tots els qui fem música. Amistat, estimar la música i passar-ho bé entremaliats entre els pentagrames, aquest és el secret. Amb açò ens hem trobat amb Maria.
Però és que hi ha més! Nosaltres no ho sabíem, però, mira per on!, Maria és una zappa-tera des de dalt fins a baix. Que no us ho creieu? Hala, ací teniu un vídeo d'ella amb Caballero Reynaldo a la Zapplanale, que què!?

No ens allarguem més amb el post d'aquesta setmana. Només recordar-vos que us esperem al

Concert del 1r Concurs de Composició

SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA

21 de desembre a les 19'00

Casa de Cultura de Tavernes

 

ELS QUINTETS DE SCHOENBERG, KURTAG I LIGETI

Al llarg del segle XX s'han compost una quantitat ingent de quintets de vent. Al contrari que amb el repertori per a altre tipus d'agrupacions, és el repertori del segle passat aquell que més s'interpreta en concert. Entre els "top" tenim el quintet de Hindemith -que tant ens estimem nosaltres-, les 6 bagatelles de Ligeti, el quintet d'Ibert, els de D. Milhaud, C. Nielsen o J. Françaix. 

Arnold Schoenberg

Alhora hi ha un repertori, que ningú dubta que és del millor que s'ha compost, però que difícilment el trobem als programes dels concerts. Potser cal una petita reflexió al voltant.

Orelles educades en el sistema tonal, on la construcció melòdica, l'arquitectura harmònica i l'esquema formal donen consistència, familiaritat i confiança en què allò és d'una determinada forma i no d'altra, amb la consegüent passivitat de l'oient que sap que allò li agradarà o no li agradarà, però no li suposarà cap esforç per "entendre-ho"; doncs, aquestes orelles, tant se val siguen oients com intèrprets, davant altres músiques es veuen incòmodes, interpel·lades a situar-se davant un altre paradigma. Les relacions jeràrquiques entre els tons de l'escala desapareixen -simbòlicament un procés socialment perillós per a qualsevol societat conservadora-, la línia melòdica perd la seua preeminència i es situa al mateix pla que la textura, la dinàmica, el ritme i el timbre

G. Ligeti

Per a interpretar aquestes composicions tan important és ser acurat amb l'altura de les notes -tema sagrat per a músiques anteriors- com amb la dinàmica i fer palesa la textura. No val no fallar cap nota, però ser laxe amb les altres anotacions que apareixen a la partitura. No ser escrupolós amb aquestes desbarata una interpretació exactament igual que quan en una composició del classicisme ens equivoquem de nota.

György Kurtag

Les hem d'escoltar de forma diferent a com ho fem amb les composicions emmarcades dins el sistema tonal. Ja no és la melodia i les seues transformacions, la seua relació amb altres, les metamorfosi que amb els motius melòdics i l'harmonia els compositors són capaços de fer dins d'un esquema formal allò que dóna coherència. Les músiques hereues de Shoenberg, en aquest aspecte, s'han d'escoltar de forma semblant a certes polifonies renaixentistes, on no és la melodia individual, sinó la sonoritat global que flueix allò que les fa interessants. Les relacions entre l'altura de les notes, la dinàmica, la textura i el color, globalment i en relació de paritat, és allò amb què ens hem de deixar anar quan les escoltem.

Cal aprendre a escoltar aquestes músiques. Els músics ací tenim bastant responsabilitat, car no és res complex arribar a aquestes composicions, sols hem d'explicar-les bé, i sobretot interpretar-ho com Déu mana, perquè, com s'ha vist en alguna ocasió, no és que la música siga roín, és que s'ha interpretat de pena.

Dels tres compositors citats al títol, les 10 peces per a quintet de vent de György Ligeti, qui per cert parlava català, són aquelles que trobem més reeixides, fantàstiques.

Gyorgy Kurtag no és precisament un compositor que s'interprete als nostres auditoris, però suposem que açò canviarà amb el temps. Una mostra de la seua mestria és el seu quintet de vent:




I finalment el mestre. No cal dir més: el mestre Arnold Schoenberg.

L'HOMENATGE A LA PARAULA: FOTOS I COMENTARIS.

El passat 14 de novembre, com molts sabeu, vam participar en l'Homenatge a la Paraula, acte organitzat pel CEIC Alfons el Vell. Foren els amics de Pluja Teatre els encarregats de posar dalt l'escenari el text d'Àngels Moreno escrit per a l'ocasió, la carta trobada.  

Els encarregats de posar música a la representació fórem nosaltres i Intrèpid Sound. Abans de res, que bé ens ho vàrem passar!, tant el dia de l'estrena com als assajos. Hi ha coses que no es paguen amb diners.

Resulta que havien segrestat a la cultura, resulta que la cultura estava fins als nassos, resulta que açò ja no hi ha qui ho entenga. Els despropòsits s'encadenen, si s'estava mal, ara pitjor, i quan es mostra, ui!, peguen a fugir, o millor dit, peguem a fugir, clavem el cap baix terra. Fugim, fugim; amaguem-nos, amaguem-nos; per molt que correm, per molt que girem el cap, sempre està ací. I com en aquelles fotos de Julio Iglesias: i ho saps! I saps que

  Cultura és una paraula delicada,
  tan perillosa com la dinamita,

...

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies
perquè fa raonar i no és rentable,
els campanuts tibats que se la guarden.

I també saps que una societat és avançada perquè és culta, però ens enganyem i pensem que una societat és culta perquè és avançada, i ajornem sine die els problemes relacionats amb la cultura, pensant "bé, quan hi hagen diners ja vorem", però és que sense cultura no van a haver diners. Un poble inculte no pot, sense capacitat de sentit crític, crear Silicons Valleys, Universitats de Yales, BBCs, ni res que li semble.

Prou de raonar. Mireu que fotos més boniques va fer Pere Millet:

 Els qui estan asseguts escoltant a Intrèpid Sound som nosaltres

 Joan Muñoz, Ruth Palones i al fons nosaltres tocant.

 Ruth cantant La Cultura de Quico Pi de la Serra.

 I mentre els músics al darrer de la projecció cridant, "CULTURA, CULTURA, ON ÉS LA CULTURA; CULTURA, CULTURA, ON ÉS LA CULTURA?...)

Josep Gonga assegut mentre nosaltres actuem.

Tots junts!

SO I SILENCI, UN LLIBRE DE GUILLEM CALAFORRA

Aquest llibre, So i silenci de Guillem Calaforra, no és un llibre nou, acabat d'editar. Aparegué al mercat literari el 2010. Nosaltres no som una revista literària o musical que presenta les darreres novetats a les prestatgeries de les llibreries. Però de tant en tant parlem de llibres i, cert és, que aquest llibre mereixia per part nostra una atenció al blog que fins ara no li hem donat.

Anem per parts. Qui és Guillem Calaforra? Un valencià de Foios, lingüista, doctor per la Universitat de Cracòvia, autor de recessions de llibres, d'articles sobre sociologia del llenguatge, traduccions i llibres d'assaig. Però la seua gran passió, segons confessió pròpia, és la música. Fuster repetia als seus escrits sobre l'art dels sons que ell era ben bé un intrús, que no sabia de solfa. Però alguns dels seus escrits "musicals" són memorables. Guillem afirma que no tinc cap legitimitat per disfressar-me amb l'uniforme doctoral del musicòleg. Aquesta legitimitat què és i qui la dóna? Crear textos musicològics de qualitat i passar pel tamís de la "comunitat científica" seria allò que aporta legitimitat, no tant haver passat per unes aules i haver aconseguit un document. Si no què fem de Miquel Batllori, no el considerem historiador? La lectura d'aquest llibre demostra uns coneixements profunds i extensos sobre música, especialment sobre el vessant "lingüístic", de l'estudi dels textos musicals, és a dir, les partitures, així com de la seua interpretació. Els aspectes sociològics també són tractats a bastament.
El llibre és un assaig. Sí, un assaig, gènere literari que sembla proscrit per tots aquells que escriuen sobre música en la nostra llengua. Els darrers temps hem vist una incerta primavera de publicacions en valencià, textos educatius, textos acadèmics, però assajos no, el component literari queda lluny dels interessos dels qui escriuen sobre música. Guillem n'és conscient que és un gènere minoritari, però, aquesta mena de llibres són ben importants per acostar allò que des de l'atalaia acadèmica -on còmodament ens comuniquem entre nosaltres i únicament per a nosaltres, com una mena de club privat de coneixement- al públic general, o almenys als melòmans incorregibles.
El contingut del llibre és ben variat, escrit amb una prosa excel·lent, novetat també en els escrits de música! Al llarg del llibre trobem reflexions sobre la dicotomia música contemporània i la que denominaríem dels clàssics; sobre compositors que mereixerien un major reconeixement; un recull ben interessant d'aforismes, de lectura ben amena; reflexions al voltant del fet d'escoltar i d'interpretar, o tot alhora!; recomanem encaridament la lectura del "geni del miracle econòmic alemany", capítol brillant on s'analitza una filmació de la Setena de Beethoven dirigida per "l'Innombrable"; Guillem també excel·leix en l'anàlisi d'enregistraments sonors, on és un veritable erudit.
La preeminència del jo de gènere assagístic, comporta que en algunes de les anàlisis es puga dissentir, o en altres, com la següent citació, trobar-nos ben identificats:

O aquesta altra

A tall de conclusió: melòmans, ací un bon llibre.
So i Silenci també és un blog, podeu punxar i donar-li un colp d'ul.
Enllacem un vídeo de la Novena de Bruckner dirigida per Eugen Jochum amb l'Orquestra de la Ràdio de Berlín. Els enregistraments més importants d'aquesta obra són analitzats al llibre, i una d'elles de Jochum.
Un missatge als trompistes, al vídeo podreu veure a R. Vlatkovich tocant de primer trompa l'orquestra.

 

L'HOMENATGE A LA PARAULA

Estimats amics i companys. Estem ben contents i ens fa bona cosa d'il·lusió comunicar-vos que el proper divendres participarem a l'Homenatge a la Paraula. 

Per si algú no sap el que és us ho contem. És un acte literari i artístic organitzat pel CEIC Alfons el Vell. Es celebra des del 1997, com a part de la Setmana Literària de Gandia. Sens dubte és un dels esdeveniments literaris més importants dels que s'organitzen en la nostra llengua. Algunes edicions han sigut senzillament memorables, com la del passat any, amb un Teatre Serrano a rebentar i amb gent a la porta que no va poder entrar. L'expectació s'ho valia! Què no s'ho creieu? doncs, ací teniu una mostra:

Per a nosaltres, músics amants de la literatura, és senzillament una satisfacció i un goig estar-hi, i a més treballar conjuntament amb els amics de Pluja Teatre. No sols això, el text sobre el que es basa l'espectacle muntat per Ximo Vidal és de l'escriptora gandiana Àngels Moreno. Que què?! podríem demanar més?!

Ja sabeu: el divendres 14 a les 19'30h tots al Serrano de Gandia.

 

CARTA ALS PARTICIPANTS DE SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA

El concurs Solfes de la Mediterrània entra en la seua recta final. Mai haguérem imaginat l'acollida que ha tingut, us donem les gràcies a tots aquells, que amb tota la il·lusió del món, heu enviat les vostres obres. Realment ens fa sentir a nosaltres premiats, cada nota que heu col·locat a la pauta és un brot de vida. Ho heu fet amb uns poemes bonics, però que sabem que són d'especial dificultat alhora de posar-los música. Sou ben valents.

Joan Vicent Clar

El termini per presentar les obres s'exhaurí el 13 d'octubre, amb què hem tingut temps de llegir-les i estudiar-les. Han sigut unes primeres lectures des d'on anar treballant junt amb el jurat per seleccionar les obres finalistes. Ai! que ens ho heu posat ben difícil.
Podem extraure un parell de conclusions a corre cuita. A partir de les obres presentades a les Solfes de la Mediterrània, podem constatar dues corrents entre els compositors: una basada en el postromanticisme i l'altra en la contemporaneitat. Un postromanticisme no ancorat en música del passat, sinó actual, un posicionament estètic, no tècnic. Per altra banda, les composicions amb postulat contemporanis, deixen enrere l'experimentalisme de certes músiques de les dècades del 70 i 80 del segle passat, que semblen que en certs cercles tenen encara tan de predicament, i afloren al recer de compositors com Arvo Part, György Ligeti, Gyorgy Kurtag, Steve Reich, Tan Dun, entre altres.  És un debat i una tensió estètica que explícitament podria tractar-se en una taula de treball.
Per una altra banda, i des d'una vessant més personal i afectiva, creiem que la família i els amics de Joan Vicent Clar estaran ben contents i emocionats pel que heu creat a partir dels seus poemes.
Gràcies.
Llevant Ensemble
 

ANEM A LA FESTA ESTELLES DE GANDIA!

Siga aquest post una crida a la participació en la Festa Estellés de Gandia. Serà el proper dissabte dia 1, Tots Sants, a les 12'00h. Com els anys anteriors la festa està organitzada per Saforíssims-societat literària, enguany amb la incorporació del col·lectiu de músics, els Saforíssims-música. Fem de la festa de Tots Sants un dia de poesia viva!

Per part dels Saforíssims-música participarem Eva Dénia, Mª Àngels Faus i nosaltres. Hi ha una cançó de Mirna que diu t'estimo perquè sí, perquè el cos m'ho demana, perquè em dóna la gana. Sovint aquesta és la millor de les respostes, no cal embolicar-se buscant raons. Quan ens pregunten per què participem en les Festes Estellés, la resposta primera ben bé podem dir que és perquè sí, perquè el cos ens ho demana i perquè ens dóna la gana.

Però per què els estranya a molts que un grup de música clàssica participe en aquesta mena d'esdeveniments? senzillament perquè normalment els músics clàssics no hi som. La música clàssica sovint apareix amenitzant actes oficials, com a preludi d'algun tipus d'esdeveniment, com a regal de festa d'aniversari per algun monarca, etc. Però difícilment en actes populars, ací és excepcional trobar-nos. Després ens queixem de l'allunyament del públic general de les nostres activitats, som nosaltres qui estem lluny! A més, tradicionalment al nostre País s'ha palesat una mena de desconnexió entre els música clàssica i la resta de les arts. Doncs sembla que bufen altres vents, i molts companys compartim la necessitat de seure amb els poetes, els pintors, els escultors, etc., i participar -perquè sí, perquè ens ho demana el cos, perquè ens dóna la gana- en actes on tradicionalment els músics clàssics no hi érem. Anem on sempre hauríem d'haver estat.

Per a la Festa Estellés de Gandia interpretarem part del nostre espectacle Els sons de les Meravelles, amb el mestre Ximo Vidal recitant a Estellés.

JA ESTÀ ACÍ L'AUTOBIOGRAFIA DE ZAPPA

Tots aquells que ens agrada la música de Frank Zappa patim un procés semblant. Passem de descobrir-lo a realment estar fascinats tant per la música com per ell mateix. La intel·ligència, el sentit de l'humor, l'anàlisi que en feia de la societat del seu temps, el seu pensament ideològic, i, per que no dir-ho, la seua imatge icònica amb aquell bigotot, atrauen l'atenció; però després, segons un aprofundeix en l'obra i en el seu pensament, passa a admirar a aquell home d'aspecte estrafolari.  

El professor Manuel de la Fuente i Vicente Forés presenten el proper dijous, dia 23, a les 19'00h la traducció que han fet de l'autobiografia de Zappa, que porta per títol La verdadera historia de Frank Zappa. La presentació es farà al FNAC de València, participarà el poeta Jenaro Talens, que si no ens equivoquem, va conèixer personalment al músic Baltimor.

Qui espere trobar en aquest llibre només un recorregut per la vida de Zappa, ho trobarà, si és això el que cerca. Però trobarà moltes més coses. L'obra és una anàlisi, una mirada aguda a la societat nord-americana en la que va viure Frank. Ben bé, el llibre té una lectura històrica, d'una gran agudesa d'anàlisi i amb un posat irònic. La importància rau, no només en afirmacions profètiques, sinó en fer d'espill d'un present nostre que Zappa prefigurava al fer l'anàlisi de la societat que li va tocar viure i que, activament, va intentar canviar. Llavors, indirectament el llibre cobra actualitat, per mostrar-nos cruament els fonaments d'aquesta societat nostra.

Pel que fa a la música: un pou sense fondo. És un llibre que tot músic deuria llegir atentament, tant se val si es dedica al rock, al jazz, al folk, a la clàssica, etc., és una lectura que enriquirà la seua forma de veure aquest art i aquest ofici nostre. 

Ja sabeu, el proper dijous teniu una cita amb Zappa.

Us enllacem un vídeo amb una cançó de la primera època amb els Mothers of Invention: troubles every day, composta elel 1965, però que és completament actual.  Aquestes són les dues primeres estrofes:

Estic posant-me mal veient la TV,

he estat atent a les notícies

fins quedar-me cec.

El que vull dir-vos és que cada dia

no deixa de ser un desastre més.

Quan va a canviar açò, amics?

ningú ho pot dir.

Així que estic mirant i esperant, 

desitjant el millor,

fins i tot he pensat en pregar

cada vegada que els escolte dir

que no hi ha forma de parar 

aquest problema que arriba cada dia

Un escolta la cançó i pensa, entre altres coses, amb aquelles pobres persones colpejades i humiliades a les tanques de Ceuta. Uns versos més:

ei!, gent, sabeu una cosa?

no sóc negre

però de vegades

desitjaria dir que no sóc blanc. 

70 ANIVERSARI D'UNS ASSASSINATS

darrer 9 d'Octubre. Foto: la Veu del País Valencià

Pavel Haas

El proper dissabte dia 17, farà setanta anys que assassinaren en una cambra de gas als compositors Pavel Haas, Hans Krassa i Victor Ullmann. Com tants altres milions de persones, aquests dos compositors foren víctimes d'aquesta barbàrie que s'escampà com una metàstasi fatal per Europa. No només geogràficament, també, ai!, en el temps. Si més no, mireu les fotografies dels feixistes/nazis passejant-se i insultant lliurement pels carrers de València el darrer 9 d'Octubre. Senzillament donen fàstic, ois, ells i els que els ho permeten.

Hans Krasa

Un imagina aquells músics, la seua família, els amics, els veïns, en una filera fantasmagòrica, i voldria arrancar-los d'allí, tornar-los l'alè, el somriure als llavis... i aquest energúmens pels carrers de València. Salvatges!

Viktor Ullman

Aquesta setmana recordem a Pavel, Hans i Viktor, més quan precisament estem atrafegats en la postproducció del CD que els dediquem. És emocionant veure com va prenent forma aquest projecte, ja a les acaballes. Sincerament, des que començàrem a planejar un programa basat en l'Entartete Musik sabíem, però no imaginàvem fins a quin punt, ens enriquiria humanament, al marge de qüestions purament musicals, que també.
Haguérem volgut tenir enllestit el CD per aquesta data, però és complicat complir els terminis en aquesta mena de projectes.  Tan mateix, aquesta setmana els tindrem ben presents! 



Per cert, des d'ací recomanem un llibre: Amb els ulls d'una nena de dotze anys, de Janina Hescheles. El llibre són unes memòries escrites per Janina el 1944, poc després d'ésser alliberada del camp de concentració de "Janowski". La traducció és de Guillem Calafora, qui, per cert, sap molt, i quan diem molt, volem dir exactament molt, sobre música.  

AMATEURISME MÉS ENLLÀ DE LES BANDES?

Tots hem escoltat fins la sacietat que el País Valencià és una terra de músics. No cal que nosaltres ens estenguem analitzant sobre què signifiquen les bandes per a la nostra societat, molt se'n parla i s'estudia per gent que en sap més. Però i els altres gèneres de música clàssica?

Pensem que a hores d'ara queda ben clar que el fet bandístic no té com a conseqüència una cultura musical "clàssica" als nostres pobles i barris. Òbviament té connexions i construeix ponts entre el públic de les bandes i cert repertori simfònic. Al marge de l'activitat de les bandes, creiem que el sistema educatiu, els mitjans de comunicació, els organismes públics corresponents, etc., no han portat a terme cap programa suficientment important i coherent de difusió i formació per al públic general. Però tampoc ho hem fet els músics! i potser precisament això el més greu. La pregunta és, hi ha activitat musical amateur més enllà de les bandes i els cors? existeixen quartets de corda, quintets de vent, trios de corda amb piano, orquestres, etc? Us imagineu l'Orquestra Valenciana de Cardiologia, és a dir, una orquestra formada per cardiòlegs, pacients i infermers de cardiologia? Doncs una cosa així existeix a Holanda, la  Orkest der Nederlandse Cardiologie. Ací un vídeo promocional:

Òbviament aquesta orquestra és una de tantes. Al Regne Unit hi ha també un entramat d'orquestres d'aficionats, així com també de xicotets grups de cambra, on, com diu a un article del The Guardian del 2010, cada setmana milers d'aficionats es reuneixen per gaudir la seua passió per fer música. Orquestres de metges, d'advocats o la London Gay Symphony Orchestra, o aquesta amb l'irònic nom de la Really Terrible Orchestra. Compten amb una organització com la Making Music amb uns 200.000 membres. Tot això en un lloc on també hi ha una gran tradició de fanfares d'instruments de vent, majorment de metall, tal i com també ocorre als Països Baixos.
El New York Times publicava el divendres passat un article sobre grups de cambra amateur i la música contemporània. Compositors dediquen noves composicions a aquesta mena de grups, tenint en compte les limitacions tècniques i la dinàmica de funcionament, però sense renúncies estètiques.

L'amic Frederic Oriola i Amparo Bas publicaren el 2012 un llibre, El Mirall Pautat, on es recullen expressions i parèmies musicals en la parla popular valenciana. Al llibre no apareix cap referència al simfonisme ni a la música de cambra. Òbviament estem davant una manca de tradició. Les darreres dècades han sigut uns anys on s'ha avançat, però molt -tan!- tímidament. Tants recursos destinats a la música clàssica -si es comptabilitzaren ens quedaríem petrificats, segur!- no hagueren pogut, en part, estar destinats a programes de "cultura de base", i no deixar-ho tot en mans de les bandes (que per sort sempre hi estan!) i de l'educació reglada dels conservatoris?

Aquests amateurs dels que parlem d'Anglaterra, Holanda o dels EUA són la base del públic assistents a concerts. Ací ens hi manca.

ELS PROBLEMES COMPARTITS ENTRE MÚSICA I LITERATURA

       Aquest post naix de la lectura a les xarxes d'aquestes paraules de l'editor Joan Carles Girbés:  

        És un fragment d'un article seu, Odi a les llibreries, aparegut al Quadern del periòdic El País. Per a la música clàssica el tema ja és antic. Si canviem la gent no llig, per la gent no va als concerts , i el per què no llig per per què no va als concerts, la reflexió és completament vàlida. 

El raonament de crear l'habit en els xiquets de visitar les llibreries/concerts, hàbit que ha de ser transmès pels pares, sembla vàlid. Però precisament ací hi ha un problema, i és que els pares tampoc van als concerts, en tot cas els avis. Van els pares a les llibreries a comprar literatura, i més concretament literatura en valencià? Per als músics açò no és un problema local, sinó global. Feu una prova, escriviu en Google, cercant per imatge, aquesta frase en anglés: classical music audience (públic de música clàssica). I la primera és aquesta:

 

         No cal dir res més sobre la mitjana d'edat, la foto és prou explícita.

     Llavors, el debat està com crear públic de mitjana edat. Si esperem sobreviure mitjançant la venta d'entrades estem més nets que un cuc, si pensem fer-ho amb subvencions públiques o amb mecenatge privat també. Per què? perquè sense públic no hi ha res a fer. Però malgrat aquest comentaris, és ben cert que mai s'ha consumit tanta música com ara, però quina i en quins formats? la clàssica s'ha allunyat d'un públic majoritari, jove. O millor dit, fa dècades no va saber adaptar-se als canvis i es va produir una ruptura generacional. Com diu Ricardo Mutti, a la música clàssica encara estem esperant el maig del 68. I no és la pròpia música clàssica actual! que aquesta agrada, i molt! com podem comprovar en molta música contemporània per a pel·lícules, vídeo jocs, etc.

         La solució passa per adaptar-se als nous temps, i no ser tan pretensiosos per esperar que els temps s'adapten als nostres usos. Si no, la gent passarà per la porta del auditoris/llibreries i ni tant sols es giraran a veure que passa allí dins. No hem d'esperar a què miraculosament la gent entre, hem de sortir nosaltres on està la gent.

NO ÉS LA MÚSICA, ÉS L'ESTIL.

L'acostament a la música clàssica per part de públic no habituat a aquest estil musical, és en moltes ocasions dificultós. Entendre l'Ofrena Musical de Bach o Arcana de Varesse en un primer moment, i sense estar-hi habituat a aquestes músiques, pot ser dificultós i poc satisfactori. També amb la música rock o en qualsevol altre estil. 

Però és realment la música, les notes de la partitura, allò que ho dificulta? O hi han altres factors? com per exemple d'educació, socials, etc.

L'entorn social, l'edat, l'educació rebuda, tant a l'escola com, sobretot, a casa, condicionen els nostres gustos, i fins i tot fa identificar-nos amb uns estils musicals concrets. I sovint, no és la música, sinó el fet social i el "saber escoltar", estar habituat a un estil, allò que ens permet entendre i ens apropa a un fet musical concret.

Una de les nostres passions, Frank Zappa, ens ho mostra clarament en ell mateix i en la seua obra. Valga'ns com a exemple la següent composició: envelopes. Hem fet una mena de petit experiment amb joves de setze. L'activitat era senzilla, escoltar tres composicions i raonar per escrit que els sembla. Però realment no eren tres obres diferents, era un vídeo d'una orquestra clàssica, un d'un pianista i el darrer d'una banda de rock interpretant envelopes de Zappa.

Versió London Sinphony Orchestra.

 Versió amb piano

Interpretada Per Zappa amb la seua banda de rock

Els alumnes que estudien al conservatori remarquen que la versió orquestral no els agradava perquè la música contemporània no els fa, en canvi la versió amb piano deien que era una música que els agradava, i la versió rock no els feia gens, que era una música estranya. Els alumnes que no són músics, els dos primers vídeos no els fan, que això de les orquestres simfòniques o escoltar un piano sol no els agrada. La versió amb banda de rock senyalen que és una música estranya però que no els desagrada del tot. A molts d'aquests els ha cridat l'atenció la guitarra, deien que no els sonava com realment extraordinari el guitarrista. Aquest darrer comentari també és comú entre els alumnes músics. Hi ha un nombre reduït d'alumnes que no els agrada res, són precisament els que consumeixen bàsicament música "comercial", de "consum".
Llavors, deduïm que no és tant la música escrita en el paper, sinó la instrumentació i l'estil en què s'interpreta allò que condiciona per a què agrade o no una mateixa música.
Una de les conclusions d'aquest petit experiment, és que hi ha un factor social i educacional que declina els gustos cap a un estil o altre, essent la música la mateixa. Hem repetit l'experiment amb altres músiques i els resultats han sigut semblants.
Des d'una vessant pràctica, pensem que adequant el context, el format i el lloc dels concerts al públic, la música clàssica pot obrir-se a un ventall social ample, i no quedar reduïda a una elit. La música clàssica agrada, i molt!, però no la carcassa en què es presenta.

Ací dos vídeos en actuacions de música clàssica en contextos, llocs i formats diferents als tradicionals.

FESTEJAR A ESTELLÉS, FESTEJAR LA POESIA

El divendres estiguérem a Tavernes participant al Festellés. Si no ens equivoquem, l'única Festa Estellés que es convoca als pobles de la Valldigna. Aquella iniciativa, aparentment boja, llançada per l'escriptor Josep Lozano, ha pres vela. S'escampa per les comarques, arrelant-se, com un esdeveniment esperat per molts de nosaltres a finals de l'estiu. És la festa de la poesia, una festa popular, d'entrepà, conversa animosa, i, sobretot, poesia i música. Perquè a les convocatòries no els manca la música, fent bons aquells versos del poeta de Burjassot: un país que amb la música signa / dóna el decret just de la seua estatura.

Al parc del Cantalot ens aplegàrem i allí muntàrem els nostres instruments per compartir amb els amics allò que sabem fer millor: música, i alhora recitar uns poemes acompanyats per unes imatges de Vicent projectades sobre la muntanya. Sobre les pedres, aquelles pedres que tan presents estan a la seua poesia. Després, entre mos i mos, glops de vi i un poc de cacau, els poemes fluïren per les taules, en unes recitacions que en ocasions ens deixaren bocabadats. Quan de talent en aquest País! I quanta estima per la poesia, perquè per a recitar així s'ha d'estimar-la, entendre-la, fer-la pròpia. 

Per a nosaltres Vicent Andrés Estellés no és un poeta més, per als valencians no és un poeta més. Aquest sopars són una prova que Estellés era i és un poeta del carrer, proper, que ens l'estimem, que no ens entenem com a poble sense els seus versos. 

Un poeta amb uns poemes on la música flueix fàcilment, molts d'ells semblen fets expressament per a posar-los música. 

Les Festes Estellés han començat, us animem des d'ací a participar-hi, sobretot als músics de la clàssica, sovint molt poc participatius en aquesta mena de convocatòries. Companys, ens esperen.
Una darrera cosa. No sempre és possible eixir a les fotos ben guapots!, encare que aparega escrit "los mejores".

UNA DE NEPOTISME

Si afirmem que l'entorn social valencià on s'emmarca la música clàssica està marcat per un fort nepotisme, no us sorprendrà gens ni mica. Digueu-li nepotisme, clientelisme, favoritisme o, senzillament com molts ho anomenen, "la màfia". Que no se'ns enfade ningú que açò no és cap novetat, eh! l'única cosa és que ho posem per escrit en un blog.

Algú podrà dir-nos, probablement amb raó, que quines ganes de clavar-se amb camisa d'onze vares. Perquè, clar, hi ha temes que més val no parlar-ne. Bàsicament per a què tot continue igual, i poder si de cas arreplegar alguna engruna.

Però si enfoquem la vista fora d'aquests cercles de poder, podem ataüllar com creix arreu, sobretot amb gent jove, una altra forma de fer les coses. Al marge dels grans artefactes oficials, brota una generació agosarada que és capaç de plantejar quelcom diferent. No com un posat de fals modern, sinó de gent del seu temps amb unes inquietuds i una preparació que els permet un eclecticisme i un quefer ben allunyat de les formes tradicionals. Sixto Ferrero bé ho ha exemplificat amb el seu article sobre el músic d'Oliva Joan Mont.

Coses estrambòtiques n'hem vist moltes en aquest País. Però no només en temps moderns. Us contem un cas que va ocórrer a Xàtiva, on les coses no són com a priori semblen ser.

En 1515 el capítol de canonges de la Col·legiata de Xàtiva va anomenar organista a Pere Blasco. Fins ací tot sembla ben normal. Però l'arquebisbe Alfons d'Aragó poc després recomanà la revocació d'aquest nomenament i proposà com a organista a un tal Joan el Portuguès. Vist així, la intromissió sembla bastant intolerable, un abús de poder per part de l'arquebisbe. Però no, és ben bé al contrari. El que va fer Alfons d'Aragó és intentar rectificar una decisió més que polèmica, i que de ben segur va ser informat. L'organista Pere Blasco era sord! Com anava a poder exercir l'ofici d'organista un sord? Sembla senzillament esperpèntic. Una cosa és un organista cec, però sord! Els canonges xativins, seguint les recomanacions de l'arquebisbe, rectificaren i nomenaren a Joan el Portugués. La dita diu que rectificar és de savis, encara que siga sense ganes i per obeir a un superior. La cosa haguera pogut acabar ací. Però no! el 1537 queda novament vacant la plaça d'organista, i a qui anomenen els capítol de la Seu? al sord Pere Blasco. Va desenvolupar l'ofici -suposem que com bonament degué poder!- fins el 1539.

Sovint, tant se val el segle XVI com hui en dia, als actes de nepotisme els manca finezza, suposem que per prepotència.

Per concloure un poc de música d'un compositor xativí del segle XVII: Macià Veana, fill d'un albarder, que arribà a ser un dels compositors hispànics més importants del seu temps.

OBRIM LA TEMPORADA 2014-2015.

El propassat dia 16 d'agost, festivitat de Sant Roc gloriós, com és tradicional donarem per tancada la temporada i obrírem la següent. Però com ens hem agafat unes petites vacances al blog durant aquest mes d'agost, encara no us havíem avançat res. 

La propera temporada arranca amb dos projectes que portem entre mans des de fa temps, i que conclourem aquesta tardor. Durant el mes de juliol vàrem enregistrar la música del programa de més èxit de tots els que tenim en cartell, l'Entartete Musik. En aquest moments ens trobem en la fase de postproducció. el CD va prenent forma i ens té ben il·lusionats. Encara no tenim concertades les presentacions, però en farem i us les anunciarem. Per descomptat, hem enregistrat la música, però també els poemes, que per cert us encaterinaran tal i com els recita l'amic Ximo Vidal. Per cert, una producció completament Valldignenca!

I Les Solfes de la Mediterrània, el concurs de composició que coordinem i que organitza l'Ajuntament de Tavernes, ens tindrà ben acomboiats durant tota aquesta tardor. Estem ben il·lusionats d'anar provant les obres que ens envien els compositors, que de segur van a ser magnífiques i posaran al jurat en un bon compromís. A més, ens sentim ben orgullosos de poder retre homenatge al poeta de la Vall Joan Vicent Clar.

Però ací no acaba la cosa, clar està. Tenim entre mans dos projectes relacionats amb la dramatúrgia, un d'ells és un projecte propi. No podem estendre'ns, l'un per tenir-lo encara en bajoqueta, i l'altre per no dependre de nosaltres i no haver-se fet públic encara. Però ja els dedicarem més d'una entrada al blog!

I sobretot allò que més ens agrada, els concerts. Tenim diverses actuacions concertades, i, ara la sorpresa! una d'elles és a Itàlia! Si no hi ha cap entrebanc, a principis del 2015 estarem a terres italianes amb l'Entartete Musik. Malgrat que tots els components del Llevant Ensemble tenim experiència internacional, tant amb agrupacions locals com estrangeres, és la primera vegada que viatgem junts més enllà de la Jonquera.

Encetem una nova temporada prenyada de projectes i d'il·lusions que pretenem compartir amb vosaltres. Com deia el filòsof i melòman alemany F. Nietzsche, la vida sense música seria un error, exagerava, però tanmateix, què seríem sense música?

ENTREVISTA A TELE7SAFOR

Fem un parèntesi en les vacances per enllaçar-vos aquest vídeo. El propassat 7 d'agost es va emetre per Tele7Safor, al programa 7 Dias, una entrevista que ens va fer Puri Naya per informar sobre les Solfes de la Mediterrània. També hi són Francesc Bononad i Pilar Altur, regidora de cultura de l'Ajuntament de Tavernes.

Donem les gràcies públicament a la gent de Ràdio Gàndia, i en aquesta ocasió a Puri, per l'atenció que sempre tenen amb nosaltres.

ESTEM DE VACANCES

Estimats amics,

ens hem agafat uns dies de vacances. En unes setmanes tornem a estar amb vosaltres amb més música.

Us deixem aquest vídeo amb una entrevista a Samuel Barber pels membres del mític Philadelphia wind quintet, amb la interpretació del "summer music" (música d'estiu) de Barber.

QUINS POSTS US HAN AGRADAT MÉS AQUESTA TEMPORADA?

Com sabeu per altres anys, el Llevant Ensemble tanca la temporada el dia de Sant Roc gloriós, i que llavors fem la tradicional reunió per analitzar "la cosa". Però hui, ens centrem en fer una anàlisi de com ha anat el blog.

Aquestes són les entrades que més visites ha rebut, i que suposem són les que més han agradat:

  

SOLFES DE LA MEDITERRÀNIA   

Ausades que ens alegra que aquest siga el post més visitat, precisament on anunciaven el concurs Solfes de la Mediterrània, un comboi que tenim entre mans entre l'ajuntament de Tavernes i nosaltres.

LA MÚSICA, LES MATEMÀTIQUES I LES LLENGÜES

Clar està que els temes polítics, i més si influeixen en l'educació dels nostres fills, us interessa, i molt!, com deu ser, perquè com deia Zappa "la democràcia no funciona si tu no participes".

SABEU QUI VA ESTUDIAR MÚSICA?
Un post d'aquell de curiositats. Veient l'èxit que ha tingut, prepararem un altre de familiars músics, com per exemple l'avi de Rafa Nadal, que és director d'orquestra.


MOZART A LA JUNGLA
Al nostre entorn també es podria fer un bon llibre sobre la vida dels músics! Però de moment tenim "Mozart in the jungle", i a veure si algun editor valent s'atreveix a publicar una traducció en la nostra llengua.


DE VALENTES, DE LLEPONES I D'IMBÈCILS
No tenim ganes ara de parlar de llepones i d'imbècils. Però si de les valentes. Si tornarem a escriure aquest post, ara inclouríem a Malena Ernman, qui de forma molt activa, tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació del seu país, denuncia sense treva l'auge de la xenofòbia i dels partits ultradretans. Valenta ella!






Les entrades on anunciem els nostres concerts, o en aquelles que pengem fotos o vídeos d'alguna de les nostres actuacions també tenen bona cosa de visites.
Només dir-vos una cosa. Gràcies a tots els que ens seguiu.
Per cert, tenim una mitjana d'unes 1500/1600 visites al mes. És molt? és poc? no ho sabem. Però us agraïm l'interés que mostreu per les nostres activitats.